El Shakespeare de Benet Casablancas

Benet Casablancas, compositor resident a l’Auditori, va conversar ahir amb Carles Capdevila, director del Diari Ara, abans del concert “Shakespeare” que oferia el conjunt instrumental bcn216, amb l’obra Set escenes de Hamlet (1989) del músic sabadellenc. Una part de la comunitat Núvol vam assistir al doble esdeveniment a l’Auditori.

Ahir a la tarda, la sala Alicia de Larrocha aplegava, entre els melòmans interessats en la conversa que oferien Benet Casablancas i Carles Capdevila, una representació de lectors i col·laboradors de Núvol, invitats a la xerrada i el concert de bcn216. Aquest format combinat obria oficialment la residència de Casablancas a l’Auditori, que s’allargarà fins al final de la temporada 14-15.

Joaquim Garrigosa presentava el primer acte de la residència de Casablancas com una oportunitat per conèixer la dimensió intel·lectual del compositor, també Llicenciat en Filosofia i Lletres, i la intenció de fer-lo interaccionar en diferents àmbits de la cultura. Carles Capdevila va enfocar la xerrada com a segona entrevista –segona, perquè fa poc va publicar una entrevista al compositor a l’Ara, on situava la residència com una manera de normalitzar la situació musical al nostre país.

Respecte la relació entre el públic i l’obra contemporània, Casablancas considera que encara falta hàbit per part de l’oient. “Barcelona ha perdut pistonada, ja no vénen els grans”, comenta. És un moment fluix creativament, tot i que recorda que hi ha tres generacions ben definides i amb certa força, els mestres, la generació que ara en té entre 50 i 60 i els que ronden la trentena. La residència s’ha de basar en la idea de patrimoni musical, ja que la música d’avui és patrimoni de demà i, etziba una aparent obvietat, que “la música, si no es toca, no existeix”.

Capdevila va posar de manifest la necessitat d’un intermediari entre els compositors i el públic, i Casablancas va ser escèptic amb un apropament del tipus “Òpera en Texans” i va reivindicar les classes magistrals de Bernstein, tot i que considera que “una bona obra d’art s’explica per ella mateixa”. Per al moment de crisi actual de les humanitats, el compositor recepta encara més formació de la ciutadania i unes programacions que eduquin el gust de la societat. Cal, sobretot, que el públic “tingui les oïdes ben obertes”, assegura.

És molt important poder estrenar una obra, però encara ho és més reestrenar, emfatitza Casablancas. L’obra Set escenes de Hamlet és una de les obres més representades del compositor, que revela la seva fascinació per Shakespeare, amb “textos que sembla que s’hagin escrit demà!”

Un cop acabada la xerrada, el grup instrumental bcn216, sota la direcció d’Ernest Martínez, interpretà l’obra de Casablancas, així com Ophelia Dances.Book 1, op. 13 (1975) d’Oliver Knussen, Terrestre (2012), de Kaija Saariaho. L’obra de Knussen és una resposta a la pèrdua de l’enteniment d’Ofèlia de l’acte IV de Hamlet i, musicalment, s’inspira en el Carnaval de Schumann i dues obres de Debussy, La capsa de joguines i Gigues, els motius de les quals són transformats  mitjançant la transposició i la rotació. Les quatre danses de l’obra presenten el trànsits entre el seny i la bogeria amb caràcter enèrgic i un ritme molt marcat. La coda és un moment molt melòdic on el so s’allarga per poder contemplar cada nota. Cal destacar el paper de la celesta que, amb el seu timbre, aporta histrionisme, joc i punts de lluminositat, que contrasten amb el final, un acord fosc que recupera el pessimisme d’una Ofèlia transtornada.  Era el primer plat d’una vetllada amb música instrumental contemporània que no va saber establir prou punts de connexió amb el públic.

La segona proposta esmenava aquest sentiment. Terrestre, del compositor finès Saariaho, va captivar amb la imatge d’un ocell, materialitzada sonorament per una flauta, notablement interpretada per David Albet. L’obra presenta una escriptura ràpida i cromàtica i una saturació d’imatges musicals de gran intensitat. La percussió pren un paper decisiu a la primera secció de l’obra, L’Oiseau dansant, que explica un conte aborigen en què l’ocell ensenya a ballar a tot el poble. La segona part, L’Oiseau, un satellite infime, presenta moments de misteri en què l’ocell dansa a un tempo més lent i es torna més líric, amb dinàmiques atractives que, en la calma, fan reviscolar l’energia de l’animal fins que el seu so, lentament, es va apagant.

Set escenes de Hamlet il·lustra musicalment moments decisius de la tragèdia de Shakespeare, amb el suport d’un recitador. Aquest element metamusical dóna una referència clara a l’auditor  i emmarca les set intervencions de l’orquestra de cambra, que volen ser un eco a les seves paraules. En el cas d’ahir, amb Marcel Borràs com a intèrpret, haguéssim agraït una dramatització amb una dicció més clara i més presència escènica.

L’obra està estructurada en set parts: Pròleg: Misteriós;  La Cort –Sospites: Allegro moderato; To be or not to be: Moderato molto e pensieroso; Ophelia: Larguetto amoroso; Festa dels Còmics: “A Jig”. Moderato; Yorick. Enterrament d’Ophelia: Poco grave i Desenllaç: Allegro furioso. L’obra comença instal·lada en la inquietud, representada per la sinuositat sonora, que va prenent més dramatisme amb un acceledando que després es calma, amb els instruments dialogant distesament. En el reialme de la dissonància apareix una llum, un acord consonant i, posteriorment, la inquietud torna a dominar amb melodies ascendents i descendents que augmenten la tensió en una textura harmònica més densa. En una de les escenes, la veu conviu amb el continuum musical, fosc i amb el contrapunt de la celesta, fins a assolir l’hegemonia de la paraula. L’obra es clou amb moments d’estridència, dramatisme, una ràfega enèrgica que convida unes darreres notes ascendents evocadores, inscrites en el misteri. El misteri de la música, del poder de les paraules de Shakespeare i el de la creació.

Una tarda intensa per assaborir els primers passos d’una residència que s’augura molt fructífera, amb una afluència de públic notable donades les característiques de l’esdeveniment que, si seguia els consells del mestre Casablancas, havia mantingut les oïdes ben obertes per deixar-se sorprendre per les sonoritats dels darrers temps.