Ben Brooks és un escriptor precoç. Amb només 21 anys ja ha publicat cinc llibres. Ara arriba a les llibreries Lolito, una novel·la que publica en català Grup 62 i en castellà Blackie Books. Núria Juanico en fa la seva lectura a Núvol.
L’Etgar beu te amb Nesquik i té por. Mira documentals sobre la natura i té por. Es masturba amb un mitjó al penis i té por. Per primera vegada en 15 anys, el noi experimenta la solitud associada a una ruptura amorosa que l’ha trasbalsat. Sort en té que els seus pares han marxat de vacances i pot tancar-se a casa per desaparèixer del món exterior. Per espolsar-se els temors, s’aboca a l’anonimat de l’univers virtual on coneix la Macy, una atractiva mestressa de casa que li triplica l’edat. No triguen gaire a enviar-se fotos amb poca roba i a compartir converses pujades de to.
Però el sexe només representa una petita ramificació del dolor de l’Etgar. Davant la frustració de la pèrdua amorosa, el noi canalitza els sentiments llançant bufetades a tort i a dret i convertint casa seva en una cort de porcs. Al seu voltant, tot és groller i obscè: vídeos escabrosos d’animals, borratxeres sense inici ni final, pensaments fúnebres i un gos estúpid que s’alimenta de ronyons crus i té els esfínters descontrolats. Tanta escabrositat abassega al principi i esdevé tediosa cap a la meitat del llibre, quan ha quedat ben clar que l’Etgar és innocu al fàstic i que no se’n surt a l’hora de gestionar la seva dinamita emocional. Només escrivint una sèrie de poemes farcits d’escatologies i insults aconsegueix escopir la ràbia provocada per les traïcions i els enganys de la seva ex.
Lolito pot arribar a escandalitzar els sectors més conservadors de la societat i, alhora, despertar l’acceptació d’aquells que busquen una novel·la amb ànsies trencadores i sense cap mena de tacte vers el lector. De fet, el Lolito de Brooks no té res a veure amb la Lolita de Nabokov, ni falta que li fa. L’elegància narrativa del segon queda ben lluny de la prosa fulminant del primer. Brooks parla dels joves des de la vessant més destructiva, en un relat que evidencia com l’adolescència és l’època més inestable i perillosa de qualsevol ésser humà. La novel·la presenta parts interessants que, en la majoria dels casos, provenen d’una imaginació desbordant afavorida per la “gent petita” que habita al cos de l’Etgar. Ara bé, la força que genera tanta brutícia física es dilueix com una bala mal disparada, que perd la direcció perquè la seva pròpia potència en desvia el traçat. Detalls absurds com disfressar-se de panda per escapar d’un mateix o bé convertir-se en el protagonista dels telenotícies no acaben de quallar.
Tenint en compte l’edat i la trajectòria de Brooks, no hi ha dubte que la seva ficció explosiva té just al davant un llarg camí per recórrer. I que el viatge només tindrà èxit si aprèn a potenciar allò que el fa original sense caure en la mediocritat.