Bel Olid, contra els vents més salvatges

Quatre anys després del seu últim llibre – La mala reputació (Proa, 2013) – Bel Olid acaba de publicar un recull de setze relats – Vents més salvatges (Empúries) – que mantenen la prosa punyent i fosca de l’anterior però ens ofereixen una mirada cap als gestos i moments d’humanitat que fan el món més habitable.

Bel Olid es mou amb destresa en el gènere de relat, que ella anomena el seu “medi natural” i que se li presenta com a manera de processar, pensar i assumir allò que l’envolta, la preocupa i l’incomoda. Escrits durant els últims quatre anys, els setze relats queden recollits tancant una etapa. Olid hi explora moments de crisi individual i col·lectiva. Pel llibre desfilen les diferents etapes vitals: l’adolescència i la seva descoberta de la sexualitat, la troba d’un mateix a partir de l’altre; l’entrada a la maduresa i la seva crisi de sentit, el (re)buscar-se i (re)imaginar-se, el mirar enrere; la vellesa i la (re)definició, l’afirmació del seguir existint. Però també aquelles accions individuals que, plenes de sentit, emergeixen entre revolucions històriques; aquelles realitats habitades però sovint invisibles. Olid busca desenterrar la potència que batega sota aquells personatges que sovint no són enlluernadors a primera vista. Personatges – la majoria dones i de múltiples localitats i edats – que no solen tenir un espai en la ficció. L’autora considera que “la vida des del marge és més interessant literàriament.”

La cruesa i la força d’algunes imatges dels relats ens poden sorprendre i, podríem argüir que ho han de fer si volem que ens diguin alguna cosa. A “Linda” trobem un fragment colpidor inspirat en una notícia periodística real però gairebé inversemblant: “A la vida no se li exigeix que sigui versemblant, en canvi, a la literatura sí”, diu Olid. L’autora insisteix en destacar la presència d’aquests gestos i instants d’humanitat que afegeixen un component d’esperança als moments difícils. Una esperança com a bàlsam, com la música dels versos d’Elizabeth Bishop que obren el recull.

I si ja hem parlat força de la veritat, potser no prou de la bellesa de les imatges que, com fotografies mòbils, ens queden gravades amb força a la retina. El lector s’hi passeja, com a – incòmode? – voyeur. Escenes, imatges i personatges teixits amb un llenguatge depurat que diu el que ha de dir, i res més.

Si hi ha un element sempre present en la literatura de Bel Olid és el mar. I deixant de banda les referències biogràfiques, el mar esdevé en els seus relats una força amb veu pròpia i fluctuant. L’autora l’assenyala com a presència ambivalent. I no se m’acut millor síntesi del recull: com a llar llibertària pròpia i coneguda, és encisadora i reconfortant per una banda; com a vast abisme de violència i perill, és estimulant i inquietant, per l’altra.