Begin the begin the beguine

29.01.2018

La setmana passada el Teatre Lliure va rebre la visita d’una companyia internacional: una coproducció europeíssima de la Needcompany, el CDN de Montpellier i el Burgtheater de Viena. Begin the beguine és l’adaptació teatral que ha fet el director belga Jan Lauwers sobre el darrer guió escrit per John Cassavetes, mai portat al cinema. Ivan Alcázar Serrat i Oriol Puig Taulé van assistir junts a l’estrena, i a la cervesa postfunció van decidir escriure una crítica a quatre mans. Ganes d’experimentar amb el gènere? Sempre. Poques ganes de treballar? També.

‘Begin the beguine’ es va poder veure tres dies al Teatre Lliure de Montjuïc. © Marc Ginot

Oriol: Per a servidor de vostès el nom de Jan Lauwers estarà sempre lligat a Isabella’s Room, un espectacle que es va representar al Teatre Lliure el 2005, i que és una de les millors coses que he vist a la meva vida (frec a frec amb Bloody mess, dels Forced Entertainment). Punt. D’en Lauwers també vaig veure The blind poet, al TNT de 2015, un muntatge que, tot i les seves imperfeccions, desprenia creativitat, alegria i bogeria a parts iguals, sense cap mena de por al ridícul escènic. El nom de Jan Lauwers em va fer tornar de pet al Lliure, la setmana passada, a veure Begin the beguine. I en vaig sortir amb una sensació que no es pot descriure de millor manera que amb un “Nyeeec”.

Ivan: Potser aquesta sensació, primer de “Wow!” i després de “Ufff”, que jo també vaig tenir, prové en part del fet que el guió de Cassavetes probablement no estava acabat, o no era la versió definitiva, com un esbós que els assajos (sembla que en van arribar a fer) haurien d’haver polit. Ens trobem amb una obra esfilagarsada, que costa definir. L’ambigüitat és formal, en mans de Lauwers, amb aquest trànsit permanent entre presentació i la representació, la performance i el teatre de text, la party catàrtica i els diàlegs greus. I l’ambigüitat també és temàtica, una barreja de trobada chemsex i filosofada arrossegada sobre l’amor i la sinceritat de les relacions humanes. Tot plegat podria ser un gag crepuscular, un testament bromista o un poema obscur sobre el fracàs.

Oriol: No sóc un gran devot de John Cassavetes, que m’agrada sobretot a Opening night o a A woman under the influence, però la mateixa sinopsi de l’espectacle ja em feia tirar força enrere: el seu últim guió, mai rodat, escrit expressament pels seus amigatxos Peter Falk i Ben Gazzara. Dos homes es tanquen en un apartament i decideixen tenir sexe amb prostitutes fins a la seva mort. Com un La grande bouffe, però amb sexe pagat.

Ivan: Sí, comparteixen aquesta mena d’hedonisme trist, si es pot dir així. I amb certs ressons beckettians, o godotians, com hem vist en moltes altres ocasions, d’entre les que em venen al cap El muntaplats de Harold Pinter o Las listas de Julio Wallovits, amb el mateix Gonzalo Cunill d’actor. Tenen també estructura en cul-de-sac i loops moixos, desesperats, que van carregant l’ambient. Però ara me’n vaig per les branques.

Nuesa i danses etíliques a ‘Begin the beguine’, de Jan Lauwers. © Marc Ginot

Oriol: Després de veure l’espectacle, els meus pensaments principals eren: “Per què aquest text? Per què ara? Per què així?”. Les històries d’homes heterosexuals immersos en les seves respectives crisis dels cinquanta (#heterosputeros seria el hashtag indicat) no és que siguin la meva primera opció, a l’hora de devorar ficcions de tot tipus. Aquells homes casats i amb fills, que busquen en les jovenetes la puresa que han perdut, l’elasticitat d’unes carns que en el seu cas són tot pelleringa, o la innocència més pròpia de la seva descendència que de l’esposa de la qual ja s’han cansat. Quina mandra.

Ivan: En aquest sentit, en el debat postfunció del dimecres 24 –conduït pel periodista Justo Barranco i retransmès en streaming a la web del teatre– hi va haver un encreuament d’opinions interessant entre Jan Lauwers i els quatre intèrprets. El director afirmava que allò li semblava una al·legoria, una metàfora, crec que no n’estava molt segur, però ho volia pensar així. Bé, amb Cassavetes passa: el Gazzara deia que The Killing of a Chinese Bookie era una al·legoria sobre la lluita contra el poder. Enfront d’aquesta idea al·legòrica que proposava Lauwers, una de les actrius, Romy Louise Lauwers, que és la seva filla, li treia transcendència a la cosa. Deia d’una banda que a la realitat hi ha treballadores del sexe, i clients de putes, i històries així de sòrdides o de reals, o sigui que existeix tot això, tant li fa que ens agradi o no. I en referència al tema del políticament correcte, de l’ètica del text, afegia que la fantasia d’un autor no pot estar limitada pels problemes que hi ha al món. Aquest és un dels debats que podria generar l’espectacle, si és que a algú li interessa. Allò típic de: aquesta obra és de les que “fan pensar”… Doncs es podria pensar en això, per exemple. Després hi hauria tot el tema de la posada en escena, amb alguns punts d’interès i moments intensos.

Oriol: Després de veure el muntatge, em quedo principalment amb la interpretació d’Inge Van Bruystegem i Romy Louise Lauwers. El contrast del to interpretatiu entre elles dues i Gonzalo Cunill i Juan Navarro és gegant: al contrari dels dos mascles, elles ataquen els seus rols amb el distanciament del clown, la drag queen o el nen petit que s’esvera quan és tard i ha begut massa Coca-cola. Són pur teatre alemany: Frank Castorf i les seves actrius boges que juguen a l’histerisme des de l’antinaturalisme. Des de fora i cap a dins, no a la inversa. A casa nostra no trobo cap paral·lelisme amb el que elles fan en escena. Vinga va, un de força punk: el que fa Yolanda Ramos a la sèrie Benvinguts a la família s’apropa força a aquest tipus d’interpretació: distanciada, autoconscient, antipsicologista i antitot. I és que la Ramos va començar la seva carrera a El Molino i amb La Cubana, no ho oblidem. Paral·lel meets Verfremdungseffekt.

Ivan: Sí, aquest contrast no sé si és buscat, trobat, accidental… i si és positiu per al muntatge. Per contrastar-ho, estaria bé haver vist la versió que se’n va fer al Burgtheater de Viena, amb actors alemanys que, segons Lauwers, “actuaven” de debò i aconseguien un resultat molt fred, que no va acabar d’agradar al director. De fet, Lauwers assegura que Cassavetes no és allò, sinó una energia molt més real, directa, imprevisible. Potser la que es veu clarament a la darrera seqüència d’Opening night, la peli de la que parlaves abans.

Nuesa i càmera en directe a ‘Begin the beguine’, de Jan Lauwers. © Marc Ginot

Oriol: L’escena amb Gena Rowlands arribant a la seva estrena amb una trompa com un piano, caient constantment a terra i incapaç de pronunciar una sola paraula, amb tota la platea esperant asseguda, és una de les meves preferides de la història del cinema. L’excés de Rowlands en aquella seqüència és el que vaig veure en les dues actrius del muntatge, mentre Cunill i Navarro semblava que estiguessin fent un altre espectacle. O eren elles les qui s’havien equivocat de sala? Donant-hi una altra volta, crec que una peça alternativa amb les dues intèrprets, a l’Espai Lliure, segur que hauria estat molt més interessant.

Ivan: Sigui com sigui, és curiós veure el Navarro i el Cunill, sobretot el primer, en uns rols transitant constantment entre certa veritat i presència no impostada, i un text que els obliga a interpretar, i així els encotilla el carisma. Aquest intent de fluir una i altra vegada entre registres, potser acaba esgotant el líquid dels vasos comunicants, i en les darrers escenes de l’obra part de l’energia (aquella que posseïa i disparava Cassavetes) ja s’ha evaporat una mica, no? Deu ser esgotador també per als actors, i és una mica cansat per a l’espectador. Jo hagués anat més fort: la cosa va de carnalitat i fantasmes? Doncs tota la carn a la graella: com no es tracta de sargir res, per acabar-ho d’estripar hi hagués posat sexe explícit i hologrames, a veure què.

Oriol: Per cert, Ivan, encara no hem parlat de la posada en escena. Escenari buit, dues cadires al centre, i dues taules amb mirall i burres de vestuari a banda i banda, on les dues actrius es canviaven de roba. Escenes filmades amb càmera en directe, i utilització de l’extraescena (darrere el ciclorama negre), amb alegres danses etíliques. Res de nou ni que haguem vist ja un munt de vegades. De fet, és interessant veure com aquests elements s’han convertit en un clixé,  gairebé arribant a la categoria de clàssic. Vols dir que Jan Lauwers no va optar per aquesta posada en escena amb una clara intenció paròdica? Ja hauríem d’anar acabant, Ivan, que si l’article surt massa llarg no se’l llegeix ningú. Tens alguna cosa més a dir?

Ivan: No sé si encara hi ha algun lector llegint això. Crec que ens ha passat com als personatges de l’obra: ens hem quedat reclosos en aquest article, donant-li voltes, esperant o convidant els lectors a passar una estona… i clic! ja deuen haver anat marxant tots, un rere l’altre. Doncs d’acord, let’s finish with Begin the beguine.