Before Afterplay

12.04.2013

Cap el final de Les tres germanes Txèkhov posa en boca del pobre Andréi Serguèievitx Prozórov, germà d’Olga, Maixa i d’Irina, aquestes paraules terribles:

Oh, on és el meu passat? Jo era jove, alegre, intel·ligent, somiava, pensava amb elegància! L’esperança il·luminava el present i el futur… Per què, quan tot just comencem a viure ens tornem tristos, monòtons, peresosos, inútils? Aquesta ciutat fa dos-cents anys que existeix, té cent mil habitants, i no n’hi ha cap que no sigui semblant als altres. Cap heroi, ni abans ni ara; cap savi, cap artista, ni un sol home que desperti l’enveja, el desig apassionat d’imitar-lo. No fan sinó menjar, beure, dormir… i morir. I els que neixen, de seguida es posen a fer el mateix: menjar, beure, dormir. Per no podrir-se d’avorriment, adornen la seva existència amb l’aiguardent, les cartes, les intrigues, la maledicència… Les dones enganyen els seus marits, els marits les deixen fer, fan com qui no veu i no sent res. Una influència abjecta pesa damunt els infants, la guspira divina passa de llarg i aviat són uns cadàvers tan lamentables com ho van ser els seus pares i les seves mares.

 

Pep Ferrer i Fina Rius a 'Afterplay' al Teatre Alegria de Terrassa

 

Entretant, o potser un temps abans, això no té cap importància, a casa de l’oncle Vània, hi han hagut algunes corredisses, el soroll d’un tret, crits, sacsejades terribles, un amor fugaç i moltes paraules doloroses; en fi, la mida exacte del fracàs humà més canalla. Ara, però, els convidats ja són fora, cau la llum del dia, de nou hi ha silenci a la casa, un esgotament profund pesa damunt l’ànima de les coses. Però l’avenir continua, continuarà, seguirà inalterable les passes de les seves figures de vidre, fins al caire de l’oblit. Asseguda hi ha Sònia, sempre hi ha Sònia, ni que sigui per confortar el cor del seu oncle fracassat, parla com en somnis:

Què hi farem, hem de viure! Nosaltres, oncle Vània, viurem, arribarem a viure una renglera llarga, molt llarga, de dies i de vespres interminables; suportarem amb paciència les proves que el destí ens vulgui portar, treballarem pels altres, ara i quan siguem vells, sense conèixer la tranquil·litat, i quan ens arribi l’hora ens morirem resignats, i més enllà de la tomba explicarem que hem patit, que hem plorat, que hem viscut en l’amargor, i el bon Déu tindrà pietat de nosaltres, i tu i jo, oncle, estimat oncle, veurem la vida lluminosa, bella i elegant, ens omplirà l’alegria i mirarem amb tendresa, amb un somriure, les nostres desgràcies d’avui, i descansarem. Jo tinc fe, oncle, tinc una fe encesa, apassionada… Descansarem! Descansarem. Sentirem els àngels, veurem el cel lluent de diamants, veurem que tota la maldat del món, tots els nostres sofriments, s’enfonsaran en la misericòrdia que omplirà tot el món; i la nostra vida esdevindrà tranquil·la, tendra, dolça com una carícia. Tinc fe, tinc fe… Pobre, pobre oncle Vània, estàs plorant… Tu no has conegut alegries en la teva vida, però espera’t, tiet, espera’t… Descansarem… Descansarem! Descansarem!

Han passat vint anys, i un pensa què se n’haurà fet de tots ells, de Maixa, Olga i d’Irina, tan cultes i refinades. Seran a Moscou? No ho crec pas. Segurament la vella serventa Amfissa ja sigui morta de fa temps, i rau sepultada vora el jardí. I el bajoc d’Andréi? I Astrov? I el pobre oncle Vània, què deu fer? I Sònia amb tot aquell amor seu infatigable? Què se n’haurà fet dels seus destins romputs, de la seva insatisfacció i dels seus somnis?