Bedlam o la ciutat dels perduts

20.02.2013

Editorial Empúries acaba de publicar Bedlam, novel·la breu que ha guanyat el Premi Just M. Casero. L’autora gironina Mar Bosch Oliveras ens obre les portes d’una sorprenent i enigmàtica ciutat emmurallada.

 

Mar Bosch Oliveras


La vida és plena d’esdeveniments inesperats, de punyents cops de puny que posen a prova la nostra capacitat de supervivència. Davant d’allò inesperat, la por no es fa esperar i, un cop present, és capaç de capgirar-ho tot, d’amagar-se rere tota mena de justificacions que proven comportaments del tot sorprenents que, en altres circumstàncies, esdevindrien, senzillament, incomprensibles.

Bedlam és un exemple de fins a quin punt optar, constantment, pels mecanismes de defensa a l’hora d’enfrontar-se a la realitat pot transformar la pròpia consciència convertint-la en un mer instrument d’execució. La primera novel·la de la gironina Mar Bosch Oliveras i recentment guanyadora del Premi Just M. Casero, dóna nom a un poble on regeix de manera implacable un codi moral ben definit acceptat per part dels seus habitants els quals comparteixen un mateix punt de partida que els ha obert les portes a una nova realitat: haver perdut alguna cosa, haver esborrat de les seves ments quelcom que els feia nosa, pretendre reconstruir una rutina al voltant d’un buit.

L’inici de la novel·la -també se’n podria dir conte sense trair-ne ni el contingut ni la forma- una descomunal revolta hivernal, ja suposa tota una declaració d’intencions per part de l’autora que, al seu torn, fa ben palesa la seva capacitat de fer aflorar la imaginació i plasmar-la en cada una de les paraules, en cada una de les històries. Amb la concisió i el ritme àgil que reclamen les narracions curtes, Bedlam és una concentració d’experiències viscudes per part de personatges excepcionals, en el sentit més estricte del terme, com  també ho són les seves anècdotes, que desperten la curiositat pel el seu caràcter fantàstic, però no menys humà: moments de tensió cedeixen el pas a instants entranyables a cavall entre aquest món i un altre de més enllà.

“Els forats sempre són una mala cosa”, assegura l’Agnès, personatge que centra l’atenció de tota la novel·la, la història de la qual ens manté en alerta fins al final. Una història farcida, com les altres, de situacions i reaccions fantasioses que, al capdavall, ornamenten una bona dosi de realisme. Malgrat tot, “la vida és la pitjor cosa que es pot perdre”, recorda el marit absent, i tot i les peces de roba perdudes en algun lloc recòndit de l’assecadora, tot i la veu atrapada sota una consistent capa de gel, tot i una molesta restricció del camp visual, la quotidianitat dels habitants de Bedlam s’aguanta gràcies a les crosses de l’esperança i de la resignació davant els fets més insòlits. I és que el que per nosaltres és fantasia, per a ells no és més que la dura i pura realitat.

La ciutat emmurallada viu al marge de preocupacions alienes i s’alça com a refugi somiat per tots els seus pobladors. Un refugi que ofereix seguretat, encara que els seus fràgils fonaments, bastits de por i d’oblit, el poden fer trontollar i ni les més sòlides muralles el poden salvar. Bedlam, aquesta aparença de comunitat amirablement cohesionada, s’anirà diluint i esdevindrà sospitosament enigmàtica: de què o de qui es defensen els seus habitants? La seva reclusió és fruit d’un desig d’evasió o d’una necessitat de salvació? O és que evadir-se equival a salvar-se? El final de la novel·la ens desvela algunes d’aquestes incògnites, molt més properes del que hom pugui imaginar en un principi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Una crítica molt bona , ho agraeixo perquè m’ha ajudat a entendre més aquesta extraodinària novel·la , fresca i original.