Barcelona no existeix

20.04.2014

Com es recordarà la nostra època? Què se’n dirà de les persones i dels fets viscuts? Sobre qui recauran les culpes si algun dia se’n fa un judici i quines conseqüències hauran tingut les nostres accions? Donar una resposta ara seria fer un exercici propi d’una pitonissa o bé una novel·la de ciència ficció. I aquesta segona és la que ha fet David Castillo amb Barcelona no existeix.

David Castillo ens situa en una Barcelona futurista, a l’any 2040, on de la mà d’un protagonista d’edat avançada que, igual que l’autor, és escriptor, poeta i periodista, anirem descobrint què n’ha quedat de la Barcelona que coneixíem. La ciutat està dividida en zones de poder dominades per diversos grups que s’enfronten diàriament en una mena de guerra civil permanent que va deixant morts sense que això alteri l’opinió pública: “La civilització havia sofert un cop tan gran com el de la caiguda de l’Imperi romà, però tothom es mantenia anestesiat”.

Fins i tot els polítics han deixat les seves lluites i les banderes que onegen els carrers són un híbrid entre la catalana i l’espanyola, que van ser fusionades quan els polítics governamentals van decidir unir-se per mantenir els seus privilegis. Els diaris s’han convertit en els gabinets de premsa dels partits i el periodisme, en boca del mateix protagonista, és “un ofici amb tan poca sintonia amb la realitat com l’àcid lisèrgic”. En aquest món infernal ja ningú dóna valor a l’art i la cultura, i la societat està abocada a un egoisme sense límits on les relacions comercials són les úniques que han sobreviscut. Les drogues teixeixen tota situació i l’amor ha quedat substituït per la prostitució i les orgies decadents.

L’antiheroi de la novel·la, però, rebrà l’encàrrec d’establir diàleg amb les Milícies de la Joventut, un col·lectiu de joves que han establert la seva pròpia ciutat al subsòl de Barcelona, als túnels del metro. I serà allà on el protagonista coneixerà potser l’únic grup que encara dóna alguna importància als grans mestres del passat per tal de construir el futur.

L’obra, de només 140 pàgines, fa un retrat d’una Barcelona apocalíptica amb un estil que hibrida gèneres com la narrativa, la poesia i la crònica periodística. Però David Castillo sembla que vol donar-nos una lliçó moral. I potser és per això que la novel·la manca de profunditat en diversos moments i cau en tòpics que ofereixen una Barcelona que no existeix encara, però que malgrat tot és previsible i poc imaginativa. No cal donar-hi masses voltes per adonar-nos que aquesta Barcelona del futur no és gaire diferent a la Barcelona d’avui dia. I justament perquè sentim que aquest retrat futurista és actual, anhelem alguna cosa més que personatges desencantats submergits en el nihilisme més pur i entregats al poc que els pot donar la vida d’aquest nou infern: el vici, la violència i la diversió. Una obra que el mateix autor ha titllat de “gamberrada” però que, malgrat tot, deixa amb la sensació d’haver estat alguna cosa més.

Barcelona no existeix. Castillo, David.
141 pàgs. Editorial Empúries. Barcelona, 2014.