Bàrbara Mestanza o la veritat sobre Pocahontas

4.02.2019

“I jo qui soc?”, ens preguntem tots plegats en diverses fases de la nostra vida. “Per què faig el que faig?”, “Per què actuo com actuo?”. “Jo soc jo i les meves circumstàncies” va dir Ortega y Gasset. Més tard, Sartre ho va rebatre i va dir “l’existència precedeix a l’essència”, és a dir, preval el fet d’estar viu per sobre del ser. La construcció del ser, l’essència, ve donada per estereotips, etiquetes, categories preconcebudes. Pocahontas és ara un mite americà. Però també va ser una nativa que va lluitar pels drets del seu poble. Igual que després va ser la primera índia en convertir-se al cristianisme anglicà. Pocahontas és també un producte Disney. Pocahontas és un ninot de fang que, com qualsevol personatge històric, podem modelar als gustos que corren. I ara Bàrbara Mestanza li dona una altra forma, més descarnada i visceral, un símbol de la lluita dels drets de les dones. Però Bàrbara Mestanza no és Pocahontas. Ni Pocahontas és Pocahontas.

Bàrbara Mestanza és ‘Pocahontas’ a la Sala Beckett.

Però com que tant Ortega y Gasset com Sartre tenien raó, Bàrbara Mestanza va haver de capbussar-se en els seus records per extreure’n una essència falsejada. Quan es va trobar redescobrint un dia qualsevol la pel·lícula de Pocahontas, i veient-li tots els tics Disney basats en una visió heteropatriarcal i colonitzadora, va pensar que valia la pena rebuscar una mica més d’informació sobre el mite. Mestanza es va posar a investigar i el que en un principi havia de ser un fil, va acabar sent un cabdell de llana inacabable. Pel que es veu el personatge aplega una quantitat d’informació ingent. Però el que veia és que més enllà de la construcció Disney de la Pocahontas, hi havia una dona que va patir la dominació de l’home, americà, anglès i indi. Mestanza doncs va pensar que, si volia seguir la trilogia de la dona (La mujer más fea del mundo a l’Atrium, era un retrat de la dona del present) i parlar de la dona del passat, Pocahontas era un bon vehicle. Així doncs, Mestanza decideix fer un exorcisme al cos de la nativa americana més coneguda i, al mateix temps, escopir sobre la tomba de Walt Disney.

Bé, no sols escopir. La tomba, tapada amb una gran bandera americana, al bell mig d’un escenari brut i ple de detalls sobre el personatge, vinyetes de còmics, icones religioses, joguines i tot d’andròmines variades. I Mestanza sobre el fèretre deixant anar altres fluids i una declaració de principis, “todos somos y luego pasamos a ser un punto de vista”. Mestanza inicia el ritual i explica la vida de Pocahontas alternant música, el We’re all living in Amerika de Rammstein amb una ranxera que recomana de matar les dones amb una sobredosi de tendresa, projeccions a la paret i una interpel·lació directa i constant a l’espectador. Mestanza ret comptes amb els vencedors (aquesta bengala) i al mateix temps dona veu a una dona silenciada pel pes de la història.

Bàrbara Mestanza és ‘Pocahontas’ a la Sala Beckett.

Mestanza no calla res, però les seves reflexions no tenen un únic objectiu. No és ni tan sols una crítica a l’heteropatriarcat, ni tan sols a la cultura del capitalisme blanc que encarna Disney. Tampoc és només una bala contra el colonialisme, no és un reescriure la història des del punt de vista dels perdedors. El mite de Poacahontas li serveix a l’actriu per fer balanç d’ella mateixa i descobrir-se com una altra impostora, que utilitza el mite per deixar anar la seva veritat. Mestanza recrea les escenes de la vida de Pocahontas (i la de Matoaka i la de Rebecca, tres noms per a una mateixa persona) entre la metàfora visual i la representació més realista, que té el seu punt àlgid en el part d’un peluix de Mickey Mouse. En el camí, la intensió és màxima, barreja l’agressivitat i la ingenuïtat més perversa. Però quan tot està tan alt, Mestanza baixa els bioritmes. Descansa el cap sobre les cuixes d’un espectador i explica el seu sotmetiment a John Rolfe, el Gris, el seu marit colonitzador. És doncs quan s’esquinça més l’ànima de l’espectador. L’Oriol Puig Taulé encara conserva alguna llàgrima de la Mestanza als texans. A partir de llavors el relat va entrant de ple en la reflexió identitària del personatge, en la seva construcció social fins que l’exorcisme es desmunta.

No és aquesta tampoc la veritat de Pocahontas, és una interpretació que l’actriu fa, doncs, és la seva feina, “estoy programada para hacer eso, para hablar de la historia de otra”. No hi ha veritat, no hi ha història, no hi ha passat. No hi ha essència viscuda, sinó fingida. Mestanza va més enllà de Sartre, després de l’existència ve la mort i després la interpretació. Abracem la interpretació de la vida perquè els que no hi són ja no poden lluitar per la seva veritat. Bàrbara Mestanza però, a través de la nativa americana, treballa la seva pròpia veritat com a actriu i autora amb una honestedat brutal. Amb totes les seves circumstàncies.