Maria Barbal obre el Via Llibre

8.09.2014

Aquest dimecres 8 d’octubre l’escriptora Maria Barbal obre la nova temporada de Via Llibre, al Canal 33 a les 23.05h. L’autora de Pedra de tartera protagonitza l’entrevista d’aquest primer programa i hi parlarà de la seva nova obra En la pell de l’altre (Columna, 2014), que ressenya aquí Glòria Farrés.

Maria Barbal | © Ariana Nalda

Maria Barbal (Tremp, 1949) és una escriptora amb una llarga trajectòria narrativa, amb reconeixement de la crítica, amb projecció internacional ―ha estat traduïda a nou llengües, entre les quals el romanès i l’occità― i amb un número de lectors fidels que la segueixen des dels seus inicis. Aquest setembre publica la seva desena novel·la, En la pell de l’altre, una narració que s’inspira en la vivència d’Enric Marco, l’expresident de l’Amical de Mauthausen que va suplantar la vida d’un deportat amb la intenció de commoure el públic i despertar la seva commiseració. En aquest cas, la ficció fa que sigui una dona i la mentida no és sobre l’estada als camps nazis sinó als camps de refugiats d’Argelers. El motiu d’aquest comportament és fruit d’una ment plena d’angoixes i amb una gran necessitat d’afecte.

Deia Bergson que l’obra de tot filòsof va girant al voltant d’un sol tema. Potser passa el mateix amb els escriptors. Llegint l’obra de Maria Barbal, més enllà de l’argument concret de cada relat, ressona sempre de fons, arrossegat per una prosa vigorosa i de tall clàssic, un gran dolor, un dolor silenciat, una injustícia social que ha impossibilitat la vida plena de molta gent d’aquest país. Fins i tot quan els arriba una mica de felicitat, hi ha en latència aquest nucli dur, aquest patiment irresoluble. Els protagonistes de la seva obra han sofert injustícies a causa de la Guerra Civil, de la postguerra o dels avatars de la immigració. Són gent forta, ferma, capaç d’una energia i d’una lluita infatigables. Acostumen a ser dones amb caràcter, que tiren endavant passi el que passi. Porten a sobre un passat difícil, el passat de bona part dels catalans de la segona meitat del vint: una vida esquinçada per les privacions de llibertat del franquisme i per una transició lenta que no ha fet justícia a les víctimes. Viuen fugint endavant, sense triar, atrapats pel destí.

La protagonista de En la pell de l’altre és la Ramona Marquès, una dona que durant la seva infantesa, als anys cinquanta, ha estat criada a desgrat per la seva tia, a Reus, perquè la mare era ingressada a un sanatori mental. A partir dels nou anys viu amb el seu pare a Barcelona. És una bona estudiant, té cura de la casa, i ha forjat un caràcter esquerp, fort, hermètic. Es mostra malagradosa i freda amb tothom fins que s’enamora d’un home, d’un activista polític, amb qui malauradament estarà poc temps i de qui quedarà embarassada. Els Ferrer, un matrimoni que va patir l’exili, el camp d’Argelers i el camp de Mauthausen, es creuaran a la vida de la Ramona en aquest moment clau, l’ajudaran, i treballarà a l’Associació que acaben de crear. Tot prendrà un nou sentit, se sentirà estimada i trobarà una mica de pau en aquella llar. L’amor maternal, que la Ramona no ha tingut, li arriba en part de la bondat de l’Anna, la dona del Tomàs Ferrer. Al seu torn, l’Anna té una filla, la Mireia, a qui ha donat tot l’afecte i l’escalf però de qui no ha aconseguit obtenir la seva confiança.

Ara bé, més enllà de les complexes relacions mare-filla, de la reflexió política, de l’ambientació del moment històric, del drama dels maltractaments dins el matrimoni, dels personatges secundaris –la Lolín és entranyable−, potser el més interessant de la novel·la, a parer meu, és com les dues dones protagonistes, la Ramona i l’Anna, reaccionen de manera tan diferent davant el dolor intens que han patit. La Ramona viu presa del ressentiment i sent ràbia contra el món, que calma trobant refugi en la mentida d’una vida dignificada pel patiment, fent-se la víctima i implorant pietat. Per bé que tot home menteix alguna vegada, viure en una mentida continuada no és possible, tard o d’hora la comunitat ho descobreix. Per contra, l’Anna ha sabut dulcificar el seu dolor i és capaç de comprendre la Ramona i fins i tot dubta de denunciar-la quan esbrina la farsa. Malgrat tenir un posat silenciós i discret, l’Anna, intel·ligent i generosa, ha sabut fer un acte essencial i valent: no ha convertit el dolor en ràbia, sinó en amor.

Em sembla que Maria Barbal, amb la seva delicadesa habitual, ens mostra no només l’aspecte sinistre de la mentida en el personatge de la Ramona, sinó que el neutralitza amb la llum que emet el personatge de l’Anna. Fàcilment podem pensar que la Ramona estava abocada a una certa amargor per la infantesa viscuda i en certa mesura podem comprendre-la: el dolor només genera dolor, la violència més violència i l’odi més odi. Però l’autora ens diu que hi ha gent capaç de trencar aquesta cadena, de capgirar el dolor en bàlsam, la violència en pau, i l’odi en amor. Gent extraordinària, com l’Anna, que tornen el món més habitable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris