«Bang, bang, you’re dead»

7.05.2014

Fins a l’onze de maig es pot veure a la Sala Beckett la darrera producció de la companyia La Virgueria,  El pes del plom, una barreja de thriller i teatre documental sobre la indústria armamentística i els seus danys col·laterals. Oriol Puig Taulé l’ha vist i en parla a Núvol.

La Companyia La Virgueria presenta «El pes del plom»

La proposta de La Virgueria es mou a mig camí entre el teatre de denúncia i el thriller escènic. Ens explica la història de dues parelles. l’una formada per una periodista que investiga sobre el tràfic d’armes i el seu xicot, i l’altra per un empresari del ram de l’armamentística i la seva dona banquera. Es crea així un fàcil i ràpid paral·lelisme de la relació còmplice existent entre la banca i les armes. Amb una estructura narrativa d’aires cinematogràfics, amb salts endavant i endarrere i accions que tenen lloc simultàniament en espais diferents, l’espectacle comença amb un home que n’apunta un altre amb una pistola, i mica en mica ens permet anar descobrint les causes i les circumstàncies que han portat els esdeveniments fins aquest punt. L’acció pura i dura es barreja amb l’aportació de dades i més dades sobre els punts foscos de la indústria de les armes, la laxitud dels governs a l’hora de limitar el seu radi d’acció i la connivència de la major part dels implicats en aquest tipus de mercadeig, sempre als marges de la legalitat. La periodista, encegada per les seves ànsies d’informació, s’anirà submergint en una història que la farà viatjar a l’Àfrica i que fa augurar un final no del tot feliç, com tants cops hem vist en multitud de relats de ficció. Marina Fita la interpreta de forma convincent però amb un to un xic monòton, sense deixar veure’ns massa l’evolució del seu personatge i la seva obsessió creixent en el tema que investiga. Carles Gilabert és l’empresari, que fuig del retrat del llop amb pell d’ovelleta i ens ofereix una interpretació amb moltes cares, especialment brillant en la llarga entrevista que li fa la periodista i que obre l’espectacle, una demostració flagrant del domini de l’art de la retòrica i de les respostes buides de contingut que dominen ja siguin els polítics corruptes, els traficants d’armes o els assasins en sèrie. Isak Férriz és el company de la periodista, un home de caràcter que intenta comprendre i donar suport a la seva xicota però que acaba veient-se superat per la situació, i en una altra escena construeix el personatge d’un aficionat a les armes només posant-se unes ulleres de sol, amb molta classe. Però qui brilla especialment en aquesta funció és Patrícia Bargalló, una actriu que no veiem als escenaris tan sovint com ens agradaria. Amb una economia de recursos envejable i sense fer mai més del compte, Bargalló sap posar-se a la pell tant de la banquera freda i sense escrúpols com de la prostituta africana, i ens la creiem, com ens creiem la seva mirada fulminant o el seu cant i el seu ball de Tanzània. És una actriu elegant i seductora en tot el que fa i diu, però no per aquest motiu deixa de mostrar veritat en cadascun dels seus gestos i paraules.

El text d’Aleix Fauró i Isis Martín, autors i directors de l’espectacle, funciona molt millor quan transita pels marges del teatre documental i de denúncia que quan es vol mostrar poètic, un registre que no acaba d’encaixar amb uns personatges i uns esdeveniments on aquest tipus de llenguatge grinyola una mica. Una posada en escena efectiva i una proposta de direcció encertada acaben conformant un espectacle en certs moments dens, però que ens fa sortir del teatre emprenyats amb la situació del món i amb ganes de cagar-nos en unes quantes coses. I això sempre és bo.