Baix relleu

15.06.2016

El passat 3 de juny l’auditori de la Fundació Joan Miró va allotjar el nou concert del festival Sampler Sèries, dedicat al clarinet baix i protagonitzat per l’intèrpret Víctor de la Rosa. Es va presentar un conjunt d’obres de la compositora Raquel García-Tomás i els compositors Louis d’Heudieres, Oliver Rappoport, Carles de Castellarnau, Oscar Bianchi i Octavi Rumbau. A més de dues peces ja conegudes, tres de les obres van ser estrenes mundials, i una, estrena nacional.

Víctor de la Rosa

Víctor de la Rosa

El passat està imprès. Està tallat a imatge de la memòria. Més que una petjada és un gravat, un baix relleu. El passat està esculpit en el present, i cada acte d’afirmació del passat és un fet històric i historiogràfic. El present es configura en l’acte mateix de la impressió del passat. Es camina mirant cap enrere. Vaig tenir aquesta impressió constantment durant el concert i també després, revisitant-lo en la memòria. Les notes al programa començaven al·ludint a la història del clarinet baix, em sembla que no només amb la intenció de contextualitzar i introduir a un possible auditori sorprès per l’actuació solista d’aquell inusual instrument, sinó amb la finalitat (possiblement no explícita) de localitzar el concert com a esdeveniment històric, encara que fos sense cap ambició.

L’esdeveniment tenia unes clares coordenades. Quant a l’espai, és evident que dur a terme el concert a la Fundació Joan Miró, una institució creada amb la finalitat d’acollir i promoure l’art contemporani, és un fet definitori, una presa de posició en el camp artístic. És tanmateix un acte d’identificació i apropiació d’un passat, una declaració del locus historiogràfic propi. També, previsiblement, veiem aquestes accions en elements paratextuals, com les notes al programa. L’esment d’en Harry Sparnaay i la breu però significativa llista de compositors referida, tenen la missió de crear en l’espectador una sèrie de referències, no només a manera de marc contextual, sinó també de tarima aclamatòria. L’esdeveniment queda situat en la punta de la llança de la historiografia musical tradicional en la qual el progrés, l’avantguarda i l’actualitat són qualitats avaluables col·ligades al geni individual i l’excel·lència artística. Tot i així, aquestes qüestions no minven els mèrits de les composicions ni de la interpretació, senzillament voldria apuntar-les.

Víctor de la Rosa en plena actuació | © Fundació Joan Miró, Barcelona. Foto: Pere Pratdesaba

Víctor de la Rosa en plena actuació | © Fundació Joan Miró, Barcelona. Foto: Pere Pratdesaba

Pel que fa a les propostes de les composicions, l’obra de Raquel García-Tomás, Mikroskop #1, el “fil d’Ariadna” de l’espectacle, s’emparenta amb algunes de les cerques més fonamentals de la música acadèmica contemporània. Possiblement la més evident sigui la magnificació dels sentits. La compositora construeix la seva obra fragmentada per mitjà de materials gravats que són imperceptibles a cau d’orella en la seva modalitat d’escolta comuna. A aquesta exploració microscòpica s’adhereix una trama audiovisual paral·lela, que explora materials anàlegs aplicats al sentit de la vista. No voldria arriscar-me a endinsar-me en els inicis històrics de les funcions protètiques en la composició musical. No obstant això, hi ha unes raons d’exhaustivitat, d’esgotament i trencament del cos i de l’instrument, una voluntat d’explotació del marge físic. Tant l’instrument com l’espectador estan exposats, en evidència clínica de la seva nuesa; una nuesa que es proclama certa adduint la seva qualitat de racionalitzada. D’altra banda, aquesta desvinculació d’allò corporal, per mitjà de la cerca de la seva transcendència, és evident en la manipulació abstraccionista del so, assentada en l’escissió de la seva font.

Les obres següents van continuar amb el perfil d’exploració amb el qual va començar el concert. Potser la més contrastada en general va ser Wondjina de García-Tomás, una composició inspirada en les deïtats pluvials de la mitologia aborigen. El resultat sonor acaba sent bastant grat, especialment pel seu contrast tant conceptual com sonor pel que fa a la proposta més previsible de la música acadèmica contemporània. Les referències a la sonoritat del didgeridoo i les escales pentatòniques resulten un món gairebé immediatament recognoscible per a l’auditor, una situació poc habitual i molt agraïda. La temàtica aborígen, no obstant, va quedar una mica descontextualizada. A propòsit d’això, és bastant descoratjador trobar-se amb tants concerts en els quals es compta amb la presència de la majoria dels compositors de les obres que s’interpretaran (com va ser el cas d’aquest) i només en uns quants s’aprofiti aquesta situació perquè puguin presentar les seves obres al públic.

La compositora catalana Raquel García-Tomás

La compositora catalana Raquel García-Tomás

Per altra banda, Ou, de Louis d’Heudieres, va desencaixar en el fil general del programa, sent una obra de detalls i canvis mínims que reclama una modalitat d’escolta que no es va incentivar suficientment. Va quedar penjada del programa com una pregunta incomprensible. Representava també l’antípoda del plantejament conceptual anterior: la mostra punitiva del cos com a restricció. Les composicions següents se situaven de nou en el tall de la navalla. L’explotació va arribar a moments agònics en les peces Catarsis IV d’Oliver Rappoport i Alteritas dOscar Bianchi, recorreguts esquinçadors que exerceixen un poder tirànic sobre l’intèrpret; l’esdeveniment es tornava una xarxa de coacció voluntària. Bas-relief, de Carlos de Castellarnau, s’incrustava enmig dels extrems anteriors amb una certa elegància mediadora. L’electrònica acompanyava amb fluïdesa els moviments del clarinet, i va ser possiblement la composició més estable del concert, des del meu particular punt de vista.

No vaig arribar a comprendre les intencions que tenia Octavi Rumbau amb la seva musicalització d‘Un chien andalou. Possiblement la desorientació de veure canviada la banda sonora original sense major explicació de motius, ni abans ni durant la projecció, va influir en la meva percepció de l’obra. Víctor de la Rosa té un domini tècnic aclaparador, i pot notar-se amb evidència la implicació amb la qual es reclama a les composicions. Em va cridar l’atenció la seva capacitat d’emergir per entremig de l’entorn restrictiu de la música que interpretava i presumir d’una certa humil sobirania.