Dissabte, 20:30h de la tarda. Sala Hiroshima. La lluminositat disminueix lentament i una dona entra a escena. Es mou lentament. Ens mira. Ens preguntem què està pensant. Comença a realitzar moviments suaus, concentrada i, de sobte, irromp la música de Johann Sebastian Bach.
Com que mai no havia vist cap espectacle de la companyia Mal Pelo (gairebé un pecat capital, ho reconec) la representació de la peça Bach a la Sala Hiroshima es va presentar una oportunitat perfecta per experimentar un petit tast de què és el seu art. No solament el meu propòsit es va fer realitat sinó que vaig presenciar un dels solos més bells que he vist mai. Bach és una composició que María Muñoz va crear el 2004 i que ha ballat arreu del món. L’any passat es va presentar per primer cop reinterpretat per la intèrpret italiana Federica Porello dins el programa del Mercat de les Flors (aquí es pot llegir un article d’Ester Vendrell sobre la seva producció ), que és el que vam poder veure a la Hiroshima el passat cap de setmana.
La intenció del solo és la interpretació ballada d’algunes peces del Clavecí ben temperat de Bach interpretades per Glenn Gould amb la memòria d’algunes fugues del compositor que s’interpreten en silenci. El negre de la ballarina sobre el blanc de l’escenari (alhora emmarcat dins el negre de la Sala Hiroshima) se superposen en un delicat minimalisme que va més enllà de l’espai escènic. No hi ha cap intenció narrativa, únicament la ballarina i la música, el cos que balla la partitura.
El moviment de Mal Pelo és pur, clar, alhora delicat i en alguns moments amb força, però solament és això el què ens captiva des del primer moment, la interpretació de la peça és fonamental. La grabació utilitzada de Gould té uns ecos del músic que canta mentre s’inspira en tocar les notes de Bach. És gairebé inaudible, però crec que fonamental per la peça: sembla com si més enllà de les notes de Bach, es balli l’emoció juganera que provoquen, és a dir, els mateixos ecos de Gould. A mesura que el temps avança la intèrpret va evolucionant en la seva expressió, fins i tot fent moviments d’emoció, gairebé catàrtics però petits, en reinterpretar-la. Bach és una íntima escolta musical i la conseqüència corporal d’aquesta. M’hauria encantat veure Maria Muñoz ballant aquesta peça, però Federica Porello hereta la creació magistralment, deixant-nos a tots meravellats.
Fes-te subscriptor de Núvol
Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges
-
Participa en sortejos setmanals i guanya llibres
-
Rep la revista anual en paper
-
Accedeix a la Biblioteca del Núvol
-
Aconsegueix descomptes culturals