Bach, Déu i la música

14.03.2013

«Si hi ha algú que l’hi degui tot a Bach, aquest algú és Déu»: la idea, que és d’Emil Cioran i molt suggestiva, jo sempre l’havia entès en el sentit més obvi. D’una banda, Johann Sebastian Bach va consagrar tota la seva obra ad majorem Dei gloriam —i que em perdoni l’Església evangèlica dels protestants (la de Bach) si he fet servir aquesta locució catòlica i jesuítica: el Déu en què em penso que pensava Cioran, fill d’un sacerdot de l’Església ortodoxa, deu ser el Déu ecumènic de tots els cristians. D’altra banda, la qualitat intrínseca de la música de Bach li confereix un poder de convicció tan fort que no es pot concebre cap propaganda més efectiva de la creença en Déu. Devem ser uns quants els que algun cop fins i tot hem sentit una vaga temptació de convertir-nos —molt vaga, ho confesso, en el meu cas— per disfrutar encara des de més endins aquesta música, per agermanar-nos encara més amb Bach compartint-ne la intenció doctrinal.

J.S. Bach

Però dilluns, sortint del Palau de la Música Catalana, se’m va ocórrer una altra manera de donar sentit a l’aforisme del filòsof transsilvà. Sota la direcció del seu titular actual, Hans-Christop Rademann, un cor berlinès de primeríssima línia, el RIAS Kammerchor (35 veus: 16 homes i 19 dones), havia interpretat els cinc motets indiscutidament bachians del cànon (al cànon n’hi ha un sisè, i fora del cànon uns quants més, de paternitat dubtosa). El conjunt d’acompanyament era una formació reduïda del Concerto Köln: vuit violins, un xel·lo, un contrabaix, un orgue positiu, un fagot i tres oboès (un sempre da caccia; un dels altres dos, en una de les peces, oboè d’amore); val a dir que l’aportació dels instrumentistes va ser més aviat limitada, sobretot la dels vents en les simfonies extretes de diverses cantates que s’intercalaven entre els motets de cada part. Les cordes van sonar prou millor; el xel·lo i el contrabaix, excel·lents en el continu; el contrabaixista, de fet, tan posat a la feina que a estones se’l veia afegir la seva veu, baixet, a les del cor.

Les prestacions diguem-ne limitades dels instrumentistes no van rebaixar gens ni mica el resultat òptim del concert. Els motets de Bach, amb el joc de dobles cors i veus solistes, les alternances d’homofonia i contrapunt i la varietat de moviments sobre diversos passatges bíblics, són un dels punts àlgids del repertori coral. Com que en l’òptica barroca —i bachiana— la mort és també un alliberament de les penes de la vida, el fet que aquests motets siguin obres destinades majoritàriament a ocasions funerals, i per tant de caràcter greu, no es contradiu amb l’expansió exultant de certs moments. A còpia de precisió i d’expressivitat, el RIAS Kammerchor va donar els contrastos i les qualitats d’aquesta música amb tanta força que es va produir el miracle: en un moment de la segona part, les muses que hi ha esculpides i emmosaiades a la paret que tanca per darrere l’escenari del Palau es van posar a ballar, posseïdes, i se’n van fer un fart. Feia anys que no ho veia.

Tot plegat em va portar a proposar-me una altra interpretació de la dita de Cioran. ¿I si Déu ho deu tot a Bach perquè la seva existència només depèn d’aquesta música? ¿I si Déu és aquesta música? ¿I si és la música mateixa, en el fons, o sigui la Música amb majúscula, que se les va compondre per engendrar un Bach i fer-li imaginar-se un Déu per creure-hi i lloar-lo amb totes les veus cantant, només per satisfer-se així ella mateixa?

Va ser un concert memorable, em podeu creure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Quina tabarra d’article! Deixoel meu estimat Bach i me’n vaig corrents als teatres frívols del meu adorat Haendel. Agripina em sembla més entretingut i amè.

  2. A mi m’ha plagut enormement aquesta disquisició d’en Jordi Cornudella. En aquest cel bachià potser m’hi faltaria un Mozart fent de sant Pere enjogassat. Però en Jordi Cornudella m’ha fet pensar en la possibilitat de collar encara més la rosca. ¿I si la Música que engendra un Bach que inventa un Déu no fos altra cosa que un acudit fugisser –i meravellós– d’aquests micos trapelles que ens somiem divinals? En qualsevol cas el meu agraïment a Bach també és immens.

  3. Sensacional… tant el concert com el cocmentari!. Gràcies!. Jordi has interpretat el sentiment de molts dels que hi erem…

    • A més a més de les òperes de Mozart, que no l’imagino fent de sant Pere dels Pastorets, entre el bou i l’ase, m’agraden molt els concerts per a piano, les sonates per a clarinet (el corno di basso que ell va crear per a un bon amic), però m’atreveixo recomanar-te les sonates per a flauta, al meu parer millor interpretadesper Jean-Pierre Rampal, Jordi Savall, Alain marion i RobertVeyron-Lacroix.