Ba Jin i el relat de la Primavera xinesa

26.08.2016

Ba Jin és el pseudònim de l’escriptor Li Yaotang (Chengdu,1904 – Xangai, 2005). Considerat un dels autors xinesos més importants del segle XX, Ba Jin va néixer en una família benestant controlada amb mà fèrria pel seu avi. Molt a poc a poc, però sense pausa, a començaments del segle XX es van anar albirant també nous temps per a la Xina tradicional. Aquests canvis van ser propiciats pel contacte amb Occident. Ba Jin, que va estudiar llengües estrangeres com l’anglès, així com l’esperanto, i que va escriure en publicacions revolucionàries de l’època, va col·laborar en el canvi de mentalitat que donaria lloc a la nova Xina, per bé i per mal.

WP_20160406_025

Aquest progressiu canvi mental que es va produir en la societat xinesa de principis del XX, es pot llegir en forma literària a les pàgines de Primavera* en la magnífica traducció d’Eulàlia Jardí, artífex també de la traducció de Família, ambdues novel·les publicades per Viena Edicions. Aquestes narracions, juntament amb Tardor*, formen part de la trilogia Corrents turbulents, que l’autor Ba Jin  va començar a publicar entre 1931 i 1940.

Per les seves característiques, aquesta trilogia, inspirada en l’experiència del mateix Ba Jin en la seva lluita de caràcter intel·lectual i revolucionari, va esdevenir un símbol per a la joventut xinesa. Ba Jin, però, no es va lliurar de ser purgat durant la Revolució Cultural (1966-1976). El van enviar a un camp de treball. Rehabilitat el 1977, el 1981 va ser nomenat president de l’Associació Nacional d’Escriptors Xinesos. Va ser presentat com a candidat a Premi Nobel de Literatura en dues ocasions: el 1975 i el 200l. Malalt de Parkinson, va morir molt gran, amb 101 anys.

Mirat de forma cíclica, el temps de primavera és el temps de la renovació de la natura, metàfora perfecta per explicar les primaveres que també viuen, o volen viure, els pobles, al capdavall organismes vius. El nostre imaginari polític, tant a Europa com a la resta del món, ens ofereix històries de les primaveres dels pobles, tot i que no totes poden reeixir, algunes són avortades, ja sigui des de dins o des de fora. Unes reïxen plenament; d’altres, però, a vegades es podreixen pel camí, com en el cas de la mateixa Xina, que va patir la dictadura maoista i la desgraciada Revolució Cultural, que va segar tants talents.

D’aquesta experiència dolosa vénen les paraules de Gao Xingjian (Jangsu, 1940),  escriptor mirat de cua d’ull pel règim, perseguit i exiliat polític a París des del 1987, i esdevingut Premi Nobel de Literatura l’any 2000: En un escriptor, un individu fràgil que s’enfronta sol a la societat expressant-se amb veu pròpia: aquí es on es troba, jo crec, l’essència quasi immutable de la literatura, abans i ara, a la Xina i fora de la Xina, a Orient i a Occident. Paraules sàvies i certes d’un escriptor que va lluitar amb talent creatiu contra el que ell va trobar: l’esclerosi del xinès literari, immobilitzat en la imitació de les gramàtiques occidentals, els estèrils malabarismes lingüístics i les formes obsoletes de l’ortodòxia tradicional.

Aquesta lluita contra les dictadures, ja siguin polítiques o mentals, o totes dues coses alhora, és si fa no fa una lluita semblant com la que va emprendre en el primer terç de segle l’escriptor Ba Jin, fins i tot amb el mateix afegit: la lluita per l’alliberament de les consciències individuals.

Ba Jin

Ba Jin

La literatura és un reducte de llibertat espiritual i conforma l’última línia de defensa de la dignitat humana, escriu el Premi Nobel Gao Xingjian. Amb el seu propi llenguatge i estil literari, Ba Jin va anticipar aquesta defensa de la dignitat humana quan va redactar les gairebé cinc-centes pàgines que conformen la novel·la Primavera. Seguint la línia traçada a Família, els lectors veuen desfilar les vides difícils i de mobilitat restringida de les dones i noies d’una família benestant, que en moments de lucidesa del seu destí programat i tancat dins una escleròtica tradició que no s’havia renovat en segles, una d’elles, la més desinhibida, exclama: Quina ràbia! Per què obliguen les dones a casar-se? Mira que n’és de gran, el món, però sembla que la mala sort s’abati només sobre nosaltres, les dones! El sobirà del cel és injust.

Per les pàgines de Primavera, belles en les seves descripcions de la natura en temps de primavera i la vida regalada de les dones d’una família de bona posició social, tot és dolor, idees de suïcidi, depressió i mort a causa d’unes vides malaguanyades. A través de les pàgines de Primavera els lectors assisteixen a la vida pautada d’aquestes noies, amb casaments fets, obligats, amb pretendents de poca qualitat humana, que fan la seva, ells sí, i que es creuen amb el dret de maltractar les esposes. Fins les deixen morir de malalties terribles, producte d’unes vides que són un pur flagel. Les deixen morir sense cap sentiment de culpa.

A poc a poc, però, van arribant les noves idees, i es filtren per les parets de la gran mansió i s’expandeixen pels jardins. Les noves idees es filtren en la ment dels nois i d’alguna de les noies que comencen a lluitar mentalment per no deixar-se morir en vida, que pensen a rebel·lar-se contra un destí nefast, noies que a través dels estudis de llengües estrangeres i de la lectura de novel·les occidentals es van obrint a nous horitzons, a noves formes de viure: Cosí, per què no podem ser com les noies d’altres països, digues? I respon el cosí: Elles són el resultat de les seves pròpies lluites.

I aquí comença tot. Aquí comença la batalla per la seva dignitat de ser persones per part d’algunes d’aquestes noies de la família, les que tenen més esperit per vèncer les dificultats, que no són poques. La pressió que pateixen és extrema. Però cal dir que si reïxen en el seu intent és perquè de forma progressiva els nois es van fent conscients que elles també són éssers humans i acaben per ser solidaris en la lluita d’elles, i les ajuden. Germans i cosins es fan solidaris d’una lluita en la qual ells també són actius en el camp social i polític. Una lluita que remourà, fins a fer-ne un nou planter, les velles arrels de la cultura xinesa, d’altra banda tan rica, però  anquilosada, asfixiada pels costums, sense aire.

I és en aquest moment en què havent travessat portes del dolor, i havent fet dol per les morts de persones estimades com les cosines sacrificades, i havent escapat de la sort d’un matrimoni imposat també per a ella, quan una de les protagonistes escriu a la cosina activista com els germans que l’han protegit fins arribar al lloc, físic i mental, on ara ella es troba: El vull dir que la primavera ens pertany. L’hivern, però, ha estat dur, molt dur. I amb mestria, si bé morosament per la ment occidental, més accelerada, l’escriptor Ba Jin no estalvia narrar els detalls dels dies terribles d’aquest hivern, ben segur amb el desig que no oblidem cap flor de les que no van arribar a néixer.

*No em sembla casualitat que Ba Jin, un home de formació àmplia i que coneixia els llibres clàssics, titulés dos dels llibres que componen la trilogia Corrents turbulents, Primavera i Tardor. Entre els llibres de Confuci hi ha els Annals de les Primaveres i les Tardors, on el filòsof explica la història del ducat de Lu, la seva pàtria de naixença, i que comprèn el període entre els anys 722 i 484 aC. Primavera i Tardor, doncs, són al·lusió a un temps, a la història d’un temps de corrents turbulents que es personalitza en la narració dels dies d’una família benestant de l’antiga Xina.