Auschwitz en la memòria col·lectiva

16.12.2015

Com representar l’horror?, es pregunta l’escriptora Anna Rossell en els mots que encapçalen el seu estremidor llibre de poemes Auschwitz-Birkenau. La prada dels bedolls, en edició bilingüe català i castellà (In-Verso).

L’horror d’una matança a l’engròs i a preu fet, tornant anònimes les víctimes, arranant sense contemplacions la seva qualitat de persones. Un horror que ha deixat una marca profunda i roent en la nostra memòria col.lectiva. Ens fa mal tot el cos, d’ençà aquell horror que el camp d’extermini d’Auschwitz sintetitza. Amb tot, i després de la coneguda sentència d’Adorno de la impossibilitat o de la conveniència de fer-ho, s’ha representat aquell horror.

Imatge de l'alliberament d'Auschwitz.

Imatge de l’alliberament d’Auschwitz.

 

I és que l’horror pot ser representat, encara que per força ha de ser representat per aproximació d’una experiència límit. En les seves pintures negres, Goya va representar els desastres de la guerra, la desraó i la bogeria. Vincent van Gogh va mostrar el seu sofriment espiritual amb el seu autoretrat amb l’orella escapçada. Amb El crit, Munch va narrar plàsticament la desesperació humana. L’horror pot ser representat, i no pas amb un llenguatge indesxifrable, ans al contrari. A través d’imatges, l’art pictòric el mostra en tota la seva cruesa. En l’àmbit de la paraula és més difícil, però també les paraules poden ser clares a través de figures, de metàfores. Per exemple la paraula ombra. En els mots que acompanyen la traducció dels poemes de Paul Celan, escriu Arnau Pons: Diu la veritat qui parla d’ombres, és a dir, qui introdueix les ombres de les morts en la llengua que parla. Ombres són els morts, ombra és aquesta veritat, dir l’ombra… A través dels seus poemes, Paul Celan va dir l’ombra de l’horror de l’extermini.

Rossell, professora de llengua i literatura alemanyes a la Universitat Autònoma de Barcelona, i crítica i investigadora literària a Barcelona, Bonn i Berlín, s’ha immergit en les profunditats abissals d’aquesta ombra que és l’ombra entre les ombres. El poemari Auschwitz-Birkaneu està escrit des del cor d’aquesta ombra, cambra fosca que s’inicia en un punt, quan els jueus són trets de casa seva a patacades, i acaba per agafar dimensions colossals i engolir l’escena amb l’ombra definitiva de la mort en massa.

Sense haver-s’ho proposat a l’avançada, Anna Rossell ha escrit els poemes del seu llibre en primera persona, des del jo de les víctimes. El seu poemari es va desgranant en el relat dels diversos estadis d’una experiència que només pot ser intuïda per empatia amb les víctimes, però que pren força i versemblança a través d’imatges poètiques potents: I eren de ferro els cops. Els podem sentir a l’esquena, al cap, al fetge o als ronyons, aquests cops de ferro. Com podem comprendre tètrics pensaments que duen directament al calvari, o pitjor, al desert del no-res. Perquè en no-res es va convertir la vida dels internats en aquells escorxadors en sèrie, en aquelles màquines de matar que eren els camps d’extermini: ‘Demà’ no té sentit, diu la veu poètica d’Anna Rossell.

La poeta parla des de dins de l’experiència del que la història ha anomenat l’Holocaust o la Xoà. No és fàcil, no, representar aquest horror, les paraules sempre tindran la dificultat d’expressar les ombres, ja sigui l’ombra del sofriment per la injustícia, l’ombra de la misèria de barallar-se per un mos de pa, l’ombra del no-res o de la depressió profunda, l’ombra dels sense-destí: els interns dels camps d’extermini, com ens explica en el seu llibre testimonial Imre Kertész, que com a jueu hongarès va viure aquest sense-destí. I, no obstant això, com ressalta Vicenç Villatoro en el pròleg d’Auschwitz-Birkenau, l’autora (que escriu des de l’empatia i la compassió, però amb la ferma voluntat de dibuixar amb precisió científica, quirúrgica, els efectes del Mal amb majúscula) ho fa en la forma poètica adequada: Anna Rossell ha triat una forma austera, eixuta, essencial.

Imatge de l'alliberament d'Auschwitz.

Imatge de l’alliberament d’Auschwitz.

Qualsevol forma de retòrica hauria estat sobrera, en aquests poemes sobre l’espantosa, denigrant i mortífera experiència de la Xoà. Així, amb aquella saviesa que procedeix del cor, Anna Rossell ha escrit uns poemes concisos, ben retallats, instantànies en blanc i negre, fotografies exactes de l’horror i agonia del captiveri i del posterior holocaust. Poemes que sabem de cor abans de llegir-los. Les històries que els han inspirat ens han estat llegades a través d’impactants imatges fotogràfiques i de testimonis escrits pels supervivents, no sense deixar-hi la pell, alguns. És difícil sobreviure a aquesta experiència.

En els poemes escrits després d’Auschwitz no és possible fer moralina, seria una banalitat, aquelles morts demanen respecte. Es tracta simplement d’acarar els fets i mostrar la realitat de l’ombra tal com l’entenia Celan, fets que es despleguen en tantes figures de l’horror: L’ull que tot ho veu del nostre bloc/ potser no ha vist que el meu company/ no es mou; encara no l’han apilat/ amb els demés, té l’escudella/ al costat, potser hi posaran la sopa./ Potser…Es tracta de ser dins d’aquest altre que podíem haver estat nosaltres… Mentrestant, l’ombra dels seus ulls posa llàgrimes als nostres ulls, i un calfred ens recorre l’espinada, saccejant la nostra zona de confort. Però cal escriure aquest horror, cal escriure’l. Anna Rossell ha acceptat el repte de conviure (ni que sigui només en els moments de l’escriptura) amb l’horror que la paraula Auschwitz, ombra esclafadora, condensa. Auschwitz que oculta i extermina una prada de bedolls, imatge de la mort de tants innocents. Un despropòsit, un horror i una ignomínia en la memòria col.lectiva que la poesia d’Anna Rossell no pretén cauteritzar sinó mostrar. Escriure, després d’Auschwitz i també sobre Auschwitz, és una forma de coneixement. La ignorància o la negació ens faria còmplices sense eximir-nos de la responsabilitat de fer memòria de les víctimes.