Aurora, els temps han canviat, però no tant…

17.04.2019

Doncs, no. No hi ha naus espacials, ni espases làsers, ni criatures de l’inframon, ni galàxies properes ni llunyanes, ni superpoders, ni màquines amb ànima, ni…, però és ciència-ficció. Peculiar, irònica, incisiva, futurista… tot això sí, sí, sí i sí, i, a més, publicada als anys setanta en català per una dona que era història viva de l’últim segle.

Aurora Bertrana, entrevistada cap al 1970. Fons El Punt- Barceló CRDI Ajuntament de Girona

És La Ciutat dels Joves d’Aurora Bertrana, obra del 1971 que els censors qualificaven de “ libro extraño”; censors, d’altra banda, que sembla que avui hagin reprès la feina. Males Herbes ha recuperat el text íntegre: celebrem-ho amb totes les lletres. Havent superat els hitsParadisos oceànics (1930), El Marroc sensual i fanàtic (1936) i Vent de grop (1967)— i articles, conferències, homenatges…, encara hi ha Aurora per córrer.

Aquest cop es tracta de l’última bala de ficció que, tant llavors com ara, semblava destinada a la recambra in aeternum. Còctel potent: Aurora Bertrana+català+ciència-ficció+censura. Sumem-hi, també, la versalitat d’una veu, d’una rara avis (de nou), malgrat temps i espais no avinents a gaire res.

Situem-nos. Aurora Bertrana torna a Catalunya després d’un exili de més de deu anys. Ha deixat una terra efervescent que ella mateixa havia guarnit amb flors de la Polinèsia i cròniques des del Marroc (com una gonzo a la catalana, gairebé). I, tot d’una, ha de baixar de la palestra. Parèntesi: França, Suïssa, fred, gana, escassetat, solitud, pensaments ombrívols. Torna. Baixa del tren a Portbou i s’estavella contra el franquisme. Ha perdut part de la família, es divorcia, però una cosa l’empeny: escriure, perquè no deixa d’escriure “ni un sol dia”, escriure és respirar (sentenciava).

En aquest llibre, doncs, dibuixa La Ciutat dels Vells, la metròpoli grisa (mai més ben dit), conservadora, repressiva, encarcarada, resclosida. Hi posa un reporter (alter ego?!) que es llança a descobrir l’altra urbs, l’antagonista, La Ciutat dels Joves.

El “reportatge-fantasia” (vegeu el subtítol de l’obra) ve donat pel viatge d’aquest periodista que explora una ciutat sostinguda per individus de sexe ambigu al voltant de la trentena. Entrevista delegats de diversos departaments (perquè allà de jerarquies, res). D’aquestes converses sortirà una radiografia ben travada sobre l’educació, l’esport, la cultura, el sexe, la religió; els fonaments, vaja, del que hauria de ser tota societat “civilitzada”. A La Ciutat dels Joves s’ha suprimit la contaminació, no hi ha discriminació per sexe, la concepció de la família renega de convencionalismes, l’educació i la informació es propaguen per ones i pantalles, els esports fugen de la competició abrandada, la música no coneix partitures, els llibres, on són els llibres? I l’amor és a demanda i obert de mires.

Els temps, per tant, canvien. La Ciutat dels Vells (Catalunya/Espanya sota la dictadura) es contraposa a La Ciutat dels Joves (Maig del 68, protestes al Vietnam i Mèxic, música pop, hippies, cursa espacial, segona onada feminista, tecnologia al límit de la moral…). La dicotomia és evident, tant que és fàcil d’entreveure-hi com la sorna i la crítica van prenent aquesta forma “estranya”(ciència-ficció i no-ficció, afegiríem) per burxar en la nafra.

Els anhels utòpics dels joves que s’han llançat als carrers han regirat el sistema d’una o altra manera. Deixin passar vells xarucs que no s’aguanten! Renovem l’aire! Bertrana es manté en l’esperit i punxa on faci falta.

Recrea distòpies per no callar davant del que li arriba. Ja no és a l’ull de l’huracà però mira d’amarar-se d’unes realitats que vesteix com pot i sap: amb la literatura com a mitjà i finalitat. S’acosta als vuitanta anys, al llindar; això no obstant, prova d’esgarrapar aquella modernitat de la qual havia estat fons i forma. Absorbeix el que l’envolta i ho mostra allargant la mà esquerra cap a la foscor tot cercant la llum que ho ha de reviscolar tot.

Ara bé, La Ciutat dels Joves vessa tanta modernitat que s’esquerda. I és que hi ha baules del passat que s’han de preservar: l’experiència val, ensenya. Els joves ho van remoure tot per tornar-ho a col·locar, això sí, no pas en la mateixa casella.

Doncs bé, no hi cerqueu aventures intergalàctiques, però, ep, hi trobareu un úter artificial, i ara, què?