AÜC, el riure de Medusa

8.02.2019

A Les metamorfosis, Ovidi va relatar la violació de Medusa i com la van castigar convertint-la en monstre amb la capacitat mortal de petrificar qui la mirés als ulls. A Titus Andrònic, Shakespeare recollia la violació de la princesa mitològica Filomela i la traslladava al personatge de Lavínia, a qui tallen la llengua després de ser violada. Ja a finals de s.XIX, en el quadre Intérieur (Le Viol), la llum impressionista de Degas destapava una imminent violació en una cambra privada. I si avancem en sincronia, l’any passat Despentes publicava Teoria King Kong i hi explicitava la seva violació. Si enfoquem encara més l’objectiu i l’acarem a la nostra realitat escènica, constatarem que en menys de dos anys s’han estrenat diferents projectes que atorguen veu a les violències sexuals i de gènere. Fem-hi un recorregut breu i trobarem Només una vegada, de Marta Buchaca, la instal·lació Macho Man, d’Àlex Rigola, Rebota rebota y en tu cara explota, d’Agnès Mateus i Quim Tarrida, i AÜC, de Les Impuxibles, que acaben de tancar temporada al Teatre Lliure.

‘AÜC (el so de les esquerdes)’ de Les Impuxibles. © Dorothee Elfring

La violència sexual és un element fundacional de la nostra societat; només cal mirar enrere i analitzar el discurs que ens ha estat explicat fins ara. No ens eduquen per apoderar-nos sexualment ni per defensar-nos de les violències, però consumim sexualitat i violència per tots els porus digitals de les pantalles a les quals ens aferrem dia a dia. Aquesta distòpia sexual, que relaciona el cos amb la por i el desig amb el càstig, esdevé encara més perversa quan és sustentada per les estructures de poder; i, aquí, també s’hi inclouen les culturals. No és el mateix ser l’objecte narrat que ser-ne el subjecte, construir un relat propi. I ja ha quedat demostrat que el relat hi és. Sinó, repasseu el recorregut que ha fet AÜC des que es va estrenar al Grec de 2017.

Però n’hi ha prou amb alguns projectes culturals per enderrocar el paradigma i tornar-lo a aixecar? És conseqüent programar només dues setmanes una peça que reconeix la veu de les víctimes d’una xacra social que es perpetua i dedicar un mes complet als clàssics universals –que en ser cànon, i com no podia ser d’altra manera, tenen veu masculina–?

Restituir el trauma i reconvertir-lo en matèria artística requereix valentia, no només de qui s’ofereix com a canal de transmissió, sinó del públic que paga una entrada per seure a una butaca i contemplar l’expressió del terror. Però també cal l’atreviment dels teatres. Perquè si el dolor no normatiu ha de tenir un espai per a esdevenir visible, aquest ha de ser entre els focus d’un escenari, radiat de llum per manllevar-se de l’estigma. Precisament això és el que han fet Carla Rovira, Clara i Ariadna Peya, Júlia Barceló, Maria Salarich i Olga Lladó. Subjugar la cultura de la violació i esberlar el silenci que l’escuda del seu acarament. No anomenar és sinònim d’inexistència. I d’aquesta premissa se n’ha fet un baluard per protegir el discurs hegemònic. Un relat inert, que reprova el vestigi de l’horror i imposa la seva doctrina per evitar el que no evita l’estirp de Les Impuxibles: mirar l’horror de fit a fit.

‘AÜC (el so de les esquerdes)’ de Les Impuxibles. © Dorothee Elfring

Perseguint aquest designi, Aüc, el so de les esquerdes esdevé calidoscopi per reflectir les diferents cartografies del dol. Les violències sexuals són singulars i l’única convergència en aquesta dissonància és la col·lectivitat. El col·lectiu reduït d’intèrprets però també el col·lectiu inabastable que pot teixir la cultura quan respon a la seva vocació constructiva. Endins i enfora de l’escenari, el relat troba l’essència en la música i el que no s’abasta amb paraules, es dansa. La sororitat és la paraula-gest-lament; esgota la por i la reconverteix. Montserrat Roig deia que si hi havia un acte d’amor, aquest era la memòria. In memoriam de l’horror, Les Impuxibles transformen la nafra en vida i l’estigma en virtut. I ho fan amb la cultura com a eina de construcció massiva. Perquè, com escrivia Maria-Mercè Marçal evocant Renée Vivien, “més enllà de la mort persisteix el Desig”. I per tenir delit d’abastar, de posseir, cal desfer-se del pes de la feredat, atiar-la perquè es transformi i mudi de pell.

Les Impuxibles arrelen en la llibertat que incita l’art i citen l’innombrable a peu d’escena. Però cal seguir teixint el discurs, perquè ens trobem tot just en el prefaci. El seu, l’aüc que ja ha quedat rastrejat en la línia temporal que citava al principi, és un crit indòmit, proferit amb força per vindicar la monstruositat i apoderar-se del dolor. Perquè, tal com ens diria Hélène Cixous, si mirem els ulls de la Medusa, ens adonarem que no és mortífera, que és bonica, i que està rient.