Atacama, Guggenheim i gallines a Terrassa

3.10.2016

El TNT ha començat portant Rodrigo García al Vallès Occidental, creador que feia temps que no vèiem als nostres escenaris. Bon començament. La cocapital vallesana es converteix, durant tres dies, en un punt de trobada entre els creadors de nous llenguatges, els programadors i la premsa. I el públic, és clar. Aquesta és la crònica del primer dia. La primera de les tres que n’ha fet Oriol Puig Taulé.

Una imatge del muntatge '4', de Rodrigo García

Una imatge del muntatge ‘4’, de Rodrigo García

L’espectacle comença al tren de rodalies. Una parella d’adolescents seu en un seient, ella a la falda d’ell, jugant amb l’iPad ella i amb el mòbil ell, superposant pantalles (i realitats), aliens a la cridòria i la calor del vagó. Arribem a Terrassa i anem de pet a la Sala Maria Plans, al segon pis de la seu egarenca de l’Institut del Teatre. És una d’aquelles sales amb la mida justa, on la relació escena-espectador sempre arriba clara i nítida, seiem on seiem.

Veiem Pacífico #3. Extraños mares arden, un espectacle de Txalo Toloza creat amb la col·laboració de Laida Azkona. Entrem en el que sembla una galeria d’art, però de seguida el linòleum blanc de l’escenari s’anirà cobrint, all llarg de l’espectacle, per les grans teles de colors que van desplegant els dos performers, creant paisatges. El concepte del muntatge és ambiciós: un poema documental que indaga en la relació del desert xilè d’Atacama, el més antic i àrid del món, amb la biografia familiar de Txalo Toloza, la mineria del coure i el salnitre, la indústria armamentística i el naixement de la col·lecció Guggenheim d’art contemporani. Sembla complicat, però tot està relacionat.

L’espectacle avança amb certa parsimònia, i els dos intèrprets col·loquen i recol·loquen les teles amb cura, mentre Toloza explica la història dels seus avis i pares i uns il·lustratius vídeos de “Capitalismo para dummies” ens expliquen les relacions entre poder, indústria i art contemporani. La idea és bona, l’execució és en alguns moments maldestra, i el fet que s’hagués espatllat l’aire condicionat de la Sala Maria Plans ens va fer entrar, a tots plegats, directament al desert d’Atacama. Almenys la sensació tèrmica era la mateixa. La dramatúrgia de l’espectacle funciona però algunes retallades de text no li anirien malament, i la inclusió d’alguns elements (com ara les maquetes) no acaben d’aprofitar-se del tot. Sortim de l’espectacle mirant la família Guggenheim amb altres ulls, i coneixent les tècniques utilitzades per Damien Hirst i el seu marxant (i una tropa d’inversors) per revaloritzar les seves obres d’art (el crani amb diamants, el tauró dissecat… recorden?). I amb una advertència als inversors de la sala: la bombolla de l’art contemporani és a punt d’esclatar. El futur es troba en el vi. Fàcil de comprar i emmagatzemar, només cal esperar uns anys… i el seu preu no pararà de pujar.

Imatge promocional de 'Pacífico #3. Extraños mares arden', de Txalo Toloza

Imatge promocional de ‘Pacífico #3. Extraños mares arden’, de Txalo Toloza

Pastilla de sabó gegant, quatre gallines i l’entrevista definitiva

Sortim de la Maria Plans i cap al Teatre Principal falta gent, que d’ocasions de veure la feina de Rodrigo García no en tenim massa, darrerament. Des de que visitava el Teatre Lliure dirigit per Àlex Rigola que no el veiem pels nostres escenaris, i és una pena, perquè no cal oblidar que moltes de les companyies i els artistes que podem veure al TNT són fills o néts de l’argentí (artísticament parlant, s’entén). L’espectacle es titula 4, un número discret que passa una mica desapercebut i que contrasta amb els títols llargs i inoblidables de les seves obres de fa uns anys (Arrojad mis cenizas sobre Mickey, Compré una cava en IKEA para cavar mi tumba, Prefiero que me quite el sueño Goya a que lo haga cualquier hijo de puta o Haberos quedado en casa, capullos). Quatre són els performers i quatres són les gallines en escena.

Hem vist un Rodrigo García madur, diríem que gairebé crepuscular, amb un espectacle a mig camí entre l’assaig, la psicoanàlisi i la festa. Moments estel·lars: molts i variats. Els quatre intèrprets “clàssics” de García (Gonzalo Cunill, Núria Lloansi, Juan Loriente i Juan Navarro) tancats en una abraçada a quatre bandes i dient al text a un micròfon de peu que amaguen. El text és suaument escopit, delicadament vomitat, i com sempre succeeix amb els bons dramaturgs (Rodrigo García és, abans que res, un gran escriptor) en diversos moments voldríem tenir un botó de “pausa” per aturar l’acció i pensar en la frase que acabem de sentir. “El origen del mundo fue la destrucción de la nada”, “Un libro de poemas es la anulación del poema” o “Las malas ideas son buenas si son doradas”. I dotzenes de frases més.

Encontres curiosos a '4', de Rodrigo García. © Marc Ginot

Encontres curiosos a ‘4’, de Rodrigo García. © Marc Ginot

A la paret del fons apareix projectat L’origine du monde, de Gustave Courbet, sobre el qual Juan Navarro juga a frontó, John McEnroe s’enfada molt i un dron ridícul i alienígena (perfecta imatge dels nostres temps) sobrevola l’escenari. Dues nenes de deu anys són vestides i maquillades com si en tinguessin trenta i fessin models des passarel·la. Després de la gràcia inicial, el públic emmudeix de cop, i no cal que ens expliquin res més per veure davant dels nostres ulls la hipersexualització de la dona, que comença cada cop més aviat, i l’estupidesa inherent a tot el món audiovisual. García farceix l’escena de referències (la gorra amb espelmes enceses a la visera que duu Núria Lloansi és pur Goya), cumbia i quatre gallines vives amb bambes de nen petit, que els intèrprets acaricien i relaxen fins al límit de la hipnosi. I l’entrevista definitiva: dos sacs de dormir converteixen Lloansi i un voluntari del públic en dos cucs de seda, que desprovistos d’identitat dialoguen sobre qualsevol cosa i es masturben.

I crits de tenistes entregades, d’aficions futboleres i més cumbia. I un monòleg de Gonzalo Cunill que, estirat en un divan estil Mies van der Rohe, recorda la infància de García amb un to entre la tendresa i la crueltat. I un dels moments estel·lars del muntatge: la pastilla gegant de Savon de Marseille, on dos d’ells es rebolquen, es netegen, es purifiquen i s’abracen, com si volguessin netejar tota la merda (literal i figurada) que portem tots plegats a sobre. I la imatge final: petites plantes carnívores que atrapen cucs vius, com la tan amenaçadora i medieval Vagina dentata amb la qual els homes fan visible el seu terror a la castració.

Un funeral de la bellesa i la fantasia, com diuen els darrers sobretítols que apareixen? Un Rodrigo García reflexiu, crepuscular i negre, això està clar. I una gran inauguració del TNT, això també. Seguim!

La pastilla de sabó gegant a '4', de Rodrigo García. © Marc Ginot

La pastilla de sabó gegant a ‘4’, de Rodrigo García. © Marc Ginot