Asier, Asier, Asier

29.10.2013

Al final no era una llegenda urbana. Els amics madrilenys que ens havien parlat d’“El intérprete”, que gairebé ens obligaven a que l’anéssim a veure, que comentaven l’entusiasme que desperta l’espectacle entre el públic, que ens deien que els espectadors repeteixen… No ens enganyaven.

 

Asier Etxeandia a El intérprete

 

“El intérprete” és un recital volcànic d’Asier Etxeandia, actor, cantant, intèrpret i mestre de cerimònies de la seva pròpia vida. L’acció se situa a l’any 1984, a la seva habitació, a Bilbao, on un Asier de nou anys canta de cara a la paret i somia a ser actor, cantant, intèrpret, mentre els seus pares escolten vinils al menjador amb una mescla impossible d’Isabel Pantoja, Tom Jones, Tina Turner i rancheras. Envoltat dels seus amics invisibles (els espectadors) ens explicarà i, sobretot, ens cantarà la seva vida, les seves passions, i ens mostrarà el seu santuari particular, on hi caben des de Kurt Weill fins a La Lupe, els Rolling Stones, David Bowie, Alaska y Dinarama o Chavela Vargas. Asier Etxeandia és un seductor nat: sap cantar, sap ballar, sap moure’s i sap fascinar el públic i portar-lo cap a on ell vol. Acompanyat per una banda molt eficaç (Tao Gutiérrez, Guillermo González i Enrico Barbaro) i una il·luminació absolutament David Lynch (signada per Juan Gómez Cornejo), Asier és serp i gat alhora, lleó i àguila imperial, fràgil com un ocellet i al mateix temps fort com un roure. El seu cos interpreta a la perfecció els clixés del crooner, de la vedette i de l’estrella de rock. Etxeandia sap ballar com l’Elvis, sap cantar com Tom Waits i sap rebolcar-se per terra com Iggy Pop. Domina el llenguatge físic sense exhibicionismes innecessaris i la seva veu trencada de fumador empedreït és capaç d’arribar a cotes de lirisme que difícilment ens hauríem imaginat. En el número de “Bilbao song” (de Brecht i Weill) ens demostra les seves dots cabareteres i demana a crits que algun director amb vista li doni el paper protagonista de “L’òpera de tres rals”.

Després d’una primera part de to confessional i intimista, amb un repertori de cançons pausades, arriba la bogeria de la segona meitat de l’espectacle, on el públic és convidat a ballar i, sorprenentment tractant-se de Barcelona, la platea gairebé sencera s’aixeca i balla la coreografia que Etxeandia ensenya, pica de mans i es torna literalment boja. I no només en un moment, sinó en diverses ocasions. Moment àlgid de la nit (un de tants): l’aparició sorpresa de Pepa Charro, la Terremoto de Alcorcón, amb salto de cama flamenco i llarga perruca negra, que canta amb Asier i reparteix pernil serrà entre el públic, canviant el “Come on, come on” de la cançó “Lose yourself to dance” de Daft Punk per “Jamón, jamón”. Impagable també l’homenatge que els dos es marquen a Lou Reed, mort el dia abans, amb una versió de “Walk on the wild side”, amb la Terremoto recitant el text en castellà (perfectament traduït, tot i que per les rialles que se sentien alguns espectadors es pensessin que en feia la seva particular versió cañí).

 

Asier Etxeandia desperta passions

 

Asier Etxeandia reparteix tequila entre el públic, s’imagina el divorci entre Déu i el Diable (el primer es quedaria el Vaticà, Lourdes i Fàtima, el segon Berlín, Nova York i Barcelona), barreja Camilo Sesto i Madonna en la mateixa cançó i reivindica un butlletí de notes alternatiu a aquell on rebia una majoria de “muy deficientes”, en el qual hi hauria assignatures com ara “cantar a solas”, “inteligencia emocional”, “soñar” o “ser un suïcida del rock n’roll” (aquesta amb Matrícula d’Honor, evidentment).

“You’re not alone” de David Bowie i “Sympathy for the devil” dels Stones serveixen de colofó, èxtasi general i punt i final d’un espectacle que es podria resumir amb una de les màximes que Etxeandia ens regala: “Defiende tu sombrero por muy ridículo que parezca”. “El intérprete” és el triomf del raret del barri, la venjança del nen que a l’escola rebia la burla dels seus companys, la conversió del fill únic de Bilbao que cantava davant de la paret en rock star mundial. La reivindicació de la música, el teatre i la passió, en qualsevol cosa que s’apliqui. Si es topen amb Asier Etxeandia per alguna banda, no perdin l’ocasió de veure’l. Aquest home és una bèstia escènica que cal conèixer. I conèixe’l és estimar-lo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Fantàstic article, Oriol. Es nota que tu també vibraves al mateix moment que ho feia ell i que estimes l’art i la cultura!
    Jo no vaig poder veure l’espectacle, però em quedo amb la frase “Defiende tu sombrero por muy ridículo que parezca”.