Artista sense talar: Krystian Lupa en tres actes

6.11.2014

El polonès Krystian Lupa, un dels mestres contemporanis del teatre europeu, ha tornat al Temporada Alta de Girona amb el muntatge Tala, que du a escena una novel·la de Thomas Bernhard. Després de seguir-lo al llarg d’una setmana per debats, rodes de premsa i escenaris, us oferim la crítica de l’espectacle (que es va veure els dies 31 i 1 passat a El Canal de Salt) i una tria de comentaris i reflexions del director. Article escrit per Ivan Alcázar amb Ivan Garcia.

Tala (Holzfällen) de Thomas Bernhard

El Festival Temporada Alta presenta l’espectacle ‘Tala’, basat en la novel·la de Thomas Bernhard, de la mà del dramaturg Krystian Lupa.

Acte 1. Lliçó inaugural: El món mai no és suficient

Krystian Lupa va ser l’encarregat enguany d’inaugurar el curs a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. El teatre Ovidi Montllor de l’equipament de Montjuïc es va omplir, dilluns 27 d’octubre, d’assistents frisosos que van poder gaudir d’un acte variat, gairebé de varietés, que va comptar també amb breus peces escèniques interpretades per grups d’alumnes de l’Institut. La participació amb el director i dramaturg polonès va tenir, per decisió d’ell mateix, la forma d’un diàleg en què la moderadora, Mercè Managuerra, i alumnes d’entre el públic, llençaven preguntes a un Lupa inspirat, eloqüent i ben disposat, com sembla que fa normalment, a oferir uns vagarejos poètic i plens de meandres i de frases per recordar. En els tres fragments següents, que són tres moments de la seva intervenció, Lupa recordava la seva trobada amb el teatre, la fascinació per l’art de de Kantor, i la potencialitat i els perills de la posada en escena:

Explicar les fantasies

“El teatre és un país estrany, un regne estrany. Hi ha un text de Rainer Maria Rilke, un text amb trets biogràfics, en què recorda com, de petit, jugava a fer teatre. Escriu Rilke que ell feia tots els papers, i després encara sortia al camp, a l’aire lliure, i tot obrint els braços, sentia que ho era tot, totes les coses. Jo, de petit, jugava a ser conductor d’autobús, però després de ser-ne el conductor, bé podia fer el paper de l’autobús mateix. El món en el que vivim mai no és suficient, i és per això que volem crear un món més interessant, en el que voldríem viure. Jo volia ser pintor, i vaig estudiar a l’Acadèmica de Belles Arts. Però em semblava que era poca cosa, i que això no em permetia explicar les meves fantasies. Ja de nen, vaig crear-me un país propi, amb la seva pròpia llengua i tot. Aleshores no ho sospitava, però el teatre era com aquest país: un lloc on viure una vida diferent, i més interessant”.

Un gran mag

“A l’escola de Belles Arts estava enamorat del cinema, i dels directors d’avantguarda. Després vaig començar a fer i estudiar cinema, però me’n van fer fora, perquè presentava uns exercicis massa avantguardistes. Va ser mentre estudiava cinema, que vaig trobar-me per primera vegada amb el teatre de Tadeusz Kantor. Allò que em va seduir de Kantor va ser veure com el públic el considerava un gran mag, el creador d’una realitat en la que es podia entrar, sense sortir-ne després: s’hi desapareixia”.

L’enrenou i l’error del teatre

“Encara que sembli una contradicció aparent, crec que és possible plasmar en un muntatge la visió pròpia del director, i a la vegada deixar una obra oberta, que deixi llibertat a l’espectador. Actualment, cerquem noves maneres de narrar, i provem de fer sorgir realitats que defugin els discursos globalitzadors. Crec que ens estem separant de l’art que podríem anomenar “pseudoeducatiu”, aquest art que força l’espectador a acceptar una visió determinada, ja que els espectacles que no ofereixen la llibertat a l’espectador són un error. Però tot això és més complicat del que sembla, perquè amb cada nou espectacle es crea un nou enrenou”.

Acte 2. Roda de premsa. Bernhard és un vampir

Tala (Holzfällen) de Thomas Bernhard

Tala (Holzfällen) de Thomas Bernhard s’ha pogut veure al Temporada Alta de Girona.

El polonès va acceptar la proposta, que li van fer des de la Fundació AISGE i el Teatre Akadèmia, de dur a terme al llarg de dues setmanes un taller sobre el monòleg interior, en relació amb l’autoria i la interpretació dramàtica. Va ser també en el marc del teatre Akadèmia que el passat 28 d’octubre es va celebrar la trobada amb els professionals de la premsa encarregats de cobrir la seva participació al Temporada Alta. L’acte va ser presentat pel director del festival, Salvador Sunyer, qui va parlar de Lupa, algú habitual a la cita anual gironina, com un creador capaç de convertir els potents textos de Bernhard “en bombes atòmiques”. Reproduïm a continuacio algunes de les preguntes que van tractar, precisament, la relació artística entre Bernhard i Lupa:

Se sent reflectit en Bernhard?

“Totes les coses de Bernhard es converteixen en meves. Diuen a Àustria que Bernhard contagia, que quan llegeixes Bernhard sents que és la teva història. El mateix li passava a Bernhard amb Kant, per exemple. Sents que utilitza Kant com un cavall de Troia, on posa les seves pròpies experiències”.

Per què torna a Bernhard?

“Em costa fugir de les seves urpes, sóc una víctima seva, Bernhard és com un vampir. Em fascina veure com provoca la pèrdua d’un mateix. Després d’haver-lo representat tant, volia deixar-lo, però me’l vaig tornar a llegir al cap dels anys i hi vaig descobrir nous detalls. Em va passar una experiència interessant amb Extinció, abans de posar-la en escena. Me l’havia llegit dos cops i creia que ja ho havia entès tot, però quan hi vaig tornar una altra vegada, hi vaig veure moltes més coses. Bromejant, em deia a mi mateix que Bernhard era terrible: quan tornava el llibre a la lleixa, Bernhard me’l canviava”.

Hi ha algun paral·lelisme entre la burgesia austríaca i la polonesa?

“Jo visc a Cracòvia, ciutat que abans pertanyia a l’Imperi Austrohongarès. S’hi repeteixen els mateixos paradigmes. És una ciutat sobresaturada per una burgesia de gent que porta una vida discreta i falsa, que va creant unes capes de conservadorisme que contenen diversos tipus de verí. Sobre aquestes capes es desenvolupen molt bé odis, fòbies i elements de la ideologia feixista”.

Com creu que es perceben les seves obres amb textos de Bernhard, a altres països i a Catalunya?

“No sé explicar per què les meves versions no funcionen ni a Alemanya ni a Àustria. Però en canvi són molt ben rebudes a Rússia i a França. La primera vegada que vam ser a Catalunya, amb Extinció, una obra amb la mateixa força que Tala, però més llarga i més caòtica, teníem por de la reacció del públic. Especialment temíem com rebrien el principi de l’obra, un monòleg de quaranta minuts sobre el tema de la mort. Però tinguérem un xoc d’alegria quan vam veure que el públic reia i entenia l’humor del text. Crec que aquí la gent té un sentit de l’humor molt especial, basat en l’absurd, un absurd arriscat i experimental, del que en són bons exemples Dalí, Buñuel o Saura”.

Acte 3. Tala. L’art genial i l’art irritant

Tala (Holzfällen) de Thomas Bernhard

Halina Rasiakówna és un dels intèrprets de l’espectacle ‘Tala’ (Holzfällen)  basat en la novel·la de  Thomas Bernhard.

A Lupa no li agrada posar-ho fàcil a l’espectador. Sembla demanar-li un esforç que retorni allò esmerçat pel dramaturg, pel director, pels actors. Sembla que, parafrasejant un altre personatge de Bernhard (L’home de teatre), vulgui evidenciar que “és la irritació, el que compta, doncs el teatre no és una institució complaent”. Amb Tala, que de nou ha acostat el duet Bernhard/Lupa al Temporada Alta, tornem a sentir en dosis diverses la claustrofòbia que vàrem sentir amb Les presidentes, el seu muntatge del text del maleït Werner Schwab, que vàrem veure el 2009. Sentim el desassossec de l’experimentació del seu muntatge més incomprès, Waiting room (a Salt el 2011), aquella performance ralentida i opiàcia, amb un grup de personatge atrapats en un ambient massa realista per ser teatral: dens, hipnòtic, adormit, amb diàlegs esfilagarsats. Novament, ens trobem amb un naturalisme que s’allarga, es deforma, es força, fins a emmarcar una sèrie d’escenes llarguíssimes, que de sobte es veuen interrompudes per moments que esclaten com grumolls de ràbia, de reflexió, de discussió abraonada. El relat que Bernhard feia, àcid, rotund i destraler, d’un “sopar artístic” que era una trobada de personatges egòlatres i provincians, fracassats i avorrits, mediocres i esnobs (els seus col·legues vienesos, als que feia anys i panys que no veia), era un monòleg que Lupa diversifica en múltiples veus, i representa de nou en un marc escenogràfic molt fixat. Un embalum com un gran cub que és un engranatge que dóna voltes sobre ell mateix, amb múltiples espais secundaris que han de donar peu a molts recursos: pantalles on es projecten entrevistes paral·leles o situacions obliqües dels personatges (el teatre empantallat: Lupa, que va estudiar cinema, és un amant de l’experimentació, i especialment de Godard), pantalles al fons de l’escenari on donar profunditat espacial i metafòrica al conjunt (un bosc, uns arcs d’església), petits cubicles on apareixen i desapareixen personatges en flash-backs i punts i seguit, rètols amb fragments de la novel·la (el teatre empeltat de literatura). Potser estem davant d’un un excés de recursos, perquè la dispersió dificulta que l’ambient, la història i la profunditat psicològica ens atrapin. Som lluny d’aquella sensació envolvent dels seus muntatges d’Els germans Karamazov (que va ser al Teatre Lliure l’any 2005), o Ritter, Dene, Voss (el 2006) o Kalkwerk (el 2007), espirals tenebroses que ens arrossegaven cap al centre del relat en muntatges maratonians, delicadíssims, psicològics i sensacionals (de “sensació”, volem dir). Però cal dir que Lupa és un geni, i l’experimentació a Tala paga la pena, doncs constantment ofereix genialitats i atreviments sorprenents. La troballa del segon acte, una conversa pautada seguint el Bolero de Ravel, amb l’acte posterior a cavall d’una versió distorsionada de la mateixa peça musical, proposa entrelligar els loops melòdics amb els dialèctics, i converteix els diàlegs de l’actor diví i la resta de convidats en una divertida farsa. Les interpretacions de molts dels personatges són ara tragicòmiques ara ultrarealistes, i aquests es presenten tant i tan ben “talats” que ens duen de puntetes a tocar de l’expressionisme. Són grans actors, com Piotr Skiba en el paper de Thomas, i personatges com “la Virgina Woolf local”, Joyce i el surrealista, o els tristos Auersberger, interpretats per Ewa Skibinska, Adam Szczyszczaj, Andrzej Szeremeta, Halina Rasiakówna i Wojciech Ziemianski. Les cacofonies de la part final del muntatge, amb tots els personatges parlant a la vegada, són una altra de les troballes d’aquesta proposta teatral, que però resultaren críptiques a causa d’un funcionament intermitent i ple d’errors del sistema de subtítols. A voltes teníem la sospita que es volia narrar el sopar nauseabund, una situació sota l’ombra de L’àngel exterminador, tot transmetent la mateixa sensació de nàusea al públic. El desori, la confusió, la mal·leabilitat dels tempos, del ritme i del temps, són també materials teatrals i artístics (del tot acceptades al cine, a la literatura, a la pintura…), i la seva manipulació és un desafiament que planteja un repte a l’espectador, i doncs sempre té un risc molt gran. Potser massa? Això que ho decideixi cadascú.