Art: un simple quadre pintat de blanc?

4.05.2018

Molt a prop del Teatre Goya es pot veure el World Press Photo 2018, l’exposició fotogràfica del CCCB amb més públic de tot l’any. L’actualitat, presentada amb un embolcall visualment atractiu, és l’eix conductor dels treballs que s’hi presenten. Tots tenen un contingut i un missatge al darrere. I això dista molt (o no) del quadre protagonista d’Art, una obra que ha estat reposada després de l’èxit de la temporada anterior.

Un quadre blanc és el punt de partida a ‘ART’, al Teatre Goya. © David Ruano

Yasmina Reza és l’autora de la peça, per bé que aquesta adaptació dirigida per Miquel Gorriz ha volgut potenciar els punts humorístics del text. D’aquesta manera, el debat de fons sobre què és l’art i com aquest arriba a l’espectador perd intensitat i queda rellevat a un segon pla menys potent. Així i tot, sí que s’aconsegueix amb escreix l’objectiu principal de Reza: tractar la fragilitat de les relacions socials mitjançant la comèdia.

Sembla evident que aquesta obra s’ha fet a gust i mida dels tres protagonistes. Francesc Orella i Lluís Villanueva han construït els seus papers seguint el to d’altres registres que han utilitzat amb anterioritat. Ho saben fer, i molt bé, però convindria fugir de l’encasellament. I això últim és el que ha fet el Pere Arquillué presentant un personatge molt diferent dins de la seva trajectòria. La forma de caminar, parlar i reflexionar està molt ben reeixida.

Si hem de parlar sobre el contingut de l’obra, convindria destacar el quadre suposadament blanc que provoca un dalt-i-baix de proporcions desorbitades. “El meu amic Sergi (Lluís Villanueva) s’ha comprat un quadre. És una tela, si fa no fa, d’un metre seixanta per un metre vint, pintada de blanc”, diu el personatge del Francesc Orella, astorat pel seu preu: 200.000 euros. A partir d’aquí, ell intentarà buscar el suport del tercer amic per evidenciar al nou propietari de l’obra d’art que ha fet un disbarat.

Tot plegat, provoca uns enfrontaments a tres bandes sobre l’art contemporani i la falta de comprensió que aquest rep per part dels sectors més conservadors de la societat. Per què no es pot entendre un quadre pintat de blanc? Per què la gent no pot veure que darrere del blanc (o de la gamma de blancs amb matisos diferents) hi ha quelcom més? D’entrada, no pots fer res més que empatitzar amb el personatge del Sergi, però després te n’adones que la visió poc costumista de l’amic intolerant també té alguns elements de veritat. I així doncs: Qui té raó? Quina de les tres visions que s’exposen és la més correcta?

Francesc Orella i Pere Arquillué a ‘ART’, al Teatre Goya. © David Ruano

Potser, en el fons, les tres ho són. I això, de fet, és l’essència de l’art: remoure consciències i que el públic rebi els treballs artístics de la forma que els seus valors, bagatge, consciència i gust ho permetin. L’obra aborda una evidència que sembla poc assumida per la societat: el que agrada a algú pot ser odiat per un altre. I no és dolent, perquè, si no fos així, la vida seria massa avorrida.

Tanmateix, el millor de l’obra és veure com la trama principal al voltant del quadre deriva a una discussió sobre altres temes que han perjudicat la relació dels tres amics. I és innegable que aquestes pulles surten a la llum gràcies a l’art. Al final, ja no parlen sobre la qualitat del quadre; parlen de la qualitat de les seves vides.

Els tres actors es belluguen molt bé sobre l’escenari, cadascun brillant pel seu compte però alhora molt connectats entre si. El seu nivell de farsa se situa en un punt adequat per aconseguir una sintonia entre la trama –que, en el fons, és més profunda del que sembla– i el públic, que ve a veure una comèdia, i això és el que s’hi troben. Ah, i queda per la memòria una intervenció del personatge del Pere Arquillué que convé no explicar; només per això l’obra ja val la pena. Cal dir que la primera meitat d’Art fins aquest instant té un magnetisme més elevat que el seu desenllaç.

Finalment, una menció especial per a Jon Berrondo, que ha construït una escenografia molt potent i amb moltes possibilitats. A partir de l’austeritat i la senzillesa, ha obtingut un resultat altament visual i eficient.