Art i vida en lleu batec

La realitat és transparent. És la nostra mirada que l’opaca, que l’estrafà, i aquest filtre acostuma a ser el pensament mateix, sempre tan entravessat i ple de paranys per a les passes pròpies. Aquesta transparència de la realitat, la seva nuesa integral, la seva puresa radical, la seva fugacitat capturada en una paraula-imatge, queda palesa al llibre de poemes Lleu batec (Curbet Edicions), l’autor del qual és Xavier Serrahima (Terrassa, 1966).

És un prodigi, fer coincidir la vida i l’art de la paraula, aprimant la distància, fent fonedisses les noses que es creen entre l’una i l’altra. I és que no vol soroll, la realitat, quan es mostra tan vibrant en el pur silenci del temps i l’espai, o s’expressa en el lleu batec de la natura, sense fressa: “Ventijol suau, frec ingràvid / dansa pausada, / la vida / plàcidament / alena, / passa i ens traspassa / sense fer fressa…”

En versos com aquests, una es trasllada en aquells dies de la infantesa, pura llum i meravella en què la vida semblava que no passava. Els infants no tenen consciència de la finitud ni de la mort perquè viuen el present en total plenitud, com el cel, com els arbres, com les roses; en poemes com aquest una es bressola en el ventijol suau que mou les fulles dels arbres, expressió del batec de la vida del vent i el respir de les fulles, i que en el cor de l’infant es viu sense saber que es viu, confós el batec del cor de l’infant en el batec de la natura. No hi ha pensament, en aquest instant místic, només un sentiment que tot està bé.

Déu elevat a natura, o la vida elevada a Déu, entenent Déu com allò que és viu en la natura i és viu en nosaltres, tot i que assaonats del temps. Lúcid, en els seus versos el poeta Serrahima parla del temps perquè arriba el dia en què l’infant sense temps es va obrint camí en la consciència. Ser conscient i preservar la puresa dels orígens, vet aquí la saviesa de ser i dir aquest ser en la paraula plena, amb a penes distància entre la vida i l’art.

Vida i art com a casa, com a aixopluc, “trobar / -te / arrecerat / rere / cada paraula, / esperit / esbocinat, / tot tu / espellifat / en cada línia”. Encarnar-se en el poema, ser en el poema la sang del poema, “dibuixar paraules amb tinta / de sang”; ser la fondària del poema i alhora ser-ne l’ànima bategant. En Lleu batec de Xavier Serrahima casen l’essencial de la vida i la filosofia. És clar que es tracta d’una filosofia viva, sense retòrica, nua d’enfarfecs, ja que la paraula que diu aquesta filosofia de la vida és imatge pura, “art / tesat, / harmonia / callada”, de seguida es visualitza en la imatge la tensió de l’arc en la seva més bella forma, l’harmonia callada, el silenci del gest que parla per ell mateix.

Mentre llegia Lleu batec recordava fragments de la música callada de Frederic Mompou, les Gymnopédies d’Erik Satie, les melodies del cant gregorià; i em venien als ulls les imatges dels llacs de colors quiets i oceànics de les pintures de Marc Rotko i les més gràcils i etèries figures sobre el paper (a vegades només unes ratlles i un punt) de Vasili Kandinsky; Lleu batec m’evocava també la carnositat espiritual de la cal·ligrafia japonesa, amb aquell gest escriptural que és espontaneïtat pura quan s’ha oblidat l’aprenentatge de tota una vida de pràctica damunt un paper on els espais en blanc diuen i són tant com el traç de la tinta.

Temps que fuig i s’esmuny, la vida humana. Però no l’instant còsmic viscut en aquell moment ple d’ell mateix. Capturar-lo en el seu lleu moviment, en el seu lleu batec, capturar la vida en el seu instant de plenitud, com en un haiku, vet aquí l’art del poeta Serrahima a Lleu batec.