‘Art’: humor sobre el blanc de l’amistat humana

10.10.2016

“Mira que arribar a aquests extrems… Aquest cataclisme per una tela blanca…!”. Aquesta frase exclamativa, a mig camí entre la ironia i la indignació, podria ser una síntesi perfecta d’Art, l’obra teatral escrita per Yasmina Reza que diumenge es va estrenar al Teatre Municipal de Girona en el marc del festival Temporada Alta. Una hora i mitja de diàlegs enginyosos, amb mala llet, que a través de la banalitat mercantil de l’art contemporani i d’una situació absolutament anodina furguen en els esvorancs de les relacions humanes i construeixen una comèdia aparentment lleugera que es converteix en una profunda i complexa radiografia sobre l’amistat.

Cartell promocional de l'obra | Temporada Alta

Cartell promocional de l’obra | Temporada Alta

L’exigència del text i les expectatives de la crítica eren altes. No en va, Art és l’obra d’un autor viu més representada arreu del món. Aviat és dit. Però és que, si parlem de Yasmina Reza, en efecte, aviat és dit. Dirigida per Miquel Gorriz (Teatro Fronterizo) i interpretada per tres mosqueters de l’actuació de casa nostra: Francesc Orella, Lluís Villanueva i Pere Arquillué, podem dir que l’adaptació catalana ha aconseguit estar a l’alçada de les circumstàncies.

Tot comença amb una quadre blanc amb unes ratlles blanques. Art abstracte. Una confrontació entre la imaginació i l’escepticisme, que s’accentua quan descobrim el preu de la peça: dos-cents mil euros. Això és el que paga en Sergi (Lluís Villanueva) per adquirir-lo, i aquest és l’origen d’una discussió a tres bandes que assolirà moments hilarants i humorístics i silencis tan expressius com balsàmics. Un equilibri dramàtic que, en línies generals, els actors representen amb versemblança i fluïdesa, amb l’ús d’un català gairebé sempre impol·lut, en alguns casos amb expressions o usos lingüístics rarament propis d’un registre informal que realment no desvirtuen el text sinó que, més aviat, posen de manifest la sempre delicada convivència entre el català correcte i el català del carrer.

 

Una comèdia delirant i sensible

En Sergi és un personatge apassionat pel món de l’art contemporani que reivindica el seu dret de discrepar, el seu dret d’haver-se comprat un quadre blanc de dos-cents mil euros. Al seu costat, en Marc (Francesc Orella) encarna la figura de l’acusador, del descregut intransigent que no té cap problema per dir-li que el que s’ha comprat és una merda i que el fet que s’hi hagi gastat tants diners el fa emprenyar de mala manera. És evident que aquests dos espàrrings necessiten un àrbitre, i aquest és el paper que juga l’Ivan (Pere Arquillué): conciliador, bonhomiós i tolerant. Massa inclinat a la concòrdia perquè la cosa funcioni: “L’Ivan és un paio tolerant, i això en matèria de relacions humanes és el pitjor dels defectes”, diu en Marc. “És tolerant perquè passa de tot”. La polèmica està servida.

L’obra va guanyant intensitat (i humor) de manera progressiva, amb algun monòleg sublim, mentre els tres personatges es van enfrontant a les seves pors, rancúnies i defectes sense abandonar en cap moment el lligam abstracte i absurd (i aquesta és la gràcia) amb el quadre blanc que ho desencadena tot. Els seus rols estan interpretats sense fissures i garanteixen l’harmonia disruptiva de la discussió, amb Arquillué sobresortint lleugerament gràcies a la bona fe del seu personatge empàtic, desmanyotat i simpàticament divertit i dissortat, que no triga a guanyar-se la complicitat del públic. A pesar de la duresa d’algunes acusacions, el to de l’obra mai s’allunya de la comèdia, que retrata l’amistat humana amb humor i, fins i tot, amb tendresa i sensibilitat.

Art està escrita amb perícia per embolcallar el lector, i en aquest cas l’espectador, en una història entretinguda que sembla senzilla però que concentra una profunditat antropològica que es va revelant a mesura que avança la trama, amb un crescendo narratiu que culmina amb l’agressió del quadre, amb la tinta d’un retolador sobre el blanc de dos-cents mil euros. Sovint es parla de posar negre sobre blanc; és una metàfora de l’obra, tot i que, per dir-ho d’una altra manera, el que fa és posar humor (i clarividència) sobre blanc per mitjà d’una exaltació fantàstica de les emocions. La reflexió final la deixo en boca d’en Marc: “Ja no suporto cap discurs racional. Tot allò que ha fet que el món sigui el món, tot el que ha sigut bonic i gran en aquest món, no ha nascut mai d’un discurs racional”. En el nom del Pare, del fill i de Yasmina Reza.