Arribas, Prat, Gefaell, Genís

31.03.2016

Al Teatre Akadèmia s’ha reestrenat Vespres de la beata verge, espectacle que es va poder veure fa tres temporades a la Sala Beckett (incomprensiblement, només quatre funcions). Tant el text d’Antonio Tarantino, com la traducció d’Albert Arribas, la direcció de Jordi Prat i Coll i la interpretació d’Oriol Genís i Guillem Gefaell són de gran nivell. De fet, si visquéssim en un país culturalment madur, aquest espectacle hauria de ser un èxit.

Vespres de la Beata Verge | Foto: David Ruano.

Vespres de la Beata Verge | Foto: David Ruano.

La conjunció de noms que conformen Vespres de la beata verge ja són suficients per fer-nos anar al teatre. Albert Arribas, al capdavant del projecte, va ser l’encarregat de triar i traduir aquest text d’Antonio Tarantino. La seva productora, Centaure Produccions, “parteix de la voluntat de posar la creació escènica contemporània al servei d’algunes preguntes incòmodes i fèrtils sobre la funció de la cultura en la societat actual; així com sobre quina ha de ser la funció de la tradició o els traspassos generacionals, i sobre la possibilitat del teatre d’esdevenir un territori de resistència a partir del qüestionament crític de les formes preconcebudes”. Creació escènica contemporània, preguntes incòmodes, funció de la cultura i de la tradició, teatre com a territori de resistència i qüestionament crític. No cal dir que en el nostre panorama teatral, Centaure Produccions és un bolet, si no al·lucinogen certament extraordinari, que ens ha ofert muntatges com Moro com a país i Sala de miralls (ambdós al TNC, el 2014), Selecció (amb La Ruta 40, el 2015) o Vergonya eterna (enguany, a l’Ateneu Barcelonès), i que està en fase de pre-producció de l’espectacle F.R.A.U. (guanyador del darrer Premi Quim Masó).

Antonio Tarantino (Bolzano, 1938) és “un savi”, segons Jordi Prat i Coll, que es va dedicar a la pintura fins als cinquanta anys, moment en el qual va decidir posar-se a escriure. Amb un corpus literari que parteix dels evangelis, els mites o la història europea més recent, Tarantino és un autor compromès, no ja a nivell polític o ideològic, sinó envers l’ésser humà, entès sempre com a individualitat però inserit indefugiblement en un context social i històric, com ha escrit Anna Maria Iglesia. Al marge de qualsevol moda, inserit en l’italianíssima tradició cultural on el pes de la religió i la història són inqüestionables, Tarantino relaciona el mite amb les esferes més baixes de la societat, l’alta cultura amb el suburbi.

Jordi Prat i Coll signa una direcció neta, precisa, gairebé quirúrgica, en un espai flotant i metafísic, minimalista i captivador, dissenyat pel seu germà Ricard Prat i Coll. La il·luminació de David Bofarull sembla que no hi sigui i de sobte et dibuixa un rostre i ho canvia tot. La traducció d’Arribas flueix, i de quina manera, amb una gran riquesa de registres i de lèxic, amb naturalitat i qualitat literària a parts iguals, on els cultismes i els barbarismes es donen la mà creant un llenguatge altament poètic. Vénen ganes d’haver llegit el text abans de veure la funció, de llegir el text després de veure la funció, de rellegir el text un cop vista la funció, de tornar a veure la funció al cap d’uns dies… La riquesa literària de Tarantino dibuixa nous camins a cada frase, cada expressió, cada associació d’idees, que es bifurquen en infinits referents culturals i estètics.

La il·luminació de David Bofarull és una peça clau del muntatge. © David Ruano

La il·luminació de David Bofarull és una peça clau del muntatge. © David Ruano

Tot això és possible, també i sobretot, gràcies al treball que realitzen Oriol Genís i Guillem Gefaell en escena. Genís és tot ell teatre, teatralitat ben entesa, compromís, rigor i talent. Se m’acaben les paraules amb Oriol Genís, que m’agrada sempre, ja sigui fent drama, comèdia, cabaret polític, tragicomèdia o sarsuela. Quan entrem a la sala Genís ja hi és, i de quina manera, assegut a una cadira, esperant mentre li fan l’autòpsia al seu fill mort. El públic seu, apaga mòbils, es treu jaquetes, i ell hi és. Hi és. Quan la primera paraula surt de la seva boca, el monòleg sembla gairebé vomitat, regurgitat, com si tingués la necessitat fisiològica de sortir del seu organisme. Això vol dir deglutit, digerit i retornat a l’exterior, el procés que fa Genís com actor amb tots i cadascun dels textos que interpreta: assimilar-los de forma profunda, per retornar-los després al públic de la forma més orgànica possible. Orgànica i sempre compromesa. L’actriu Berta Giraut em comentava, després de l’estrena, que Oriol Genís és dels pocs actors catalans que “en escena no fa tele, fa teatre”. Gran veritat. I és precisament en la teatralitat extrema de Genís on rau la seva força, el seu carisma, la seva enorme personalitat, en un panorama teatral on sembla que la majoria dels actors siguin intercanviables.

Guillem Gefaell és el fill mort, cos immòbil durant gairebé quaranta minuts a la taula de dissecció, que pren vida per explicar-se i explicar-nos el viatge, el trànsit que està a punt de realitzar, rememorant al mateix temps la vida que ha tingut. Gefaell és també un actor amb molta personalitat: encara recordem la seva magnètica Miley Cyrus en aquell Teenage dream dels Projecte NISU, on només amb la seva interpretació i el cabell engominat cap enrere es convertia en la filla adolescent, gairebé pornogràfica. La seva androgínia té un potencial que endevinem li depara projectes i històries d’allò més interessants.

Ras i curt: Vespres de la beata verge és teatre compromès, ben escrit, ben traduït, ben dirigit i ben interpretat. Al Teatre Akadèmia fins el 17 d’abril. Ja tarden.

Oriol Genís i Guillem Gefaell. © David Ruano

Oriol Genís i Guillem Gefaell. © David Ruano

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. El Teatre Akadèmia en molt pocs anys ha consolidat una primeríssima posició entre els escenaris -petits i grans- de la ciutat. Ahir vaig anar a veure aquesta obra sense tenir ni una de les referències que esmenta Oriol Puig en el seu escrit precedent. Hi vaig anar, precisament, perquè després d’un parell de temporades de veure’n gairebé tota la programació, mai no m’ha decebut. Al contrari!, que n’he sortit entusiasmat. Aquestes “Vespres”, a part de la contundència d’un text implacable, permeten veure en la seva dimensió de gran actor un Oriol Genís, secundari en molts muntatges de gran format. Bona part de l’obra, assegut en una cadira, i canviant de registre i de to, ens engrapa i fa que no ens perdem ni una sola paraula, ni un sol esgarip, ni un sol lament, ni una sola rialla, tot i que de rialles n’hi ha poques.
    Una obra que haurien de veure tots aquells espectadors que busquen en el teatre alguna cosa que va més enllà de l’entreteniment.
    Bravo, Akadèmia! Bravo Genís! Bravo, Guillem! Bravo, Jordi Prat! Bravo Antonio Tarantino! Bravo Albert Arribas!