Ariana Harwicz. Què li darem en el noi de la mare?

Quan acabem de llegir Precoz (:Rata_), la tercera novel·la de l’argentina Ariana Harwicz, ens quedem amb una profunda sensació de buidor. Xuclats, exprimits, com si fóssim un Fruco de pinya a punt de ser llençat a la paperera. És una buidor cendrosa, primitiva i intestinal, perquè el llibre és un monòleg ulcerós i visceral que expulsa, com un cop de roc directe a l’occipital, tots els desitjos i malsons de la narradora, sense cap atenuant. Un vòmit delirant i fulminant que enrampa, expel·lit al so del punk i tenyit de grisa, cavernosa poesia.

No és la primera vegada que Harwicz escriu una història d’aquest tipus. Abans de Precoz, Matate, amor i La débil mental ja havien deixat un rastre premonitori i inconfusible de la seva literatura pertorbadora, explosiva i perfumada de violència. Aquesta darrera, però, canvia l’amor siamès entre mare i filla de La débil mental per una cadena d’angúnies i de passions relativament frustrades amb una dona entremig d’un home que no correspon al seu amor embogit (“si lo tengo que violar, lo violo”) i d’un fill edípic que la vol i l’odia: “Nací de tu culo y desde entonces apesto”, però la segueix com una bèstia en zel que ensuma els prolegòmens d’una envestida entre parracs, escombraries i vidres trencats. Femme fatale, decadència filial.

A Precoz, l’amor i l’animalitat conviuen en un equilibri mollenc damunt del vici i la perversió, la sinceritat i la mort. És una escopinada barrejada amb mocs, amb un llenguatge que hi flueix amb admirable naturalitat i que a vegades s’enfila dolçament als pujols de la lírica, encara que mai deixi d’enjogassar-se entre la confusió i la resistència excitada com un cadell inconscient. La novel·la és, en certa manera, un mal viatge, una ficció apunyalada, un bramul narcòtic i angoixant que podria sortir directament d’El crit d’Edvard Munch. Els colors de la coberta (negre i rosa, cridaners) ens predisposen a entrar en un petit univers selvàtic de muerte entre las piernas, de paraules grapejades i virulents que brillen en la foscor.

Nihilista desbocada

La protagonista ens alterna les descripcions d’escenes alhora sòrdides i eròtiques amb reflexions funestes sobre la maternitat, sobre els cossos, sobre l’envelliment. “Me paré y caminé por la casa sin vestirme. No soy más que el ruido de ala de un insecto. La vejez es un naufragio”. Pessimista, bellesa que es marceix caminant sobre el fang, arrossegant el fill esperant la tempesta que madura abans d’hora. Detonarse, estallar y después morir.

Harwicz ha escrit aquest llibre com si ens hagués tirat una bomba, que ens esclata als ulls i penetra dins nostre per remoure’ns una mica l’estómac i el senderi, per recordar-nos que el món civilitzat mai podrà deixar de ser el de les teories salvatges, una afirmació que podem manllevar perfectament a la seva compatriota Pola Oloixarac i al títol de la seva magnífica novel·la. “Las cosas salieron mal, ya fue todo, dice, la suerte está echada, hay que aceptar”. Nihilista desbocada claudicant, deixant-se engolir pel remolí de la fatalitat. I Sartre, en el llibre que s’esmenta com qui no vol la cosa en la citació anterior, li donaria la raó: “Se fracasa en la vida desde el momento en que se muere”. Quin panorama.

Tanmateix, la lectura de Precoz és un exercici estimulant. La carn sacsejada, la ment remoguda a cops d’aixada i la suor de les bèsties, fressa perdulària en un circuit tancat de guitarres trencades on es qüestiona per què una bagassa ha d’emportar-se el fill de la mare; per què la mare ha d’envellir abans que el fill. Precoz és un descens frenètic al magma del desballestament amb una ampolla de vi a la mà, saltironejant amb el diable trapasser que cantusseja què li darem en el noi de la mare? Panses i figues, cucs i formigues. Feu una capbussada en aquest monòleg i fareu del vòmit la vostra lectura. Sumits en la literatura i fuck everything. Aquest és l’esperit harwiczià.

L’editora de :Rata_, Iolanda Batallé, diu que els llibres d’aquest segell “saben que viuen en un món hostil”. Doncs això.