‘Argos el cec’ o els somnis de la memòria

2.04.2019

Des de Proclama de les intencionsGesualdo Bufalino pica l’ullet a qui llegeix o, potser, li venta un cop de colze i el fa somriure o riure amb una ironia entremaliada que l’acompanyarà al llarg de tot l’argument.

Gesualdo Bufalino. |

Amb entrada de cavall sicilià, i mai més adequat el terme donada la procedència de l’autor, la veu narrativa ens assabenta d’un fet grandiós. Que l’estiu de l’any cinquanta-u el protagonista va ser feliç, exactament en aquella estació breu i en un lloc on vivia, “un poble amb forma de magrana esclafada, a prop del mar, però rural; una meitat comprimida en una punta de roca, l’altra meitat escampada als seus peus i amb tantes escales entre les dues meitats, que feien de mediadores…” . Aquest senzill inici se’m va emportar a avançar, amb passió lectora, en aquest diàleg d’un home gran amb el seu passat de joventut. “Perduda l’ocasió de morir per causa de la timidesa, un escriptor infeliç decideix  guarir tot escrivint un llibre feliç”.  

La memòria és qui el porta a trobar les paraules per descriure les tres dones, Maria Venera, Cecília i Isolina, totes belles i força diferents entre sí, amb qui va relacionar-se, de forma perillosa, aquell estiu. Assistirem a com vivia acceleradament, entre la feina que suposava la seva professió de professor i  la colla d’amics, els quals, havent viscut feia poc la Segona Guerra Mundial, desitjaven ser feliços o, almenys, divertir-se. També, a les experiènces amoroses dins d’una societat on la religió, els costums ancestrals, la màfia i la resta juguen totes les partides de la vida diària, presidida per les diferències socials. Tot dins d’un paisatge, dit amb veu poètica, que a l’estiu és ple de llum enlluernadora, amb voleiar de llençols de fil pels carrers de Modica. 

Penso que la força de la història rau no tant en l’argument, que basteixen aquests personatges cisellats amb mà mestra, com en les reflexions sobre l’amor, la felicitat o la literatura i, sobretot,  en la intensitat dramàtica produïda pel pas del temps, aquests cent ulls de la memòria que il·luminen el passat d’aventura, més o menys feliç, des de la inanitat del present en què Bufalino escriu. “…rics només de paraules, armats només amb paraules, com podem sorprendre el temps? Potser escrivint-lo?”.

La prosa és àgil, malgrat el domini de frases llargues, de sintaxi llatinitzant, sempre esquitxada de cultismes i d’ironies que cauen sovint sobre el mateix protagonista, alter ego de l’autor. Sens dubte, gràcies a una  traducció molt valuosa, gaudim plenament en català d’Argos el cec, un clàssic, publicat per Quid Pro QuoEl Gall Editor, que ens encisa amb tots els colors i tots els tons. La traductora, Carme Arenas, ha escrit també les cent notes que poden satisfer les contínues referències literàries, culturals, socials que Gesualdo Bufalino proposa, així com la riquesa de la llengua viva de Sicília.

Per acabar, subratllar encara, per a mi, el missatge més bell de l’autor. Tan sols la Literatura el salva de la futilesa de la malaltia i dels anys.