Aquella altra Roma, la de Pasolini

28.05.2013

Hi ha la Roma d’Audrey Hepburn i Gregory Peck o la Roma de Pasolini. La Roma de princeses amb Vespa o la dels cossos miserables de l’extraradi. Amb Pasolini Roma el CCCB reanima un posicionament hipercombatiu que ara resulta més necessari que mai. L’aguda mirada de Pier Paolo Pasolini (1922-1975) sobre la gran urbs. Sense filtres ni falsos miralls: implacable, honrada i de conseqüències fatals.

 

PPP al rodatge de Teorema

 

Una Roma que mai no va tornar a ser la mateixa després del poeta de l’excés i la provocació. Barris oblidats van passar a formar part de l’imaginari col·lectiu: els borgate. Una relació  amb la ciutat que va experimentar totes les fases: enamorament, rebuig, retrobament i desamor. Aquesta mostra s’acosta a la persona que hi ha darrere el cineasta, a l’escriptor, pensador i activista. I com declaren els seus responsables (Alain Bergala, Gianni Borgna i Jordi Balló), l’objectiu es deixar que tot s’expliqui a través de l’artista, sense cap altra interferència.

Així, una finestra de tren dóna la benvinguda al visitant. La primera visió que Pasolini va tenir de la capital l’any 1950, quan va arribar amb la seva mare i es va instal·lar, sense recursos, prop de la presó de Rebibbia. Un mapa es va actualitzant en cada etapa del recorregut per enregistrar les empremtes que la ciutat va deixar en la persona i el personatge, en l’obra i el creador. Era tan pobre aleshores que un jove Bertolucci no el volia deixar entrar a casa seva pensant que era un lladre en lloc d’un poeta.

Però l’any 1955 Pasolini publica Ragazzi di vita i tot canvia. Introdueix l’argot dels marginats i les prostitutes dins la literatura italiana. I aquest mateix domini del llenguatge de l’extraradi fa que el cridin per dialogar escenes de pel·lícules. A partir d’aleshores participarà en el guió de La Dolce Vita o Le notte di Cabiria. Coneix Alberto Moravia, Elsa Morante i Laura Betti, la seva musa. Una carta escrita a la seva mare i un reportatge televisiu evidencien el seu ascens social. Coneix Maria Callas i els grans intel·lectuals de París: Sartre, Barthes, Metz i Godard.

De les seves novel·les i del seu amor pels oblidats va néixer la trilogia romana: Accattone, Mamma Roma i La ricotta. A diaris i cartes Pasolini explica com patia abans de començar un rodatge, per l’explosió de creativitat que l’omplia. Ocupa una cantonada d’honor dins el muntatge expositiu la seva relació amb Anna Magnani i aquell episodi en què ella li assegura que no li calen indicacions: no vol que cap director li digui quan ha de riure.

Plena de detalls i molt esperada, aquesta no és una exposició per anar a fullejar i prou. Requereix temps i passió. Curiositat per descobrir com va ser el més complex dels cineastes moderns. Apta per neòfits o fanàtics de l’artista, els coneixedors de la seva filmografia potser trobaran a faltar una incursió més profunda en les paràboles i al·legories de les seves pel·lícules. La prioritat sembla, encertadament, reflectir l’estil eclèctic i transversal del creador. Tot un repte, admet el comissari Jordi Balló, el de gestionar els densos terrenys per on Pasolini va transitar.

PPP a El Decameró

Guions originals, story-boards, poemes, dibuixos, assaigs, cartes i pintures. Esplèndida diversitat acompanyada amb fragments de pel·lícules, entrevistes i moltes, moltes fotografies. El nexe que ho lliga tot és l’esperit de desobediència que sempre va caracteritzar Pasolini i que li va suposar 33 procediments judicials, molts d’ells un cop ja havia mort. Gairebé cada setmana tenia una citació judicial. Destaca també el diari íntim on declarava la seva homosexualitat, la carta d’expulsió del Partit Comunista, o una recreació del Nuovo per recordar la influència que Roma città aperta va tenir en la seva obra. Vitrines properes que criden a quedar-se una bona estona amb cadascuna de les joies reunides. Com la carta a Ginsberg en què li pregunta com es pot fer la revolta contra la idiotesa: “la teva burgesia és de bojos”, li escriu, “la meva és d’idiotes”.

“Io sono una forza del passato”, deia Pasolini l’any 1964. Ara també és una força del nostre present. Crític ferotge del consumisme, per ell aquest havia esdevingut l’autèntic feixisme. Allunyat del moviment del 68 (“fills de papà” els anomenava ell), el seu afany per despertar consciències el va portar a viatjar per tot Itàlia micròfon en mà preguntant sobre sexe: Què són els sàdics? Què són els fetitxistes? I els masoquistes? Damunt el parabrises d’un Millecento es projecten extravagants fragments del film que en va resultar, Comizi d’amore.

Altres desplaçaments traçats en la mostra són les seves visites a Barcelona acompanyat de José Agustín Goytisolo, traductor de les seves obres. Imatges de l’ofrena que van fer junts al cementiri de Montjuïc a les tombes de Durruti i Lluís Companys. Aquí es descobreix la seva ferma defensa del frïulà, així com del català i totes les llengües minoritàries i arraconades. Bon coneixedor de les polítiques repressives i unificadores de Mussolini, denunciava també com el català era perseguit en l’Espanya del generalísimo en el poc conegut poema Negociacions amb Franco. Una llengua segueix viva, argumentava, mentre hi hagi escriptors que la segueixin emprant, i posava Verdaguer com a exemple.

El coratge intel·lectual de dir la veritat el va acompanyar fins que va ser assassinat entre un camp de futbol i la platja d’Ostia. Deixava inacabat Petroli, manuscrit que es troba exposat damunt grans barrils de cru. En la seva darrera entrevista a una televisió francesa li preguntaven sobre l’escàndol de Saló i ell responia, irònic, que “escandalitzar és un dret, ser escandalitzat és un plaer”.

Pasolini amb Maria Callas

No deixa de resultar curiós que, com succeeix amb la mostra de Guy Debord a París, Un art de la guerre, personatges que van exaltar la marginalitat enfront de les normes de la burgesia ara siguin reivindicats per la intel·lectualitat institucionalitzada. Però si és evident que Pasolini mai no va desviar la mirada davant les circumstàncies que turmenten, també és cert que el CCCB manté aquesta actitud. Projecte heretat de l’era Ramoneda, Marçal Sintes, actual director del centre, assegura que “és necessari incomodar i buscar diferents maneres de pensar”. També explica que Pasolini Roma va ser escollida per la Comissió Europea entre més de 300 propostes. El caràcter transnacional del creador segueix vigent, i amb el mateix afany internacional que ell va demostrar, el projecte traspassa fronteres: en finalitzar al setembre es podrà veure també a la Cinémathèque de París, a l’Azienda Palaexpo-Palazzo delle Esposizioni de Roma i al Martin Gropius Bau de Berlín.

Aquesta és una mostra “lluminosa” capaç de confrontar imatges de Saló, la “pel·lícula més desesperançada de la història”, diu Jordi Balló, amb imatges d’un alegre partit de futbol entre els equips de rodatge de Saló i de Novecento. És un viatge optimista, ja que, malgrat el tràgic final, la seva obra segueix viva. Indestructible com demostren les fotografies que li van fer dues setmanes abans de morir, que ens deixen un Pasolini enganxat a la seva màquina d’escriure, creant a tot ritme i ple d’efervescència.