Per molts anys, Antònia!

23.02.2016

Antoni Vidal ha llegit Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors, un llibre de Sebastià Portell i Clar presentat com un llarg diàleg entre l’autor i la mateixa Antònia Vicens. Dijous 31 de març, a l’Arts Santa Mònica, es farà l’acte central d’homenatge a l’escriptora amb la consellera Esperança Camps i el conseller Santi Vila. També hi seran Sebastià Portell i Clar i la mateixa Antònia Vicens, Premi Nacional de Cultura 2016. 

Antònia Vicens, amb trenta anys | Arxiu Antònia Vicens

Antònia Vicens, amb trenta anys | Arxiu Antònia Vicens

Sens dubte, Antònia Vicens ja és una escriptora imprescindible.  Des d’una obstinada vocació i un sentit innat de l’idioma, ha aconseguit crear una obra literària que enamora pel seu llenguatge, per la seva originalitat, per la seva profunditat i pel testimoni que dóna de l’època en què li ha tocat viure. De ben jove es va donar a conèixer com a narradora. Era el 1967 quan, amb vint-i-sis anys i amb 39° a l’ombra, va guanyar el premi Sant Jordi, el més important de tots els premis de novel·la que es donen a terres catalanes. Jaume Vidal Alcover parlà amb admiració de l’esclat que va suposar aquest premi i que va provocar la irrupció d’Antònia Vicens dins el panorama de la narrativa mallorquina.

Amb el pas del temps, l’univers literari d’aquesta autora no ha fet altra cosa que créixer i consolidar-se. Fins al 2009 només havia publicat prosa, en total una quinzena de llibres. Els seus protagonistes són quasi sempre solitaris, perdedors, maltractats per la vida, éssers a mercè de forces superiors, incapaços de desviar-se de les línies ja traçades de cada destí. La dona, la condició femenina, hi té un paper rellevant i no hi manquen les notes autobiogràfiques, emmarcades dins una considerable capacitat d’observació. Però aquestes notes sempre estan al servei de la possibilitat que tenen de convertir-se en retrat social i en elements simbòlics i de denúncia.

Quasi tots els crítics han fet menció de l’alta qualitat de la llengua amb què Antònia Vicens construeix el seu món de clarobscurs, de subtileses, d’insatisfaccions, de passions, d’incerteses, de desencisos, de realitats i fantasies, que ella expressa en uns termes que van des de la més pura objectivitat fins al tremendisme, la caricatura o la màgia. Jo li he dit més d’un cop que les seves darreres novel·les em recorden les pel·lícules de Pedro Almodóvar: desinhibició, personatges marginals o neuròtics, situacions insòlites, tocs d’humor i de colorit i de surrealisme i de postmodernitat. En bona part a causa dels arguments. Però aquests se sostenen sobre un impecable tractament de la llengua. Carme Arenes ha escrit que “un dels aspectes més destacables del conjunt de l’obra d’Antònia Vicens (…) és el llenguatge ric, enormement expressiu, amb lleus tons poètics i a la vegada totalment essencial, depurat”. Lluïsa Julià ja havia afirmat una cosa semblant a Serra d’Or, tres anys abans, quan parlava, referint-se a l’autora “…d’una llengua poètica, rica, dúctil, d’imatges brillants, a voltes surrealistes, plàstiques, que en fan assaborir la lectura i que constitueixen el centre de tota escriptura”.

Durant dècades, Antònia Vicens va seguir utilitzant la prosa per posar música a les seves històries. Tot i que una de les essències d’aquesta prosa sempre ha estat el lirisme. Per això ningú no es pot estranyar que, en un moment donat, ella que l’havia tengut sempre present, es decidís a cultivar la poesia com a gènere literari. Així, el 2009, va néixer Lovely, el seu primer llibre de versos, que va escriure com a resposta a la mort del pare, mariner com el meu durant tota la vida. La primera vegada que vaig llegir Lovely vaig pensar que era el llibre que, a mi, m’hauria agradat escriure en homenatge al meu progenitor. Els poemes de Lovely brillen per la seva autenticitat i per la seva expressivitat.

Tots els bons escriptors solen dominar més d’un gènere.  Antònia Vicens ho havia demostrat amb Lovely i ho tornà a fer amb Sota el paraigua el crit, el seu segon llibre de poemes, publicat a finals del 2013. A Sota el paraigua el crit Antònia Vicens, sense abandonar l’estil que la caracteritza, expressa de manera més sintètica la seva visió del món. Hi abunden els símbols i els rampells visionaris. Les paraules, endemés de memòria són crit existencial. En algun moment, l’autora arriba a parlar amb els morts com Katherine Mansfield.

Antònia Vicens, l'any 2005 | Arxiu Antònia Vicens

Antònia Vicens, l’any 2005 | Arxiu Antònia Vicens

El mèrit consisteix en aconseguir coses així sense deixar de tocar de peus a terra. No és a l’abast de tothom. Però parlam d’una de les plomes més brillants de l’actual literatura catalana. El 2015 Antònia Vicens ho tornà a confirmar amb Fred als ulls, la seva tercera incursió en el camp de la poesia, que ha  provocat una pluja d’elogis. “Fred als ulls és el meu petit jardí convertit en espai de la ment. Per tant, deixar de ser petit, no té principi ni fi”, explica ella a Sebastià Portell i Clar, l’autor d’Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors, el llibre que li acaba d’editar Lleonard Muntaner a la col·lecció En Diàleg.

 

Conèixer a fons l’autora i la seva obra

Aquest llibre és això: un llarg diàleg entre Antònia Vicens i Sebastià Portell i Clar, un dels joves escriptors amb més talent del nostre panorama literari. Fins ara ha cultivat sobretot el teatre, amb obres com Entre tu i jo, gris (2010), La mort de na Margalida (2012), Un torrent que era la mar (2013) o el monòleg La plaga (2014). Però també ha fet incursions en la narrativa. Concretament amb dos reculls de contes: Maracaibo (2014) i La recerca del flamenc (2015), un llibre l’escriptura del qual ha compartit amb Jaume C. Pons Alorda i Joan Todó. D’altra banda, Sebastià Portell i Clar i el compositor Víctor Ferragut són els autors de L’endemà de Fedra, un musical que ja s’ha representat amb un gran èxit de públic, i al qual jo no em puc estar d’augurar-li més representacions.

Tot plegat, un excel·lent bagatge que explica com, amb només vint-i-tres anys, Portell i Clar ha pogut endinsar-se de manera lúcida en un món literari tan frondós, tan audaç, tan ple de matisos com el del seu personatge. Ja ho he dit abans, Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors és un llarg diàleg entre un jove escriptor i una autora consagrada. Però hi hauria d’haver posat més adjectius. Perquè, endemés de llarg, també és punyent, valent, audaç, estimulant, tendre, corprenedor, i una clara manifestació d’intel·ligència i de sinceritat. Jo he llegit aquest llibre amb entusiasme i amb un enorme plaer, i el motiu crec que s’ha de repartir a parts iguals entre els encerts i l’oportunitat de les preguntes i l’agudesa i la saviesa de les respostes. Abans d’escriure’l, Sebastià Portell i Clar havia entrat a fons i sagaçment en l’obra literària i en la personalitat d’Antònia Vicens, i aquesta va respondre al repte de manera generosa i amb aquella indiscutible capacitat d’expressar-se a què ens ha anat acostumat amb els seus texts escrits.

El resultat és magnífic. Encara que no hi cerqueu xafarderies ni vides secretes ni res morbós. El que hi trobareu serà, en essència, un relat del pensament i de la vida interior de la protagonista i un seguit d’arguments que vos ajudaran a comprendre millor els seus llibres i a gaudir-ne en profunditat. Tot i que és ver que, en conseqüència, sabreu més coses d’ella, tal com es pot deduir del que explica en una de les pàgines del llibre: “Sempre he dit que jo no som els meus personatges, però sí que els faig transfusions de les meves quimeres, de les meves vivències”. També, per extensió, en sabreu més de la realitat que ens envolta. Allò que conta l’escriptora a Portell i Clar en un moment: “Primera comunió podria ser la història d’un carrer; cada conte una casa”, ho podríem aplicar de manera metafòrica a la resta de títols que ha anat publicant, la lectura dels quals esdevé un autèntic retaule de la història sentimental i moral dels últims setanta anys del nostre país.

Així doncs, el que fa el llibre de Sebastià Portell és convertir-nos en espectadors privilegiats d’aquesta història a partir de la de l’aventura existencial i literària d’Antònia Vicens, que podreu seguir pas a pas des dels seus primers records d’infantesa, els quals ella associa amb el so de les campanes de l’església del poble, en una època en què “dictadura i església eren el mateix”. Encara en pagam les conseqüències. Tot i els nombrosos premis i reconeixements que ha obtingut, tant a Mallorca com a la resta de territoris de parla catalana, Antònia Vicens no ho ha tengut fàcil. En part, perquè una obra com la seva només es pot fer a força de passió, de sacrificis, de tenacitat i de malaveigs; però també perquè en el país colonitzat en què ens ha tocat viure, on, endemés, tot es compra i es ven, adesiara hem hagut de veure com la llengua, la literatura i les altres manifestacions de l’art eren pura quincalla en l’ordre de valors establert.

No és necessari que sigui sempre així. Realitats com Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors ajuden a mirar amb optimisme el paper de les noves generacions. No endebades els mèrits d’aquest llibre de Sebastià Portell i Clar estan a l’altura dels de la seva protagonista. Una bona manera de pagar els deutes que tenim amb ella.