Antoni Gual debuta amb ‘Locus’, una novel·la de formació

16.04.2015

Antoni Gual acaba de debutar amb Locus (La Campana), una novel·la autobiogràfica que és el compendi de tota una vida. “Locus ens fa petar de riure”, ha dit l’escriptor Joan Carreras. “Ens ensenya que la vida real és encara més grotesca i ens demostra que l’autèntica ficció és la nostra existència”. Antoni Gual és un dels deu dracs de Sant Jordi. 

Antoni Gual a Catalunya Ràdio

Antoni Gual a Catalunya Ràdio | Foto de Noemí Roset

És ben cert, i no ho hem d’oblidar mai, que, com repetia fins a l’esgotament el gran Vladimir Nabokov, no hem de confondre el narrador amb el personatge, ni tampoc hem de ficar al mateix sac la biografia més o menys novel·lada i la formació d’una consciència individual que, com sabia i deia Marcel Proust, esdevé definitivament forjada, i alliberada, amb l’acte de l’escriptura.

Tenim a les mans un exemplar de formació de consciència, o de formació, pura i simple, el que en termes literaris centreeuropeus, de parla alemanya, en diuen la bildungsroman, novel·la de formació, i d’educació, encara que en aquest cas el procés que segueix el nostre heroi és el de deseducació i desenfocament. Mai més ben dit, ja que els personatges que desfilen davant del nostre heroi al llarg de les seves peripècies són ditiràmbics, pintorescos i al·lucinants en la major part dels casos. El personatge no sap on va i el que veu és un despropòsit d’objectius en aquells amb qui topa pel camí, uns personatges que estan pitjor que ell, com en Quasimodo, en Superhome Perkins, el doctor Octavi, en Bertín…

La novel·la genuïna d’aquest gènere és Els anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister, de Goethe, sorgida dins d’aquell niu de riquesa i d’eixelebrament que fou el romanticisme alemany. Però la tradició es remunta al Lazarillo anònim i la gran picaresca hispana, i pot arribar fins a mitjan segle XX amb obres com The catcher in the rye, de Salinger, que continuen sent llegides amb profit i fruïció pels nostres lectors, de totes les edats.

Però més enllà d’encasellar una novel·la caracteritzada per la seva acusada peculiaritat, Locus és una novel·la de formació, com he dit, que es nodreix de la millor tradició, perquè enfonsa les seves arrels en el vitalisme. Ara bé, cal fer una explicació: si la bildungsroman té un marcat fons centreeuropeu, amb autors com Thomas Mann (amb Felix Krull al capdavant), Robert Musil o Hermann Hesse, el to de Locus és clarament proper a l’humor britànic del Tristram Shandy de Lawrence Sterne, passat pel sedàs del Mediterrani.

Antoni Gual

Antoni Gual

Aquest bildungsroman no implica cap gravetat germànica, ni, com hem dit, cap sòlida formació, més aviat tot el contrari, ja que els camins erràtics, el desgavell i la desorientació, el no saber on va del personatge, són constants. Ell ja ho intenta, ja, però no hi ha manera de sortir del núvol, xarxa o teranyina que l’abraça i sembla portar-lo a la inacció. Per sortir del cul-de-sac, enormes esforços hi són dedicats, converses d’alta volada amb el doctor Octavi i, sobretot, un munt de lectures de la millor literatura, unes lectures que són els veritables remeis del neguit arrossegat a tota hora.

Més aviat hem de situar-nos en el doll de la gran dosi d’ironia que alimenta les terres de llevant d’aquesta península Ibèrica, ja que el nostre personatge no escapa a les tradicions modernistes, en el seu vessant Rusiñol, que tant han enriquit el nostre país. I no estic fent cap al·lusió de detall, sinó que vull apuntar el gran pòsit de descordament i vitalitat que nodreix l’obra de l’Antoni Gual, com ho feia amb l’autor del Sr. Esteve. Com si hi hagués uns poderosos rius rusiñolians i planians, en el seu vessant humorístic i salpebrat, no pas únicament de frenesí i invencions a dojo, sinó de geni de la llengua, de festa del llenguatge. Vull dir que a Locus estem davant de l’ús d’una llengua rica i desinhibida, que no es troba lligada pel cordatge del pensament correcte i decent, una llengua plena de vigoria i d’ironia alhora.

L’Antoni, com Rusiñol, forma part d’aquesta potent tradició catalana descordada i arrauxada, enemiga visceral del políticament correcte, del quedar bé, de la merda de la decència…  Com Rusiñol, a Locus descriu personatges i situacions dins d’un pla realista, però deixant entreveure al lector un altre pla, ocult, no explicitat, que condiciona el context i els personatges des d’una zona d’ombra i de misteri. Va descobrint el que s’amaga sota la màscara que la societat imposa: l’enveja, l’odi darrere d’un somriure o els vicis ocults. Es mou enmig d’aquesta mena de «fira de les vanitats» captant amb indiferència tot allò que traslladarà subtilment al lector.

Existencialisme? Nihilisme? Més aviat tantsemenfotisme i bohèmia, tanta com en vulgueu, en la millor tradició rusiñoliana. Pels temps que corren, no està gens malament. El que ens interessa rau en el posat davant la vida, el retrat de la vanitat dels altres, la constatació de la riallada pròpia com el primer aliat, la primera amiga, la certitud de la banalitat del cofoisme.

Gravació de Noemí Roset a Catalunya Ràdio

 

Etiquetes: