Antoni Clapés i Carles Morell: baula iridiscent

18.02.2015

Aquest dijous 19 de febrer de 2015, l’espai La Caixa d’Eines (carrer Aragó 367, Barcelona) acull una nova sessió del seu cicle “Capverspres poètics” a partir de les 19 hores. En aquesta ocasió els participants seran els poetes Antoni Clapés i Carles Morell, que ja han actuat conjuntament en alguns actes on uneixen els versos que conformen els seus darrers llibres, L’arquitectura de la llum (Llibres del segle) i Els vapors que maten (Galerada).

Carles Morell | Foto: Anna Muñoz Curcó

Carles Morell | Foto: Anna Muñoz Curcó

Ambdós autors, que també formen part del planter d’escriptors que col·laboren habitualment a Núvol, estableixen un diàleg fructífer on el vers és el màxim protagonista, i la seva obra un vehicle amb el que aliar-se amb el públic. És símptoma de salut, de vivacitat, que un acte d’aquestes característiques pugui unir dos poetes de dues edats tan diferents (Clapés va néixer l’any 1948, Morell l’any 1992) però també amb dues poètiques tan diferenciades, quasi antònimes.

Qui ha pogut presenciar algun dels seus actes conjunts sap que la seva simbiosi permet tota una sèrie de connexions prolífiques, i complementàries, per tant noves portes interpretatives. Junts amalgamen un tàndem hàbil on la saviesa es conjunta amb l’ardor, la plantofada s’agafa de la mà de la mort per intensificar un recital d’alta volada, profund però també emocionant, dinàmic i capaç d’arribar a una litúrgia que celebra el pensament i l’esclat al mateix temps. Com ho aconsegueixen?

Antoni Clapés.

Antoni Clapés.

Antoni Clapés podria inscriure’s dins del que es coneix nominalment com a poesia del silenci, que no del mutisme, ja que la seva obra, interessantíssima, bat les ales en constant arrelament amb les poètiques europees. Cal recordar que Antoni Clapés, a més de poeta, és traductor del francès, i algunes de les seves traduccions han merescut guardons com el Premi Cavall Verd. Actualment molts dels seus esforços van encaminats cap a l’obra d’un incommensurable com Philippe Jaccottet (apareguts fins ara els dos títols Rèquiem i A la llum de l’hivern dins Jardins de Samarcanda i a Lleonard Muntaner Editor, respectivament, tot esperant que arribi el següent títol: L’ignorant). I també, amb Víctor Sunyol al costat, és editor de la mítica Cafè Central, que tot just l’any passat va celebrar l’aniversari del seu quart de segle d’acció i d’activitats a favor d’una poesia fonda, de qualitat, ambiciosa i diferenciada. L’obra eclèctica, amplificada, de Clapés, un dels poetes més importants de l’actualitat, investiga conceptes extrems com el buit, l’abisme, el paisatge intern com una geografia sols sondable a través del mot talment entitat lluminosa, portadora d’un significat quasi místic, de revelació constant. De fet, el seu nou poemari, L’arquitectura de la llum, és el darrer lliurament d’un autor que es nega a enfonsar-se davant de la tenebra, i per això sap que la claror també pot ser líquida, mal·leable, com un fang trasplantat damunt la pàgina.

 

En canvi, Carles Morell és un autor que encara basa bona part dels impactes que els seus poemes ens ofereixen a partir d’un alter ego poètic, una entitat amb nom i carn i ossos de tinta, que neix des de la seva necessitat quasi budellística, o sigui, de les entranyes, per tal de poder segellar la seva presència en el món com si encara cada ratlla fos un cop de puny contra l’altre. Molt conscient del “jo” i de “l’altre”, i del desig que necessàriament es genera entre aquestes dues entitats indiscutibles, Morell explora les latituds més properes a la seva pròpia integritat, al seu bastir-se com a diferència, no freudianament però sí amb orgull, coneixedor de la tradició i amb ganes de dinamitar-la des de dins. Tot i que encara només ha publicat aquest Els vapors que maten, amb el que va merèixer el 50è Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits, Morell té un bon grapat de llibres dins dels calaixos, que segur aniran apareixent ben aviat, a poc a poc, si la seva impaciència no li juga males passades. Per ara el que podem llegir ens demostra els resultats d’un poeta que sap que ha d’extreure el millor d’ell mateix, i el millor de les seves lectures, per tal de seguir creant bellesa quasi sàdica.

O sigui, estem davant d’una conjunció quasi còsmica entre dos autors diferenciats però que s’ajuden mútuament. Si Paul Verlaine i Isidore Lucien Ducasse haguessin recitat mai plegats, segurament el seu recital s’hagués semblat molt a aquest binomi entre Antoni Clapés i Carles Morell. Una oportunitat magnífica, lúcida i irresistible que no es pot deixar perdre.