Antoni Clapés escriu la pluja

6.10.2015

Pluja, el darrer llibre del poeta, traductor i editor Antoni Clapés, publicat per AdiA Edicions, dóna veu a la poesia mateixa en forma de paisatge crepuscular, on la pluja esdevé silenci creador.

Toni Clapés | © Laia Serch

Toni Clapés | © Laia Serch

Antoni Clapés és un mestre dibuixant determinat sentiment del paisatge, el temps, i el silenci; un paisatge interior i exterior alhora, una mirada des de dins i des de fora que uneix passat, present i futur en un palimpsest de veus difuminat, acollint les restes d’un paisatge de vegades desert, de vegades nevat; sargint “el traç de l’ànima”. El to crepuscular tenyeix el llibre, però ho fa d’una manera estranyament serena, sense que ens n’adonem. Furga en la pluja lenta dels dies i en el so tènue d’un paisatge fet de records que percudeix gota a gota. Com ha escrit en textos sobre poesia: “El poeta perfà i projecta, forma i transforma paisatges interiors que expressen el batec de la vida, l’alè de l’univers: no pas el so allí on es produeix, sinó el seu ressò en una altra banda.”

La seva poesia també parla des de la clariana del bosc, com escrivia María Zambrano, des d’aquell punt màgic del bosc en què la foscor es fa llum de sobte, com un regal. Una poesia que mira “el lent degotall de la boira damunt les aigües immòbils del llac” i cerca “un cap de fil enmig de la boira” amb què començar a teixir i desteixir “la llum interior de la forma”, la creació del món. Paraules i silencis conformen una unitat que s’expandeix més enllà de la forma, el fragment breu, esquinçat i punyent. La primera part del llibre respon a la continuïtat d’una veu poètica que ens deixa poemes com aquest, després d’aquesta pluja que tot ho fa present:

Núvols flonjos amb recosits de somnis   –   gleves de sang

[presa al bell mig de les parets de l’angoixa.

El sol escampa transparències damunt els núvols   –   amb tota

[llibertat.

A la segona part, titulada Looren, assaja el poema llarg i discursiu, i en algun moment hi intercala versos seus d’altres poemaris. Com diu el mateix poeta en un text al final del llibre: “El lector que acabi de llegir aquest llibre i que ja conegués alguns trets de la meva escriptura potser s’haurà estranyat de trobar –a Looren– tres poemes extensos (potser, també, intensos?), descriptius, molt conceptuals, a frec, tal vegada, del discurs reflexiu. No hi ha res d’estrany, penso. Simplement, es tracta d’uns textos que van néixer, sobtadament, en hores crepusculars, girant el cap enrere, tractant de fer inventari de tot allò après, al llarg d’una vida que ha transitat entre la reflexió i l’acció.”

Reflexió i acció. Dues paraules que no han de ser contradictòries i que, segurament, defineixen força bé la personalitat del poeta, un activista de la paraula que arrossega amb la seva energia i sentit de l’humor, però sempre fondament. Antoni Clapés escriu des de 1964 i ho fa des de l’obra total, confegint una poètica pròpia i una veu recognoscible que el converteix en un dels màxims exponents de la poesia del silenci, com afirma Josep M. Sala-Valldaura en l’assaig La poesia catalana i el silenci, recentment publicat per Pagès Editors. La poesia de Clapés, no pot ser d’altra manera, beu dels seus autors estimats (en aquest cas, esmenta Robert Walser i Salvatore Quasímodo, entre d’altres) i s’hi endinsa de forma tan intensa que imagino que quan tradueix algun dels poetes es transforma en cadascun d’ells. Per això, dins el poeta Clapés hi ha una munió de veus que el fan tan diferent.

El primer poema del llibre, titulat també “Pluja”, transcendeix la mateixa veu poètica reunint en pocs versos les paraules clau de tota una vida-poètica, com a culminació d’una poesia-pluja que esdevé “silenci creador” –“silenci torbador”–.

Pluja

Pluja sense sòl:
simplement pluja

damunt l’inexpressable
absent

damunt el cant
obscur del poeta.

Pluja.

Sense sostre
ets pluja      –    tu també.

Pluja. Antoni Clapés. Calonge (Mallorca): AdiA Edicions, 2015.