Antoni Carrasco. Posar en ordre el passat per entendre el present

28.02.2018

Antoni Carrasco és el guanyador de la darrera convocatòria del LI Premi de narrativa Marian Vayreda 2017, atorgat a la Ciutat d’Olot amb la narració Recorda sempre això (Empúries). Nascut a Santa Coloma de Farners, treballa al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i ha escrit dues obres més: Saltimbanqui (Pagès Editors, 2002) i La segona lluna (Empúries, 2015), amb la que va guanyar el premi Just M. Casero de novel·la curta l’any 2014.

Imatge de la coberta de Recorda sempre això

Antoni Carrasco fa bona la màxima de Walter Benjamin: «No vull tornar a allò que m’és familiar, sinó a allò que m’és estrany». El premiat furga en la memòria per escatir certs moments del passat que haurà vist o viscut per copsar aquells aspectes que han deixat petja en el seu present. Dit d’una altra manera, situa en el present la sensació de determinades escenes o vivències on s’amaga el seu passat sense cap mena d’afectació ni desassossec. Per posar negre sobre blanc, l’escriptor actua com un explorador d’espais i moments viscuts amb la decidida finalitat, no pas de retrobar-se amb el passat, sinó de comprendre’l. Escriu en primera persona i se situa com un espectador omniscient que percep el fet imprevisible que es pot veure al darrere d’una finestra. Enllaça capítols sense un ordre cronològic tangible reforçant la convicció de que el passat sovint ens agafa per sorpresa en la selva de pensaments esparsos.

La nissaga familiar exerceix de fil conductor del conjunt dels set relats que s’inicien en la vida grisa i sòrdida d’un aquarterament de la guàrdia civil fins a un viatge de comiat a la vida que se situa a Jerusalem. Entremig ens convida a reviure un relat d’evident neorealisme com el que dóna nom al llibre farcit amb imatges tan reveladores com ara «el parc, l’esplanada de la seva memòria». Altre itinerari d’imprescindible lectura és el seu pas pel servei militar on més d’un es farà propis temps ja oblidats.

Les diferents escenes de Recorda sempre això no tenen un final sorprenent, queden obertes, i això permet dotar d’un cert protagonisme el lector. El relat manté una tensió molt continguda, sense estridències, amb breus alts i baixos que aconsegueixen atrapar l’atenció del lector. A modus de Txéjov, Joyce o Carver, evita els efectismes i, amb una prosa molt detallada, ens suggereix un seguit d’escenes, amb aparença de crònica quotidiana, en les que ens podem veure emmirallats. Carrasco demostra tenir una gran capacitat d’observació quan fa valdre detalls que ens passen desapercebuts.

L’escriptura és neta, molt ben pautada i estructurada. Una novel·la, sense cap mena de dubte, refinada, pulcra i honesta. El tempo que empra és ferm, sense acceleracions ni tremolors. No hi ha entusiasme ni desengany que exalti el lector però, en acabar la lectura, ens sentim amarats per un agradable perfum de color sèpia.

Si La segona lluna té com a fil conductor la presència de la mort i com a tema central la vulnerabilitat de la vida, a Recorda sempre això l’autor posa en ordre el passat per entendre el present. Explora allò que és familiar per pouar en el que hi ha d’estrany.

Llegim en el primer conte «Per un nen de deu anys, una cosa així és inoblidable». Efectivament, siguem nens i gaudim dels relats que conformen Recorda sempre això. No els oblidarem pas.