Antoni Bernad, el fotògraf alegre

23.05.2018

El Palau Robert dedica una exposició retrospectiva al fotògraf català Antoni Bernad, un dels fotògrafs de moda més reconeguts internacionalment, amb més de cinquanta anys de professió i obra publicada a tot el món.

Antoni Bernad. Foto: Josep Maria Cortina

La mostra dedicada a Antoni Bernad recull una gran quantitat d’imatges amb les quals es vol presentar una retrospectiva completa de la seva carrera professional. Per organitzar-la, el seu comissari, l’artista plàstic Antoni Llenas, ha comptat amb el suport de l’Arxiu Nacional de Catalunya a qui Antoni Bernad va cedir generosament la totalitat del seu fons, compost per més d’un milió de negatius.  El recorregut expositiu conclou amb un audiovisual on Bernad exposa de forma planera l’esperit i els criteris que han guiat la seva feina.
Com va explicar Llenas, el treball de Bernad es caracteritza per un gran perfeccionisme i una obsessió per l’estètica. Per això li ha resultat molt difícil la tria i ha optat per fer una exposició, que ell mateix qualifica de mastodòntica, que per la seva dimensió suposa un repte tant per al comissari com per a l’espectador. Aproximadament una meitat de les tres-centes noranta obres correspon a fotografies de moda i l’altra a l’especialitat del retrat.
Les fotografies es presenten intencionadament sense un ordre cronològic ni temàtic de manera que l’espectador es veu immers en un calidoscopi d’imatges que el fan giravoltar sense aturador entre material d’origen publicitari i retrats de personalitats del món de la política, l’art i la cultura.
Això si, les fotografies es presenten emparellades, com les pàgines d’un llibre o dels magazine pels que tant ha treballat Bernad, utilitzant per agrupar-les les subtils relacions que es poden establir entre les dues imatges, que no sempre resulten fàcils de detectar.

Foto: Josep Maria Cortina.

Els corredors de la Sala 3 del Palau Robert són una desfilada d’imatges que no s’atura, la qual cosa, juntament amb l’obscuritat general, dóna un cert aire cinematogràfic al recorregut. La saturació d’imatges es pot compensar fàcilment fent més d’una visita a l’exposició, cosa que atès que l’entrada és gratuïta i que estarà oberta fins a finals del proper més d’agost no presenta gaire dificultats.
De la visita detinguda a l’exposició se’n poden inferir diverses conclusions.
La primera és que, com passa amb les bones pel·lícules, el treball fotogràfic de Bernad ha resistit perfectament el pas dels anys, ha envellit molt bé. Fins i tot diria que com els bons vins, aquests anys de bodega l’han millorat. Ens presenta unes imatges plenes de modernitat que podrien perfectament haver estat fetes avui mateix. Són retrats directes, diàfans, que aconsegueixen transmetre’ns de manera simple els trets bàsics de la personalitat del retratat en una sola imatge.
En segon lloc, i pel que fa a la seva composició, es tracta d’un conjunt molt variat. Hi trobem tota una amplíssima gamma de registres: fragments de rostre, primers plans, pla americà, figures de cos sencer, picats, contrapicats, etc. I tot això sense l’artificiositat que tan sovint trobem en la fotografia de moda. De manera que Bernad ha sabut aprofitar, en el millor sentit, tota l’experiència obtinguda en el camp professional per aplicar-la amb gran encert al seu treball més personal.

Rubria. Filipinas 1999. Foto: Antoni Bernad

Un altre aspecte interessant és que sempre que pot l’autor inclou en el retrat elements i objectes familiars als personatges. Molt sovint també el situa en el seu entorn o ambient, en escenaris vinculats al retratat de manera que ens ajudin a dibuixar la seva personalitat. No és només el rostre o la mirada allò que retrata Bernad sinó ben sovint el personatge i la seva circumstància. Tot això fa que en la majoria dels casos no siguin retrats d’estudi sinó fets en ambients personals i això els dota d’una majora naturalitat i calidesa.

Jorge Wagensberg 1996. Foto: Antoni Bernad.

També cal remarcar que la major part dels retrats estan fets en blanc i negre, una modalitat que per mi resulta especialment indicada en el retrat. Ja sabem que el món de la publicitat és en color però un cop més aquí Bernad ha sabut distanciar-se del seu medi habitual i triar encertadament la forma d’expressió idònia.

Un altre aspecte que s’observa en l’estil de Bernad és que tant a les fotografies de moda com als retrats utilitza baixos contrasts i densitats molt lluminoses, que donen a les seves imatges un to alegre i optimista. I també s’ha d’esmentar la força dinàmica de la majoria de les imatges. Els retratats són captats molt sovint en moviment, en plena acció, la qual cosa els dóna una major naturalitat que quan s’utilitzen posats més estàtics.

 

El Tricicle, 1994. Foto: Antoni Bernad.

Finalment, resulta evident que el fotògraf ha aconseguit una excel·lent connexió amb els retratats, tant en el cas de les models professionals de moda com en el retrat. Bernad ha tractat sempre amb el màxim respecte a totes i tots aquells que es posaven davant de la seva càmera, ja fos per anunciar un producte de llenceria com per aparèixer en una revista literària. La prova és que en totes les fotografies de moda el peu de foto evita l’habitual anonimat de la model i en fa constar el seu nom.

El fotògraf no és l’únic agent de l’acció, perquè l’ésser fotografiat, el seu tarannà, la seva actitud, són essencials i tenen molt a dir. Sobretot, cal ser capaç d’establir entre fotògraf i fotografiat una relació, una complicitat de la qual depèn l’èxit de l’intent fotogràfic. Això no sempre és senzill en situacions en què sovint els models són persones molt atrafegades i plenes d’altres preocupacions. Però, com dic, Bernad ha aconseguit que en general els protagonistes es mostrin oberts, naturals, fins i tot contents de ser fotografiats.

Amb totes aquestes característiques no és estrany que el lector es trobi còmode en mig de tots els personatges que se li presenten, que sintonitzi amb ells i passi una bona estona en la seva companyia.

D’altra banda, com que el treball cobreix un període de més de cinquanta anys, tenim al davant un tros de la nostra història i cada personatge, a més de les seves personals característiques, ens evoca moments o situacions de les quals ell va ser protagonista però que nosaltres també vàrem viure i que recordem en la seva companyia.

Però, és clar, aquesta mateixa prolongació en temps del treball ens permet recuperar la imatge perduda dels personatges, sobretot dels que eren joves quan varen ser fotografiats i que el pas dels anys ha transformat significativament. I ens fa també presents aquells que ja han desaparegut. Aquesta referència tan clara als efectes de l’inevitable pas del temps ens deixa en alguns moments un regust una mica agredolç, com la vida mateixa.

Etiquetes: