Arnaldo Otegi, retrat de la pau

19.01.2016

La complexitat de la pau. La complexitat d’una societat convulsa durant molts anys. Bombes. Trets. Reciprocitat. Disparitat. Discursos oficialistes, lluites subterrànies; un sentiment nacional i de classe; un altre sentiment nacional i d’una altra classe. Tot massa embolicat, enrevessat fins a nivells insospitats. I entre mig de tot això, la voluntat intoxicadora de l’Estat; la voluntat d’alguns de seguir amb la lluita armada; encara més, i per fortuna, la voluntat d’optar exclusivament per la lluita política. I després d’això, encara en sorgeix un nom: Arnaldo Otegi.

Antoni Batista amb el seu llibre "Otegi, la força de la pau" | Font: Àfrica Uyà

Antoni Batista amb el seu llibre “Otegi, la força de la pau” | Font: Àfrica Uyà

Descriure tot això, i des de molt a prop, és el que ha fet el periodista Antoni Batista (Barcelona, 1952), corresponsal durant anys al País Basc, bon coneixedor de l’Esquerra Abertzale i amb el temps amic d’Otegi (Elgoibar, Guipúscoa, 1958). Fer aquesta aproximació quan es coneix d’aprop no és senzill, i escriure’n una prosa fluida, ordenada i objectivant-ne fets claus, menys senzill encara. L’obra s’anomena Otegi, la força de la pau (La Campana, 2015).

Però vist tot des d’aquí, i de la lectura que es desprèn de l’obra de Batista, el punt de vista des del qual es veu tot varia lleugerament. La tàctica de l’Estat és clara: desarticular els opositors de la lluita armada, els que aposten només per la via política. Com fer-ho? Precisament acusar-los d’això, d’ajudar ETA, de refundar Batasuna i de donar suport logístic i polític als que opten per la vida militar en lloc de la via política. Per molt rocambolesc que soni, els rèdits que el Poder espanyol pretén extreure del conflicte basc són clars: mentre ETA mati, ells (l’Estat) podran aplicar la seva via militar —legal o no— a tota Euskal Herria.

De tot això, se’n poden extreure diverses lliçons, algunes de les quals personalment encara em fan creure mínimament en l’espècie humana. No són altres coses que les que podríem definir com a elementals, diverses i complementàries: essència humana, sensibilitat, dignitat, respecte, tenacitat… Empunyar les pistoles en un moment com el franquisme podria encarnar algunes lògiques plenes de complexitat i de contradiccions, però fer-ho en una pseudodemocràcia com l’espanyola, no fa res més que no sigui legitimar la mà dura, el totalitarisme i les violacions sistemàtiques dels drets humans que s’ha demostrat que l’Estat espanyol ha dut a terme, com a mínim, a tota Euskal Herria.

La tàctica del «Todo es ETA» embruta qualsevol lluita democràtica, tanca diaris, embarga seus i béns, empresona periodistes, polítics, activistes i militants socials de base. Tot amb la finalitat tensionadora que permeti tindre una ETA «inofensiva», amb poca capacitat logística, però que des del punt de vista comunicatiu i polític permeti seguir amb l’estratègia repressiva. I això per no entrar a parlar de la lamentable i discriminatòria política de presos duta a terme per les autoritats penitenciàries espanyoles.

Els poders, al cap i a la fi, tots s’assemblen, i quan algú el desafia les conseqüències poden ser funestes i imprevisibles. Per això, obres com aquesta que signa Antoni Batista són tan rellevants, perquè demostren que hi pot haver una via política perfectament estable, sòlida i democràtica malgrat les adversitats que els enemics —sí, «enemics» de la democràcia— posin sobre la taula. Una mostra d’això és l’empresonament d’Arnaldo Otegi per desarticular-lo políticament, desacreditar-lo, treure’l de circulació i, en qualsevol cas, inhabilitar-lo. Ells saben, com nosaltres, que la via política té més poder, eficàcia i pes que no la via armada. Per això no la volen, segurament…

Com deien aquells versos, «Tot està per fer i tot és possible». Segurament, quan Otegi surti de la presó, ens n’adonarem. Mentrestant, seguim i seguirem defensant-ne l’alliberament.