Porca, puta: un amor malalt

8.11.2018

L’estil d’Antonella Lattanzi (Bari, 1979) traspua l’esforç de treball de camp amb què l’autora supera l’habitual misteri de les novel·les negres a l’ús. Es tracta de viure en primera persona allò que després passarà pel sedàs de la creació literària, d’amarar-se de realitat per no trair-la.

Andrea Lattanzi

Una pràctica que, en el cas de la italiana, es transforma de manera natural en històries similars a nines russes, on el psicologisme dels personatges, l’entramat de narradors i la duresa de la temàtica no s’han de desestimar. Per escriure la seva primera novel·la, Devozione (2010), Lattanzi va passar cinc anys al carrer fingint que era addicta a l’heroïna per construir la història d’un grup de ionquis i la manera que la societat els asfixiava i els jutjava. Tres anys després publicava Prima che tu mi tradisca (2013), finalista del Premi Stressa l’any 2017. Ara trepitja fort amb Una història negra (Edicions La Campana), molt ben traduïda per Anna Casassas. Lazzanti va assistir a centenars de judicis, va parlar amb maltractadors i amb maltractades, i va provar d’entendre abans d’escriure aquesta història coral en forma de tragèdia clàssica que posa sobre la taula i sense filtres ni metàfores clements temes tan actuals com la violència de gènere, la (in)justícia negligent i burleta –els interrogatoris a comissaria són realment crispants–, i la opinió pública (i mediàtica) que parla sense pensar i acusa basant-se en mers rumors. La gent es creu amb el dret de jutjar a qui sigui sense tenir en compte les proves.

La Carla Romano té trenta-vuit anys, se sent com si en tingués setanta, i des dels deu ha estat enamorada de Vito Semeraro, treballador d’un banc i, segons ella, un home amb la seva mateixa manera d’estimar. Després de vint anys de maltractes per part d’ell, es divorcien: ell la tancava en clau a l’habitació, li deia que no necessitava ningú més, el “puta, porca” quotidià, fer-la sentir “culpablement viva”. Porta dos anys sense el pes d’en Vito –cent quilos, dos metres, ulls foscos, somriure seductor– i ha refet la seva vida amb el psicòleg Manuel Bocci. En Vito ara està amb la Milena i la filla d’aquesta, la Paola, de setze anys, des d’abans de separar-se de la Carla, des de molt abans. La Carla i en Vito tenen tres fills: la petita Mara, que viu en un pis miserable amb la Carla, i en Nicola i la Rosa, de vint-i-tants, que viuen i treballen junts i sovint semblen parella, amb els quals en Vito sempre ha estat un pare exemplar perquè, com tots els homes violents, no ho és amb tothom. Ha escollit la seva dona i l’ha pegat perquè segons ell l’estimava massa. Amb aquesta novel·la, Lattanzi demostra que la novel·la negra sempre ha estat sexista, no ha fet res més que mostrar la dona com a víctima.

A principis d’un agost de xafogor claustrofòbica de 2012, la família (la FAMIGLIA!) es reuneix al pis del germà de la Carla per celebrar el tercer aniversari de la nena. Aquella mateixa nit, quan acaba la festa, en Vito desaparèixer sense deixar rastre fins que al cap d’unes setmanes apareix el seu cos apunyalat i amb l’últim sopar encara a l’estómac en un abocador als afores de Roma. Lattanzi no s’està d’orgues: no allargassa misteris, planteja el conflicte ja d’entrada, perquè el que importa no és tant qui ha assassinat Vito Semmeraro sinó la reacció dels personatges davant la seva mort. De fet, és el lector qui decidirà qui és la víctima i qui és el botxí. El lector és l’autèntic detectiu. Ni tan sols el narrador (cap d’ells) té totes les claus del trencaclosques. De manera quasi automàtica les mirades es posen sobre la Carla, l’ex, la que el va abandonar. Sense més, acaba tancada a l’Institut Penitenciari de Rebibbia pendent de judici.

Bona part del llibre és el judici a la Carla, la dona dels ulls de gel que ha admès càndidament que el va matar ella per salvar els seus fills. És un judici a totes les dones. Un judici mediàtic que arriba al barri, als diaris, les televisions, Internet, que estigmatitza els assassins i acaba amb una pregunta universal: la Carla és una criminal o una santa? Al llarg del text, l’autora ja confirma totes les hipòtesis que al lector li poden passar pel cap i proposa diversos culpables, sobretot dos, l’ex dona i l’amant, i dos mòbils, la venjança per ser lliure o la gelosia (la Milena pensa que si en Vito no la pega a ella és perquè no l’estima com a la Carla). El lector sua com els personatges perquè viu la tortura dels interrogatoris i perquè sap que cap de les dues no pot haver matat tota sola aquell tros d’home. La parella de la Carla, Manuel Bocci, passa a ser còmplice. Els mitjans parlen de “la parella sanguinària”. Ella, la imatge del Mal. La Mantis religosa. La dama de gel. La femme fatale que embruixa el seu amant i el converteix en esclau.

Els capítols curts de la novel·la funcionen com a escenes que el lector ha d’endreçar en el temps i en l’espai, i Lattanzi no permet que baixem la guàrdia en cap moment. Els flashbacks són continus dins el marc d’aquests mesos convulsos per a la família. Per això els protagonistes de la novel·la no només són els personatges, sinó el lloc en què passa tot, els objectes, el temps que fa (“una calor que fonia les pedres”, “un sol carnós regalimant com greix fos”), la violència en totes les seves manifestacions, la personificació del dolor, els clans. Les dues històries paral·leles que s’hi narren, descrites per l’autora com l’Abans i el Després de la desaparició d’en Vito, amb la data del 6 d’agost com a desencadenant de la trama.

Es fa inevitable acabar parlant del pes significatiu de la literatura d’Elena Ferrante i de la seva influència en la novel·la de Lattanzi. Les protagonistes femenines són dones trencades, petites, indefenses, a qui se’ls aplica tota mena de diminutius començant pel nom. La diferència dialectal que implica incompatibilitats culturals (en Vito, de Massafra, ha crescut en un ambient sense llei on la violència engendra violència i la tradició religiosa té un pes cabdal; la Carla, nascuda a Roma, és sensible i atea). Quatre-cents quilòmetres entre el poble i la capital que generen relacions de registre oposat. En Vito se sorprèn de tenir fills que no parlen amb el mateix accent que ell ni el seu clan i que quasi no entenen el seu dialecte. La presència de les nines com si fossin nenes. Algunes imatges visuals d’arrel ferrantiana: “La Mimma es va prémer la carrera de la mitja com si volgués aturar una hemorràgia”. La feina de cosidora, de tapar els cossos d’altres dones per quatre xavos i moltes hores de feina. La infidelitat com a modus vivendi, l’abandonament com a condició gairebé física. Com la maternitat. Una història negra acaba sent la transformació d’una experiència de turments quotidians en un thriller domèstic que talla la respiració.