Antologia de revolta

20.06.2015

‘Ara Llibres’ publica Llibertat! 50 poemes de revolta, una antologia de poemes escollits per Jaume Subirana i prologats per David Fernàndez. Prenent com a motiu la idea de llibertat, oberta i en debat permanent, el recull aplega poemes clàssics en català, en castellà, traduïts d’altres llengues i peces de nous poetes dels Països Catalans. Avui a les 19.30h es presenta a la Llibreria La Calders.

David Fernández.

David Fernández.

 

D’un poble esclau no en surten homes lliures. Amb aquesta premissa –tan jueva- arrenca tota ideologia de l’alliberament, que apel·la a la dimensió col·lectiva de la llibertat i implica la seva definició en negatiu. L’alliberament necessita sempre algú de qui alliberar-se. Per això, al pròleg de Llibertat! 50 poemes de revolta, David Fernàndez explica la llibertat per l’absència: quan visita un pres polític, quan l’Audiència Nacional ordena tancar Egunkaria, quan la pobresa enfonsa una família, quan el Tribunal Constitucional boicoteja la consulta. També a l’estat espanyol, la llibertat s’explica per privació.

Fernàndez parla de l’alliberació dels pobles –que avui la resistència kurda encarnaria amb un coratge admirable- i de les formes de resistència que fan digna la vida de cada home –la no-submissió quan s’és feble, i la no-humiliació i la no-imposició quan s’és fort. Ho fa en un pròleg massa líric i barroc, que barreja massa temes, però que és molt adient per al recull i que té una virtut que no solen tenir els libels de revolta -no dispara contra fantasmes sinó que apel·la a la responsabilitat dels actes concrets i constants de cadascú. ‘Cada dia i en cada gest ens hi juguem la condició de lliures’, escriu David Fernàndez. La llibertat, si mai fos mai una condició, passaria per la vetlla permanent. Com l’amor, té massa valor per confiar-la a la llei i desentendre’ns-en.

Podríem dir que tot alliberament necessita una poètica i que tot alliberament nacional necessita una poètica dins una tradició nacional. Per això l’antologia aplega poetes catalans que en diem clàssics -com Joan Maragall, Joan Salvat-Papasseit o Maria Merçè Marçal- i poetes catalans actuals -com Carles Torner, Josep Pedrals, Àngels Gregori o Mireia Calafell. No hi falten himnes patris ni càntics de l’antifranquisme. Tampoc hi falta La Fontaine traduït per Josep Carner, Bertolt Brecht per Feliu Formosa, Gabriel Aresti per Josep Daurella. Hi ha Gabriel Celaya en castellà original. Hi ha La conversa amb el supervivent d’Erich Fried, tan lacònica, i En la nit artificial d’Enric Casasses, tan hipnòtica. Hi ha la Internacional, com un Pare nostre antigallat. Tot en un recull que és més aviat un recordatori. I que és idoni per avivar èpoques de to vital baix, per canalitzar l’eufòria de quan hem begut massa o per repensar cants que, de tan integrats, hem oblidat.

Núvol ha seleccionat dos poemes del recull.

La força d’una nació

Què fa més elevada una nació,
més forts els fonaments?
Què la fa poderosa per lluitar
contra exèrcits ingents?

No pot ser l’or: els seus regnes immensos
en la guerra es desfan;
descansen sobre arena que s’enfonsa,
no en roca que roman.

És l’espasa? Mireu la pols vermella
d’imperis que han passat:
la glòria ha decaigut,
les seves pedres tenen rovell de sang.

L’orgull? Ai, la corona que fulgura
és dolça com la mel,
però Déu li ha apagat la lluentor,
feta cendra als seus peus.

No és l’or: només els homes poden fer
un poble fort i gran;
homes que resisteixen en la cerca
d’honor i veritat.

Els valents, que treballen més que els altres
i de nit són desperts,
posen els fonaments d’una nació
i la fan pujar al cel.

(R.W Emerson, traducció de Miquel Àngel Llauger)

Diacrític

dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna

que violent és un accent
quan no fa prou diferència

(Mireia Calafell)