Francesc Ginabreda

Francesc Ginabreda

Periodista i corrector

Jacques Anquetil, l’enfant terrible que va inventar el ciclisme modern

Anquetil ha transcendit en la memòria col·lectiva per una barreja de factors que s'escapen de la seva estricta dimensió ciclista

Tradicionalment, la temporada ciclista s’acaba a finals d’octubre amb la disputa del Giro de Llombardia, conegut emblemàticament com la clàssica de les fulles mortes, que enguany s’ha endut l’italià Vincenzo Nibali. Ara, sense competicions a la vista fins l’any que ve, els aficionats al bell esport del velocípede tenen una excusa llaminera per explorar la seva literatura, i aquest mes de novembre, d’una manera molt especial: avui, dia 18, es compleixen 30 anys de la mort de Jacques Anquetil, el primer home que va guanyar cinc Tours de França, i l’editorial Contra ha aprofitat l’ocasió per publicar una de les millors biografies que he tingut el plaer de llegir darrerament, La soledad de Anquetil, escrita pel president de l’OuLiPo Paul Fournel i traduïda al castellà per Gabriel Cereceda.

Fa uns anys, mentre passava les últimes pàgines d’Open, les memòries del tennista André Agassi, vaig tenir la impressió, de tant que em va agradar, que trigaria temps a trobar una altra biografia com aquella sobre un esportista de renom. Fins que em va caure a les mans La soledad de Anquetil, un personalíssim retrat de qui va ser el precursor del ciclisme modern, dominador d’una època que deixava enrere els duels entre Coppi i Bartali i que advertia les primeres proeses d’Eddy Merckx. A finals dels anys 50, França va conèixer la seva gran icona de l’esport: aleshores, el futbol era l’imperi del Reial Madrid de Di Stéfano; el bàsquet, dels Boston Celtics de Bill Russell; i el ciclisme, del Maître Jacques i la seva elegància calculadora.

Anquetil ha estat un dels grans genis que hi ha hagut sobre la bicicleta, tant pel seu talent com a corredor com per la visió de futur que va tenir a l’hora d’interpretar les carreres i utilitzar una sèrie de mètodes que s’aplicarien massivament al llarg de les dècades següents. La manera de concebre els entrenaments, les rutines i les tàctiques d’equip, la cura dels detalls, el comportament d’un líder en les voltes de tres setmanes, l’atenció mediàtica… tot això ho va instaurar de facto Anquetil. Dit en altres paraules, va posar la primera pedra de la professionalització, en tots els sentits, d’un ciclisme que havia deixat enrere la primera meitat d’un segle trinxat per les dues Grans Guerres.

Quan parlem de professionalització, evidentment, també parlem de dopatge. Però en això Anquietil no s’escudava rere la falsa candidesa o la mentida descarada amb actitud amenaçadora (a tots ens ve al cap Lance Armstrong), sinó que preferia el sentit comú enardit i la provocació des d’un bon principi: “S’ha de ser un imbècil o un hipòcrita per imaginar-se que un ciclista professional que corre dos-cents trenta-cinc dies a l’any pot aguantar sense estimulants”. Una afirmació que la gent mínimament raonable o suspicaç hauria de subscriure sense problemes. La qüestió és que, amb estimulants o sense, Anquetil era el millor de tots. Com Armstrong 40 anys després. En tots aquests àmbits, i amb la suposada ètica amagada a la butxaca, la història ha demostrat que va ser un visionari.

Al marge dels seus èxits al Tour, al Giro o a la Vuelta, o malgrat les seves extraordinàries habilitats per la contrarellotge, Anquetil ha transcendit en la memòria col·lectiva per una barreja de factors que s’escapen de la seva estricta dimensió ciclista. I aquesta és l’entranya fonda i aguda del relat de Paul Fournel, que retrata el seu ídol de joventut des d’una fascinació infantil desbocada, tendra i complexa al mateix temps, a través de la qual ens presenta un personatge que despertava tant d’entusiasme com intriga, que conqueria l’admiració més que no pas l’afecte del públic i que sempre va viure dins una aura de misteri. Mai se’n va poder desempallegar, però ell mateix va ser qui la va crear amb tota la intenció. Ara, aquesta aura ens arriba filtrada pel sedàs d’una prosa tan fluïda i harmònica com les seves pedalades.

“En los momentos de gran soledad, soy más fuerte que todos los demás hombres. Este don que cultivo, este trabajo que acumulo, son mi sello, mi gloria, mi fortuna, mis palacios y mi prisión. Cuando no estoy luchando, solo, contra el reloj y el viento, paso el tiempo inventándome evasiones”. Aquest és Anquetil, conscient de la seva aura bicèfal construïda des de l’enigma, l’ambició i la seducció distant, i rematada amb un racionalisme perfeccionista assaonat per la sort que s’imposava a la carretera i a la seva insòlita vida familiar: Quan va morir amb 53 anys a causa d’un càncer d’estòmac, Anquetil (ull viu) va deixar tres vídues ¡totes elles emparentades! Això mereix tot un paràgraf. O dos, o potser tres.

Un per totes i totes per un

La seva primera conquesta, Janine, era l’esposa del seu metge personal (i amic) Dr. Boeda, que quan se’n va assabentar no va voler-ne saber res més: ni d’Anquetil ni de Janine ni dels seus dos fills Annie i Alan, que encara no havien complert 10 anys. El Maître Jacques els va acollir a la seva vida, a la seva llar, i van formar una nova família. El lloc on es van instal·lar no és un de qualsevol: el château des Elfes, del segle XIX, a la seva Normandia natal, el mateix indret on anys enrere havien viscut Gustave Flaubert i Guy de Maupassant. La biografia d’Anquetil és  literària en si mateixa, però aquesta connexió amb dos dels grans escriptors decimonònics de l’Antiga Gàl·lia encara fa el mite més ros i brillant, i més dandi, als ulls de l’aficionat al ciclisme i a la literatura. Però no perdem de vista la família…

Quan es va retirar de l’esport professional, Anquetil tenia 35 anys i ganes d’engendrar una criatura, però la seva dona ja no podia tenir fills. Aquí la cosa s’embolica. Pel que sembla, li va demananar a la seva fillastra, que aleshores tenia 20 anys, de tenir-lo amb ella, i ho va fer amb el consentiment de la seva dona. Annie ho va acceptar i, en efecte, es va quedar embarassada, i va néixer la filla i alhora neta del ciclista, Sophie, que van fer passar com a filla de Janine, que en realitat era la seva àvia. Durant aquella època, Anquetil alternava dues chambres diferents, ocupades per mare i filla. Era l’home de la família i del castell. Segons la mateixa Sophie, que l’any 2008 va publicar el llibre Pour l’amour de Jacques, al château des Elfes se seguia un lema imperant: Un per totes i totes per un. Era obvi que la cosa no podia acabar bé, però resulta que encara es complicaria més.

Al cap d’uns anys, Alain, germà d’Annie i a qui Anquetil havia criat com un fill, es va casar amb una jove anomenada Dominique, i van viure sota el mateix sostre del château Anquetil. Tot allò era un guirigall. Fins que la situació es va fer insostenible, i Annie va decidir independitzar-se: un cop dur per Anquetil, ferit doblement d’amor, perquè Janine també faria les maletes i abandonaria la família. Què va fer Anquetil? Segur que ho esteu pensant…: refugiar-se amb Dominique, amb qui tindrà un altre fill, Christopher. Ell amb prou feines podrà conèixer el seu pare, que al cap de poc morirà per culpa del càncer. No em digueu que aquesta mélange no és una vida de novel·la. Dantesca, recargolada i amb molta tinta perversa, pura endogàmia. Però totalment de novel·la. Al seu llibre, Sophie no critica l’actitud del seu pare, al contrari, perquè sosté que tot es va fer sempre amb amor i sense mentides. Indulgència filial.

El ciclista gòtic

Anquetil, seductor de mena, perfeccionista supersticiós, presumit, bon vivant i, en definitiva, home d’èxit, va construir una barrera simbòlica que l’allunyava dels seus companys de fatigues ciclistes, dels seus aficionats, dels mitjans de comunicació i fins i tot de la seva família. Una barrera que engrandia el mite, amb una soledat oculta al darrere, que és la que arrosseguen els triomfadors que són conscients del que representen i que han personificat un tipus de vida amb privilegis i exigències inevitables, entre elles aquest isolament encimbellat. Si pocs anys abans Itàlia es dividia entre els seguidor de Coppi i els de Bartali, a França passava el mateix amb Anquetil i Raymond Poulidor, l’etern segon, més humil i proper, que mai va poder guanyar el Tour. El periodista Antoine Blondin va sintetitzar aquesta oposició dient que Anquetil era gòtic i Poulidor romànic. És la definició perfecta.

Superb, iconoclasta i virtuós, aficionat a contemplar les estrelles amb el seu telescopi, Anquetil era un Mozart de la bici amb temperament aristotèlic i una visió del fat epifànica i provocadora: “El ciclismo no es mi deporte. No lo elegí, fue él el que me eligió a mí. El ciclismo no me gusta, yo gusto al ciclismo. Lo va a pagar”. I es va convertir en el primer gran patron del Tour de França.

Per als mitòmans que sentim certa devoció per algun personatge històric, la biografia acostuma a ser un gènere literari que degustem amb avidesa i satisfacció. Quan l’autor aconsegueix traslladar-nos al món del protagonista i fer-nos-el veure amb els seus ulls subjectius a través d’una prosa elogiablement invasora, ens adonem que hem devorat el llibre amb tanta emoció com una etapa de muntanya del Tour amb final a l’Alpe d’Huez.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació