Anna Punsoda. La purgació picaresca

17.10.2018

Els llits dels altres (Amsterdam) d’Anna Punsoda és la història d’una purgació. La Claustre, la protagonista d’aquesta novel·la, és una noia que neix en un entorn familiar desestructurat, amb un pare alcohòlic absent i una mare absorbent. Els vincles primaris de la Claustre es completen amb la figura de l’àvia paterna, una dona egoista i manipuladora que domina completament el seu pare. La novel·la arrenca en el moment en què la protagonista talla amarres amb tot aquest món i decideix explicar la seva vida a una antiga companya d’escola: “Tot pot amagar-se, però hi ha històries que són aguilots pessigant-te el fetge. Les espantes i et tapes com pots el forat que t’han obert”.

Anna Punsoda | Foto de BiBI Oye

En el cas de la Claustre el forat que porta dins és un abús que va patir de petita i que ha retingut mig desdibuixat en la memòria. Com la majoria d’abusos sexuals desencadena una autoinculpació no-controlada en la víctima que arrossega durant anys. Els llits dels altres és l’ombra allargada d’aquesta culpa, que aboca la protagonista a un transtorn alimentari. “Controlar tot el que menjava era l’única manera que tenia de controlar l’ansietat. I l’ansietat no sabia exactament d’on venia”. La Claustre no es pot empassar el menjar, i el poc que menja necessita purgar-lo amb vòmits o laxants. “Necessitava expulsar qualsevol cosa que m’entrés al cos, i si hagués pogut m’hauria expulsat a mi de ni mateixa”.

Punsoda ens parla de la purgació física d’un cos que no pot retenir els aliments i alhora de l’afany de purgació moral. Explorar “la disgregació” del cos i l’esperit i les malalties que els relliguen és una dels propòsits d’aquesta novel·la, escrita en primera persona i gens autoindulgent amb els desordres vitals de la protagonista.

Els llits dels altres és el que en anglès en diuen “Coming of age novel”. Al llarg de la novel·la la Claustre va adquirint consciència del que li passa i va controlant els seus afectes. La novel·la està composta per dos blocs de deu capítols, emmarcats per una introducció i un final que tanca el relat circularment per conduir-nos de nou al principi. Entre aquests dos blocs, que formen un díptic, hi ha un interludi que fa de xarnera entre la primera part (la caiguda) i la segona (el lent redreçament). Tot i el notable equilibri d’aquesta construcció tan simètrica, l’obra no acaba de dissimular del tot (i potser no ho pretén) la seva composició fragmentària.

Potser és per això que Els llits dels altres es pot llegir com una novel·la picaresca. I faig servir l’adjectiu picaresca de manera conscient, perquè la novel·la té la mateixa composició episòdica del gènere picaresc, i el relat aquell to conversacional, propi d’una confessió, que té el gran clàssic castellà de la novel·la picaresca, el Lazarillo de Tormes. Punsoda escriu amb un estil depurat, amb la mateixa cruesa lacònica i el·líptica del Lazarillo de Tormes, que deia allò que “por no ser prolijo, dejo de contar muchas cosas”. Si el Lazarillo es movia per la gana, la Claustre purga la gana amb els vòmits. Si el Lazarillo passava d’un amo a un altre, la Claustre encadena un amant rere un altre sense poder establir un lligam i una reciprocitat sana i justa amb els altres. “Dec tenir por de quedar sola al món”, diu la Claustre a la seva companya d’escola després d’haver passat erràticament pels llits del Lluís, l’Octavi, el Pau o el Ricard. Sabent-ho o no, Punsoda ha recuperat els arguments i la retòrica d’un gènere que tenia la gana del protagonista com a força motriu i l’ha feminitzat vinculant-la a l’anorèxia, una de les patologies de l’edat de l’abundància.

Anna Punsoda | Foto: BiBi Oye / Núvol

Si el Lazarillo era orfe de pare i abandonat per la mare, la protagonista d’aquesta novel·la viu també una orfenesa de facto i sense una herència de la qual es pugui sentir orgullosa. Punsoda explora el vincle fallit entre la mare i la filla, la més complicada de totes les relacions. La Claustre arriba a la conclusió que ha de sortir del pou per ella mateixa. “Si volia parlar hauria de trobar la força tota sola perquè la meva família ho faria tot per no haver-me d’escoltar”. L’orfenesa és viscuda aquí com una intempèrie, que empeny la protagonista a buscar recer en els llits dels altres.

Els llits dels altres és una novel·la plena d’el·lipsis. El relat creix entre blancs i s’expandeix en la tensió entre el que es diu i el que es calla. El final deixa entreveure una oportunitat de redempció. La Claustre ens fa creure que ha assolit aquell punt de maduresa que li hauria de permetre superar el seu transtorn i els afectes tòxics que l’han acompanyat al llarg de la vida. El lector arriba al final de la novel·la desitjant que la Claustre surti del pou, però la traçabilitat d’aquesta guarició és difícil de reconstruir amb la informació que se’ns dona, ja que la seva condició d’anorèctica es dilueix en la recta final. Deliberada o no, aquesta omissió no ens dona indicis suficients per creure que s’hagi curat del tot ni que hagi purgat prou aquesta pulsió destructiva que la porta a centrifugar tot allò que se li posa al davant.

Les novel·les dolentes no tenen remei ni salvació. Les bones novel·les, en canvi, tenen la virtut que encara ho haurien pogut ser més, de bones. Els llits dels altres és un debut enlluernador, ple d’encerts, que també porta a dins, com esqueixos latents, les possibilitats que s’hi haurien pogut desplegar.

Etiquetes: