Anna Moner. Construint l’etern femení

6.03.2019

Flamant guanyadora del 30è Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, a Mirada de vidre (Bromera), Anna Moner explora les perversions humanes mitjançant una temàtica, diguem-ne, espiritista, que parteix de la fotografia, una de les grans passions de l’autora. Les perversions, aquí, són refinades, i sorgeixen de la barreja entre la mirada clínica i l’artística. Si a L’obsessió de Balthazar Hurley,  Moner feia referència als cercles espiritistes de fotògrafs anglesos a finals del segle XIX, ara situa la seva historia en ple segle XX, a la tardor de 1904, a partir de l’estranya tècnica de la fotografia espiritista que practica la mèdium barcelonina Madame Babinski: “El meu poder és més elevat, puc convocar l’esperit d’aquell per qui se’m demana i després fotografiar el seu ectoplasma”.

L’escriptora Anna Moner. | Foto: Premis Ciutat d’Alzira

El que cal remarcar, d’entrada, és el treball intens d’investigació i de documentació realitzat per Moner abans d’escriure el llibre. En els temps que corren, això és un acte de generositat que s’ha d’agrair. La recreació del lèxic clínic, psiquiàtric, anatòmic, els tractaments mentals, la tècnica fotogràfica i tota la casuística que Moner desplega i incorpora sense vaselina a la seva història mereix una oda a banda. Destaco la feina grossa que destil·la La mirada de vidre perquè encara deveu recordar el cas d’un escriptor mediàtic que deia que s’havia tancat en un monestir per tal d’amarar-se de la saviesa de les pedres i redactar la seva novel·la històrica des del rovell de l’ou. La veritat? El monestir en qüestió havia estat reformat feia poc i era un hotelàs de primera, amb wi-fi i televisió a les habitacions. L’olor predominant, la de pintura. Un farsant d’aquells que en comptes d’escriure llibres hauria de comptar cotxes en un embús. Per contra, Moner comença el seu llibre amb una làmina dels músculs facials i una cita de Rilke sobre els àngels terribles. Les comparacions són odioses, ho sé.

Moner combina el relat de l’any 1904 amb flashbacks a 1899, al sanatori de sant Gervasi de Barcelona, un psiquiàtric fictici on hi treballa un metge especialista en malalties del sistema nerviós, el doctor Robert Isaac, el qual va tenir com a ajudant al jove Roger Queralt, fotògraf addicte a la morfina, a la cocaïna i a d’altres delícies, anys abans que el noi es posés a treballar amb Madame Babinski, a Gràcia, per sufragar-se el descontrol, com un Sísif que reviu el mateix turment cada dia. El “sospir”, en diu ell. Però Queralt no pot oblidar el que va veure a sant Gervasi al costat de l’eminència. I, sobretot, no pot oblidar una de les internes, Valquíria, per la qual sent un desig insadollable i de la qual en conserva el primer retrat que li va fer i l’últim objecte que ella li va donar: l’arcà número XV, el Dimoni, l’asfíxia i la impossibilitat de fugir. Un amor obsessiu i, com a tal, inassolible.

Era un moment, el de La mirada de vidre, en què molts d’aquests especialistes anaven a estudiar a París i coneixien els estudis del doctor Charcot i el que feia a la Salpêtrière amb les histèriques i els malalts mentals. Eren metges cultes, lectors, aficionats a l’art, a les Valquíries, a la transgressió. I és justament gràcies al personatge de la Valquíria, la jove interna del centre convertida en la joguina predilecta del doctor Isaac, desig etern de Queralt, com Moner reflexiona sobre les pràctiques mèdiques i artístiques que a finals del segle XIX i a principis del XX van contribuir a bastir la imatge de la dona que encara perdura en l’actualitat. Avui continua costant trencar aquesta imatge i la conseqüent cossificació femenina. Només cal veure els anuncis publicitaris. A la novel·la, Anna Moner recula fins al moment en què la mirada clínica es dedicava a burxar les interioritats orgàniques femenines en un intent de desxifrar el que fins llavors era un text enigmàtic i impenetrable per al discurs científic. Al mateix temps, la mirada artística s’encarregava de generar una imatge d’una dona idealitzada, perfecta i inassolible, plena de misteri.

Amb la mateixa intenció que Friedrich quan pintava el seu viatger davant d’un mar de boira, Anna Moner convida al lector a posar-se al costat dels personatges de La mirada de vidre per tal que experimentin les seves mateixes sensacions, sovint incòmodes. La novel·la para atenció en detalls aparentment insignificants que amaguen un contingut ocult que, en manifestar-se, provoquen inquietud. Silencis tensos, esbufecs canins, mirades febroses, pols agitat, badalls reiterats, galtes envermellides, calfreds… tot és morfínic, hipnòtic i opiaci a les pàgines de la novel·la. Com un bany de llet tèbia, com un delirant món interior prenyat de reminiscències agradables. Moner és una creadora d’atmosferes, de sinestèsies en cadena, atrapant realitats invisibles a l’ull i engolint el lector cap a l’abisme de la seva pròpia autòpsia moral.

El retorn d’Anna Moner

L’escriptora i artista plàstica Anna Moner (Vila-real, 1967) ha publicat els relats La Venus i el lliri i Les finestres de l’ànima (tots dos Premi de Relats de Dones, Ajuntament de Castelló de la Plana), L’obsessió de Balthazar Hurley,  La Casa del Rellotge i  El diari de Briseida. També ha publicat les novel·les Les mans de la deixebla, Premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant, i  El retorn de l’Hongarès , Premi Alfons el Magnànim de la Diputació de València i Premi Túria a la millor contribució literària. A més, amb aquesta última obra fou seleccionada per formar part dels Dracs de Sant Jordi 2015 de Catalunya Ràdio i el diari cultural Núvol. D’altra banda, Gabinet de curiositats ha rebut el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians al millor assaig.