Anna Maria Villalonga. La dona de gris

Anna Maria Villalonga està de moda. Acaba de guanyar el Premi València amb la seva última novel·la, La dona de gris. Recuperem la crítica que Margarida Aritzeta va fer del llibre.

La dona de gris és el fil que estira una història on el protagonista és algú pel qual no donaries un euro abans que comenci tot. El mirall també hi té el seu paper. L’home està sol. A penes si surt mai de casa, just al cine i a comprar quan no hi ha més remei. S’hi mira cada dia, al mirall. I no s’agrada. Aquell paio amb bosses sota els ulls que el contempla, li arriba a fer por i tot. “Darrere del mirall hi ha el somni,” diu a l’epígraf que encapçala la novel·la citant Mirall trencat. Però ell només hi troba un malson, al fons del mirall. Seguiré algú, es diu a si mateix. Mirar enfora sempre és millor que haver d’aguantar aquell malparit que m’observa. I llavors pensa, però això està malament, oi?, espiar algú no està bé. I mentre hi dóna voltes li vénen al cap totes les situacions quotidianes on el Gran Germà ens espia, ens observa, ens vigila. Quin mal té el que vol fer ell? Només és un joc.

I aquí comença l’aventura d’un home anodí que arrenca a caminar per la ciutat sentint-se com els personatges de les novel·les que ha llegit, com els de les pel·lícules que li agraden. D’aquesta manera, l’home es desdobla en un altre jo que mai no s’hauria imaginat que tenia, així com es veia desdoblat en el mirall. Entra en un bar i la veu. La dona de gris. Una dona que no destaca en res. No hi ha cap motiu per fixar-s’hi. És vulgar. Però de sobte, color i moviment s’alien: el mocador que duu al voltant del coll, l’única nota de color d’aquella imatge grisa, llisca delicadament, com una ploma, i cau a terra. El clic s’ha produït i ell comença a seguir-la.

No es pot explicar què passa en una història d’intriga i misteri sense fer-ho malbé tot. Només puc dir que a partir d’aquell moment el personatge anirà descobrint tot un món que no imaginava i es ficarà en embolics no desitjats. És una recerca que en alguns detalls m’ha recordat la peripècia de la novel·la El pèndol de Foucault d’Umberto Eco o el tipus d’obsessió que té el protagonista de Tots dels noms de José Saramago.

La dona de gris és una novel·la breu. És concisa, delicada, ben tramada i precisa, on cada peça i cada procediment fan la seva funció exacta. Hi van apareixent tot de personatges al llarg d’una sola línia narrativa. S’hi intueixen un munt d’històries, ramificacions que es podrien allargar: cadascú té la seva vida, seguir-la obriria finestres a un munt de mons. Però el relat té un ritme àgil i constant que no permet entretenir-s’hi.

L’artifici de la tècnica, que no es nota sinó en els efectes, busca l’eficàcia per damunt de tot. I és per això que des del primer moment ens sembla que correm amunt i avall de la ciutat amb el pols lleugerament accelerat darrere del personatge. Les coses van passant davant la mirada del lector, com si en fos testimoni directe. I és que el narrador (omniscient) es fica als ulls i a la ment del personatge. De manera que quan el personatge es mou, en tenim una doble perspectiva: veiem i “sentim” tot el que ell veu i pensa (focalització externa de mirada objectiva i focalització interna).

L’home que segueix la dona de gris es converteix en un voyeur, un xafarder, un personatge de pel·lícula o de novel·la abocat a l’acció, però també en un home que dubta. Perquè la característica més destacada dels seus pensaments és que no són mai certeses, sinó preguntes.

La trama avança sempre en present. I al darrere del personatge, que no sap mai què trobarà darrere la propera cantonada (i el lector tampoc), allò que semblava quotidià es fa misteriós. Per què? Per com hi accedeix, a la manera d’una finestra indiscreta. Perquè les vides que observa amaguen secrets. Perquè descobreix amb horror el que no hauria sabut mai si no s’hagués posat a caminar darrere la dona de gris. I ell que hi pot fer? Què hi fa? De quina manera l’afecta el que hi troba? Aquest és el cos de la novel·la.

Tot el relat té un estil metaliterari: de la mà del narrador, el personatge “construeix” la seva història a partir dels llibres i el cinema, i fins i tot l’escriu en una llibreta que es compra expressament. A partir d’un moment determinat, el narrador dóna pas a la veu del personatge, que s’explica directament com si necessités alliberar-se de la tutela del narrador.

El lector assisteix amb naturalitat a la manera com l’home es transforma en personatge. Això ho fa atractiu a la lectura. Ell és un individu molt senzill, no és cap Superman ni cap Rambo. Per tant, qualsevol podria ser com ell. I ens el sentim proper.

Quin és el món del relat? Tenim un entorn urbà, una ciutat sense nom on conviuen multituds i solituds. On s’originen petites complicitats. La gent s’ajunta i s’ajuda. Hi ha els transports urbans: metro, autobús. Els barris. La gent que viu sola. La precarietat. La depressió psicològica. Els negocis. Gent marginada. Gent feliç que viu amb molt poc. Els qui no poden més i esclaten. La violència: violència dels fills, la violència de gènere. La vida i la mort. Animals i espais oberts. Edificis vells que contrasten amb el confort interior on una velleta llegeix la Virgínia Woolf… El cinema i la literatura són presents de cap a cap de la novel·la com a cites i referents d’una manera natural, sense enfarfegar. Però sobretot com a mitjans per somiar i també per escriure.

L’home, convertit en personatge que s’inventa contínuament a si mateix, s’aboca enfora, superat per les dramàtiques situacions en què es fica. Aquell malparit del mirall que li retornava la seva imatge odiosa a l’inici de la novel·la, ja no serà mai més el mateix si algun dia s’hi torna a mirar.

Al final, el lector assisteix al desenllaç entre encongit i divertit. S’ha fet justícia? Com sempre, en el gènere negre, la justícia és una cosa i la vida n’és una altra. I això ens situa una altra vegada davant del mirall on va començar tot perquè ens preguntem si aquest desencontre entre la justícia i la vida només el trobem als llibres o si és la vida real la que ha acabat adoptant els tòpics dels relats.