Anna Carreras o com odiar de memòria

24.07.2018

La nova versió d’un llibre ja publicat pot donar peu a pensar que l’autor no ha arribat mai a desentendre’s del tot de la criatura que en el seu dia engendrà. Anna Carreras (Barcelona, 1977), amb la publicació de Camisa de foc – Versió 2018 (Navona, 2018), fa bona la màxima de Paul Valéry quan diu que «els poemes no s’acaben, s’abandonen». Camisa de foc va ser escrita l’any 2008 i enguany es presenta una nova versió enriquida amb un llenguatge més amable, fresc i proper que, alhora, manté l’argument nuclear intacte.

Anna Carreras | Foto Cesc Sala

Deu anys de distància, de treball literari constant, suposen un bagatge que es deixa sentir. En aquest període Anna Carreras, filòloga i escriptora, ha publicat celebrades novel·les com Tot serà blanc (Lleonard Muntaner- Premi Alexandre Ballester, 2008), Ombres franceses (El Cep i la Nansa, 2016) i la darrera Encén el llum (Labreu, 2017). A més ha escrit un assaig sobre la postmodernitat: Altaió i Vinyoli a “Santa Follia de Ser Càntic” (Curbet, 2014). Professionalment es dedica a la crítica literària i als articles d’opinió en revistes com La Llança, El Punt, Time Out, Culturas de La Vanguardia, Bonart i Revista de Girona.

La nova versió de la novel·la ha suavitzat el discurs per millorar la fluïdesa de la lectura. Anna Carreras ha afegit certes dosis d’humor i ha llimat el barroquisme iniciàtic mantenint una estructura que bascula entre el drama i el joc. Ha polit l’estil especialment en el seu vessant líric dotant el text d’una forta càrrega poètica. No tinc cap mena de dubte que les millors novel·les les escriuen aquells qui empren la prosa poètica. Qui pot, sinó millor que un poeta, descriure la vida d’un assassí amb «ulls de bosc cremat»? Hi ha cap lector que no resti esbalaït amb uns mots que tenen el pes de les «pestanyes llargues de qui els evoca»? Com conjugar la follia de l’amor amb l’acarnissament de la víctima d’un assassinat si no és «damunt el cos dels seus versos»? Com no creure en l’amor quan llegeixes que «ni en l’estació del somni, el tren de la vida no es va arribar a aturar mai»? Algú sabia que es pot «odiar de memòria»?

Anna Carreras ens diu que la seva Lady Frankenstein, una anònima «dona-d’ombra-cansada», està ingressada en un psiquiàtric. Una dona que ha viscut l’escissió i dissolució del seu jo per la necessitat de viure altres vides. Sorgeixen, aleshores, les fetilleres que habiten la Lady neuròtica i que desperten en el lector unes veritats que reconeix però que refusa. En una cursa desesperada a la recerca d’un primer amor -l’home ideal?- que sobtadament se li va transformant inaccessible, ens trobem arrossegats per tot un relat de neuropatologies que revifen el nostre senderi. Un relat on el lector, empès per la protagonista, acaba per ser receptor irredempt d’unes xacres que li són molt familiars.

Una novel·la que descriu el record persistent que té una dona d’un amor perdut misteriosament. Una ombra d’uns trenta anys que cerca una obsessió en cada un dels homes que coneix. Amb fragments de tots ells, amb patologies diferents, reconstruirà el rostre del seu amant. «Tots som fets de fragments que no encaixen». Una malalta permanent, cansada, amb el cor trencat que prova de reconstruir el passat a través de les seves víctimes. «M’estava creant una altra personalitat i ell em feia de ventríloc».

Anna Carreras evidencia un coneixement profund de deu patologies psíquiques que aboquen al fracàs de les relacions humanes i que en diferent mesura tots tenim eclipsades. Aconsegueix, d’aquesta manera, minimitzar l’estigma dels malalts mentals i fer valdre que les desviacions del nostre destí són, tot sovint, meandres de pas obligat.

Una novel·la escrita amb precisió i fermesa que aporta una visió diferent de l’amor i de les febleses més ocultes. Un nou i original estil que dona nova forma a una realitat ja coneguda però amb replecs encara per explorar. Un pòsit de sensacions que ens colpeixen capítol a capítol amb un llenguatge convincent i precís. Excel·lent!!