Anja Novak, la flor muda del Grec

22.07.2016

Fa uns anys, en un dels seus intercanvis europeus, Albert Mestres va viatjar fins a Eslovènia per dirigir una edició del cicle de poesia Veus paral·leles, un espectacle que connectava dues realitats poètiques i geogràfiques, la del Golf de Roses i la del Golf de Trieste. Durant aquella estada va conèixer Anja Novak, una jove actriu que avui ja té 24 anys però que aleshores tot just acabava els seus estudis a l’Institut de Teatre, al seu país. En veure-la sobre l’escenari, Mestres “hi va reconèixer (i són paraules textuals) el personatge d’una obra que havia escrit el 2005: la Gènia de Farsa.” Ahir, una dècada més tard, Mestres va estrenar aquesta obra al Museu d’Arqueologia (davant del Teatre Lliure), un d’aquells espais discrets que el Festival Grec es reserva per a les propostes més radicals i arriscades. L’obra es representarà fins a aquest dissabte 23 de juliol.

Anja Novak

Anja Novak

Farsa és una obra que ens obre les entranyes del teatre. És també una autòpsia d’un art que potser ja és mort i que Mestres veu ressuscitable a través de la poesia. La peça s’articula en tres parts, que no són ben bé tres actes. El dramaturg renuncia a l’estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç per desplegar-nos un tríptic que es va obrint, això, sí, com un teatret. En la primera part, Joan Pròleg, un regidor de sala, ens explica les condicions desastroses del teatre en què es representarà la funció. Es tracta d’un discurs bonhomiós, amb espurnes de costumisme, magníficament interpretat per Quimet Pla, que ben bé podria formar part d’aquell cor de veus que és Vides de tants, un recull de contes publicat a principis d’aquest segle. Mestres tampoc no havia treballat encara amb Quimet Pla quan va escriure Farsa l’any 2005, però el seu monòleg sembla tallat i cosit a mida per a ell. Ningú el podria representar millor.

Si el discurs de Joan Pròleg és una gran lamentació prosaica, en la segona part irromp un personatge mut, la Gènia, que ens explica, a través d’una veu en off, tot allò que fragmentàriament li passa pel cap. Aquí Farsa connecta amb una altra obra de Mestres, Dramàtic. L’autor ens mostra la poesia inarticulada que neix en el balbuceig. Poesia sense gairebé dicció, un miracle improbable i alhora possible. Anja Novak treballa amb tot el cos, la seva expressió és gutural, física, incontinent i alhora molt continguda. Ha valgut la pena anar fins a Eslovènia per portar al Grec aquesta Ifigènia, potser és l’única manera d’evitar-nos una artista de la Riera.

La tercera part, titulada Pur teatre, ens descobreix un nou valor, Toni Guillemat, un actor joveníssim a qui Mestres ha tingut l’encert de donar una oportunitat. La partitura d’aquesta darrera escena és complicadíssima, per laberíntica i anafòrica. Aquí un jove ens explica altre cop la història d’Ifigènia a través d’un diàleg entre veïnes. Mestres sempre ha dit que quan dues veïnes es troben al replà i comencen a xerrar es dóna ja una instància teatral. Parlar és mentir, el llenguatge és una farsa. Però fins i tot en la impostura del Nastort i la senyora Tripota, la poesia s’obre camí. És el camí de tornada de la prosa a la poesia, que tanca el cercle obert amb el pròleg de Quimet Pla. Entremig de tota aquesta gran pirotècnia verbal, ens queda, desada com una joia en un estoig, la flor muda del Grec.