Àngels (retallats) a Amèrica

7.11.2018

El Teatre Lliure ha estrenat el díptic Àngels a Amèrica, un dels textos teatrals d’Occident més importants de finals del segle XX. Tony Kushner va escriure les obres S’acosta el mil·lenni i Perestroika com un fris èpic i poètic dels Estats d’Units dels anys vuitanta, quan Ronald Reagan estava al capdavant d’un país que vivia l’apogeu del neoliberalisme, la cocaïna i els yuppies. I el naixement i ràpida expansió de l’epidèmia de la SIDA, la Pesta que afectava, principalment, a homosexuals i heroïnòmans. David Selvas dirigeix un ambiciós muntatge, protagonitzat per la Kompanyia Lliure i tres estrelles invitades.

Júlia Truyol i Joan Amargós en una escena d”Àngels a Amèrica’. © Felipe Mena

Va, m’ho trec de sobre. Segurament s’han assabentat de la polèmica, perquè se n’ha parlat a les xarxes, a les ràdios i al telenotícies. El personatge de Belize, que l’autor especifica que ha de ser negre, és interpretat en aquest muntatge per un actor blanc: Quim Àvila. Em diuen que el dia de l’estrena el públic va aplaudir, quan apareix el personatge en escena per primer cop i es projecta aquest missatge: “A la Kompanyia Lliure no hi ha cap actor negre. Treballarem perquè això no torni a passar”. El dissabte passat, cap espectador va aplaudir. David Selvas ha donat explicacions i ha reconegut que s’ha equivocat. Cosa que està molt bé. La cagada, efectivament, és monumental. Reclamar que el teatre ha de reflectir la societat, i dir-ho des d’una ciutat com Barcelona, significa que als nostres escenaris hi hauríem de veure, cada cop més sovint, actors negres, xinesos, pakistanesos i amb totes les tonalitats de pell possibles. Aquí el Teatre Lliure l’ha cagat, sí. I molt. És del tot incomprensible que no es fes un càsting pel paper de Belize, quan s’han contractat tres actors de fora de la Kompanyia (Pere Arquillué, Vicky Peña i Òscar Rabadan). Es tracta de quelcom indefensable. Mirem-ho pel cantó positiu: teatres, companyies, festivals… poseu-vos les piles. No vulgueu ser els protagonistes de la pròxima polèmica. Amb el ritme que portem, el teatre català va a una nova polèmica per mes. Això és un festival.

Però parlem del muntatge. Servidor de vostès va assistir a la sessió doble del dissabte, veient S’acosta el mil·lenni (a dos quarts de sis) i Perestroika (a les nou), que al mateix web del teatre es publicita com una “marató”. Dues obres de dues hores i deu minuts, amb una pausa d’una hora i quart entre elles, és una marató força factible. Quasi una mitja marató. Hi ha gent que els diumenges fa, des del sofà de casa i sota la manta, maratons de Netflix molt més llargues. Això ho dic perquè, tal com deia Isaias Fanlo en aquest article, no em convenç gens que els dos textos se’ns presentin retallats. I més, pensant que la traducció i adaptació l’ha fet Albert Arribas, l’artífex d’aquell F.R.A.U. de set hores que, a casa, ens va encantar. I que se’ns va fer més curt que moltes obres de durada “normal”. Crec que el desig de Selvas d’oferir un espectacle àgil i picadet, sumat a aquesta esporgada general del text, va en detriment del mateix muntatge. Servidor, que ja té una edat, va veure la versió del TNC dirigida per Josep Maria Flotats, el 1997 a La Faràndula de Sabadell. D’aquell muntatge (amb els meus tendres setze anys) recordo, sobretot, el terror que em va provocar Josep Maria Pou en el paper de Roy Cohn i les al·lucinacions antàrtiques de Sílvia Munt com a Harper Pitt. Sortint de la marató del Lliure, aquest dissabte passat, vaig pensar: “Feu S’acosta el mil·lenni aquesta temporada, i l’any que ve ja fareu Perestroika. Però feu-les senceres, si us plau”. És evident que això no podrà ser, perquè aquest és el darrer any de la Kompanyia Lliure. La idea de Flotats era posar en escena Perestroika l’any següent (projecte frustrat a causa del seu acomiadament sobtat), i aquí sembla com si una mena de pressa general hagi acabat anant en contra del muntatge de Selvas.

Raquel Ferri és l’àngel a ‘Àngels a Amèrica’, al Teatre Lliure. © Felipe Mena

Seguim. És aquest un projecte adequat per la Kompanyia Lliure? No són, potser, tots plegats, una mica massa joves? Quan Francesc Orella, Pere Arquillué, Ramon Madaula o Sílvia Munt van protagonitzar Àngels a Amèrica, ja portaven uns quants anys de trajectòria a les seves espatlles i tenien un cert pes com a intèrprets. D’aquesta versió, em quedo amb les creacions de Júlia Truyol i Joan Amargós i, sobretot, amb l’escena del mirall i la seva al·lucinació compartida (o és un somni?). No em crec la parella formada per Joan Solé i Joan Amargós, ho sento, i tampoc quan Solé s’emparella amb Eduardo Lloveras. Ja té gràcia que, essent el subtítol d’Angels a Amèrica “Fantasia gai sobre temes americans”, aquest muntatge sigui tan poc marieta. Tinc la sensació que Selvas ha volgut rebaixar el nivell de marietisme inherent al text. Quim Àvila defensa estupendament bé el paper de Belize, però l’escena on ell i Solé parlen de racisme i antisemitisme és, senzillament, ridícula. Per què? Perquè Àvila és blanc. Punt. Clàudia Benito resol amb gràcia i eficàcia els seus papers d’Ethel Rosenberg i agent de viatges, i Raquel Ferri vola de meravella quan fa d’àngel (ignorem si el seu vol ha estat coreografiat pel mateix Pere Faura, responsable dels balls).

Pel que fa als actors convidats, Vicky Peña aborda amb ofici i humor els dos monòlegs inicials de cada obra, com a vell rabí i com a paleolític bolxevic, i és una Hannah Pitt fantàstica, mare mormona, mare de tots. Pere Arquillué està, pel meu gust, massa simpàtic. No sé si he idealitzat el meu record de la interpretació de Josep Maria Pou, ara fa vint-i-dos anys, però la repugnància de Roy Cohn, l’únic personatge real de l’obra –deixeble del caçador-de-bruixes-comunistes McCarthy i mestre de l’indescriptible Donald Trump– no m’arriba com crec que hauria d’arribar. Òscar Rabadan defensa amb facilitat tots els seus breus papers, i introdueix la inevitable reflexió: si la majoria d’intèrprets fan diversos papers, no podria un actor negre haver interpretat el rol de Belize i que Quim Àvila hagués fet els seus papers? Clar, el tema de l’edat. Som al mateix cap de carrer: no és la Kompanyia una mica massa jove, per un projecte com aquest?

Vicky Peña és el vell bolxevic a ‘Àngels a Amèrica’, al Teatre Lliure. © Felipe Mena

La sensació general, després de la marató d’Àngels, és que Selvas ha volgut farcir el seu muntatge amb molts vídeos, cants, balls, transicions àgils i un ritme frenètic, potser perquè no es refia al cent per cent del text. Vam sortir tots plegats una mica empatxats d’estímuls visuals, la veritat. L’espai de Max Glaenzel promet ser més versàtil del que al final acabarà sent (per què hi ha els camerinos si mai no els acabem de veure bé?) i la llum de Mingo Albir fosqueja tota l’estona una mica massa. La riquesa d’Àngels a Amèrica, “una de les catedrals del teatre contemporani” segons el mateix Selvas al programa de mà, se’ns presenta retallada, i feta de forma àgil i picadeta. No estem preparats, els espectadors de l’ara i l’aquí, per aguantar l’obra sencera? La religió, la justícia, la democràcia, el poder, el sexe, l’amor, la llibertat, la malaltia… Els temes que tracta l’obra passen per davant nostre de forma tan ràpida que no tenim temps d’assaborir com cal les reflexions de Kushner.

En resum, tinc sensacions una mica contradictòries. Havent demostrat David Selvas, amb un muntatge com La importància de ser Frank, que pot aixecar espectacles excel·lents, aquí tinc la impressió que tot plegat va una mica gran, tant al director com a la companyia. Oportunitat perduda? Potser no diria tant. És Àngels a Amèrica el gran text americà de finals del segle XX? Si ens el presenten tan retallat, costa de jutjar (llegit, ja és tota una altra cosa). I tot plegat, té lloc a la Sala Fabià Puigserver. La sala que pren el nom del fundador del Teatre Lliure, que va morir de SIDA el 1991. Com tants altres membres de la professió teatral catalana, durant els anys més durs de l’epidèmia. “Més vida”, diu Prior Walter a l’epíleg del text. Ara comença la gran obra?