Àngel Casas. Crònica d’una societat ansiolítica

18.03.2019

Periodista, nascut a Barcelona, Àngel Casas ha publicat dues novel·les en català, Fred als peus  i L’home a qui se li precipitaven els esdeveniments, i també un llibre sobre el vi a Catalunya, L’esperit del vi, basat en una sèrie televisiva dirigida per ell mateix. A Quaderns Crema també ha publicat el recull d’entrevistes Memòries d’altres (2008). Amb aquesta Carta d’una desassossegada, Casas afila la ploma satírica en onze relats de ficció que l’erigeixen com a cronista del nostre temps, una època de misèries encobertes, contradiccions inherents a una espècie humana mancada d’esperit crític, neurosis i obsessions.

Àngel Casas publica “Carta duna desassossegada” a Quaderns Crema

El desassossec és la inquietud, un dels components bàsics de l’ansietat, la malaltia del segle XXI. L’homenatge a Fernando Pessoa i la seva obra inacabada i fragmentària, el Llibre del desassossec (1913), és evident per la confessió en forma de breviari, atès que Bernardo Soares, un dels heterònims de Pessoa, va avançar al Llibre del desassossec els esqueixaments de la societat de la seva època a base de divagacions sobre qüestions quotidianes tal i com fa el periodista català amb la nostra idiosincràsia.

Els protagonistes dels relats d’Àngel Casas formen part un vodevil que, si d’una banda ens avergonyeix per l’efecte mirall immediat, de l’altra ens obliga a descordar el riure. Per les pàgines de Carta d’una desassossegada hi passen un Franco moribund que celebra cent anys encadenant homenatges; un taxista ateu (o teòfob, encara no ho sap), en Julio Romero, que vol fer-se musulmà per salvar-se en aquests temps de confusió, com si contractés una assegurança de vida, malgrat la reacció adversa de la Mila, la seva dona, que és carnissera, fins que veu els atemptats de la Rambla; una desassossegada, l’anònima Adelita, que escriu cartes a Elena Francis perquè tot i estar casada i tenir dos fills, el dia de la seva comunió l’arcàngel Gabriel li va assegurar que ella era un home i ella està convençuda que ha de tastar dona; un periodista seixantí de La Vanguardia anomenat Marçal Casanovas que nega l’existència dels Jocs Olímpics de l’any 1992 i ho atribueix tot a una “al·lucinació generalitzada”; quatre jugadores quarantines de pàdel, fumadores empedreïdes i de bressol adinerat que discuteixen sobre la conveniència d’okupar una torre al Putxet per manca d’espai a l’àtic okupat de plaça Molina (i per pur esnobisme, clar); el col·leccionista de Sebagos, Manuel Miralles, un jubilat de la banca de vida gris i rutinària, d’aspecte de bona persona però amb un passat laboral sense escrúpols, que, per matar el buit quotidià, mira Netflix, col·lecciona mocassins de marca i els neteja mirant tutorials a YouTube; un cardenal que no creu en Déu perquè sap que no existeix, opina que la religió és una doctrina retrògrada inversament proporcional al progrés de la humanitat, i considera que l’Església és el negoci de la por; una periodista, la Betsabé Garí, que assisteix a una inauguració d’un artista suïcidat en fer esclatar la seva pròpia exposició al Palau Gatell i copsa l’aspecte de la intel·lectualitat artística barcelonina (estètica àrab per a elles, turbants sikh per als barbuts) i conclou que es troba en un pessebre, una autèntica “presa de pèl, una merda”; Segismundo Barraqueta, l’únic home del món, a excepció del Sant Pare, que parla ex cathedra i ofereix una entrevista hilarant al bo d’en Víctor Amigó, a la contra d’un diari; en Daniel, periodista que s’avorreix de la gimnàstica litúrgica dels funerals fins que al funeral de la Teresa, cinquanta anys, periodista de televisió, càncer de pulmó fulminant, reconeix la violoncel·lista: és la Glòria Meyer, una antiga punk-rock star que cantava en llatí i que ara és impermeable a la tragèdia de la mort i, en general, a tot; o en Mateu, que s’assabenta de la mort d’un conegut per Facebook, truca al mòbil del mort pensant que li agafarà un familiar i parla directament amb el mort que li diu que és ben mort, en un dels diàlegs absurds més brillants que s’han escrit.

Malgrat l’aparença d’uns relats frívols en què el narrador recapitula, demana disculpes, i es dirigeix al lector de tu a tu com si també fos espectador del music-hall, contrastats amb dades històriques i culturals reals o versemblants, de personatges àvids d’informació que cerquen un assossec gairebé impossible i escrits amb la verbigràcia que caracteritza el seu autor, Carta d’una desassossegada endossa injeccions encadenades de crítica social i conceptual de les quals no s’escapa ni déu. El dictador centenari, per exemple, està “baldat com una desferra humana”. L’opinió dels tòtems de l’autoajuda reclama una bufetada: “Trepitgi el carrer. La vida no és com vostè la descriu”. Els abusos comesos pels bancs. Els deutes de la Seguretat Social amb les farmàcies. La trampa de l’homeopatia. Les religions, que “només han portar odi, violència, dolor i mort” i han estat creades “per lligar de mans la intel·ligència de l’ésser humà i amputar les ales del pensament”. L’home va inventar Déu per sotmetre els altres homes.

La crítica, sobretot, que abraça la por irreprimible de la bogeria col·lectiva que ens escanya, el deliri exacerbat i la desbarrada malaltissa dels fanàtics d’encefalograma pla que afirmen, sense pudor, “nosaltres vam arribar en pastera, però vosaltres fugireu nedant”. Un dia d’agost, quan jo vivia a Barcelona, la mestressa del colmado de sota casa va aconsellar una noia magribí que es tragués el mocador, que feia molta calor. Ella li va contestar: “Senyora, prepari’s, perquè hem vingut a fer la segona reconquesta”. Aquesta anècdota em permet afirmar que la possible distòpia o fantasia o absurditat plantejades en els escenaris dels relats d’Àngel Casas no és tan distòpica ni fantàstica ni absurda com pot semblar en una lectura desatenta i desviscuda.

Però la crítica més mordaç de totes les que incendien la Carta d’una desassossegada va dirigida cap a la “professió fal·laç i corrupta enverinada per interessos creuats” que és el periodisme. Per això, tal com explica Casas al deliciós i alhora punyent epíleg del llibre, el fons argumental o escenogràfic de molts dels relats és l’ofici periodístic, professió i vocació que l’autor ha viscut de manera apassionada durant tota una vida i que ara pot traslladar a uns personatges de ficció que, de tan versemblants, semblen reals. Àngel Casas té raó: “L’home és un ésser neguitós en dubte permanent”.

Respon a Àngel Casas Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Gràcies Anna. És una de les crítiques més lúcides que he llegit del meu llibre. L’has entès i m’has entès. Espero no defraudar-te en el pròxim.