Nit i dia. Aneu amb compte amb les iaies

26.04.2016

La Sara tanca la porta del calaix del dipòsit de cadàvers, pantalla en negre, entren els crèdits i així ens acomiadem de la primera temporada de Nit i Dia. Déu n’hi do, que diria la mare d’en Marc Ramos. Comença el llarg procés de digestió que segueix el final d’una obra excel·lent com la que ens ha ocupat durant tretze setmanes i el primer que penso és que seria molt difícil d’entendre que, tal com ha sonat els darrers dies, TV3 convertís el que hauria de ser un punt i seguit en un punt final. Perquè Jordi Galceran i Lluís Alcarazo han construït un món sense precedents a la petita pantalla catalana, un ecosistema que respira autenticitat i personalitat pròpia, poblat per personatges d’una complexitat magnètica. La gran novetat que suposa la sèrie és que ha aconseguit elevar un thriller policíac al llistó de qualitat a què, fins avui, només s’havia arribat en el gènere de la comèdia. I ara que ja podem mirar enrere amb certa perspectiva, és un bon moment per intentar explicar per què el món de Nit i Dia funciona on altres havien fracassat.

 

Mar Ulldemolins a Nit i dia

Mar Ulldemolins a Nit i dia

Un dels secrets de Nit i Dia és que aconsegueix farcir el món de la sèrie amb l’imaginari col·lectiu del país sense caure en la importació forçada ni en el provincianisme exagerat. La virtut del terme mitjà mai falla. I és que la fília perfectament justificada que desperta l’audiovisual anglosaxó ha fet molt de mal a generacions de creadors que intentaven imitar els formats estrangers sense adonar-se que la còpia mai pot igualar l’original. Però Nit i Dia ha demostrat que no tots els assassins en sèrie s’han de dir Hannibal Lecter, sinó que poden dur el nom de Marc Ramos. Només calia saber trobar un detonant de psicopaties que fos tan nostrat com versemblant. Quin? Les misèries de l’educació nacionalcatolicista.

El darrer episodi de la sèrie porta fins a les últimes conseqüències la lògica de la relació malaltissa entre el Marc i la Consol Jané, la seva mare. Es tracta de la manifestació extrema d’una perversió del cristianisme que és un lloc comú a Catalunya: una religió que hauria d’estar basada en l’amor viscut des de dins, en l’expressió màxima de l’empatia; va acabar indentificant-se, per la instrumentalització que en va fer l’església reaccionària que va controlar la major part del sistema educatiu durant el franquisme, en una doctrina de la repressió i el càstig que es es viu com la imposició externa d’un codi moral dogmàtic que només genera culpabilitat. La Consol és incapaç de veure la contradicció en què ha estat educada i, en comptes de respondre amb la compassió infinita que exigiria la fe catòlica original, opta implacable per repetir allò que li han ensenyat des de sempre: la penitència. Un cas patològic que ens toca la fibra perquè tots hem tingut contacte amb versions menys dramàtiques d’aquest pòsit cultural perniciós que va educar a les que avui dia representen l’arquetip de iaia.

Així com hem conegut a un pertorbat fruit dels monstres de l’educació religiosa, també hem descobert un altre psicòpata nascut dels dimonis d’un fenomen laic fins al moll de l’os com és el capitalisme salvatge. El final de la sèrie ens confirma com en Lluís Forés ha estat l’altra cara de la moneda del Marc Ramos, fins al punt que ha acabat amenaçant la vida de la Sara més que el mateix mataiaies. Durant l’intent de violació, en Lluís -un cop més, interpretació brutal de Pablo Derqui- acaba colpejant el vidre de la piscina i cridant a la Sara amb un gest exactament igual al que va fer en Marc Ramos a l’habitació d’hotel on van acabar amb la nostra protagonista al cinquè capítol (una picada d’ullet per als espectadors atents que demostra que estem davant d’una sèrie que no té por d’exigir esforços interpretatius a l’audiència). Hom es pregunta sobre el gust de la Sara pels homes fins que pensem en els episodis d’adulteri gratuït als inicis de la sèrie que ens recorden que ella no és pas un angelet.

Clara Segura a Nit i dia

Clara Segura a Nit i dia

 

A l’últim, els dos malvats han tingut desenllaços interessants que reforcen la prioritat dels personatges sobre els tripijocs detectivescos. La mort d’en Marc Ramos a mans de la sopa que li ha preparat sa mare (arma del crim de proximitat) significa una resolució anticlimàtica en el millor sentit de la paraula. Just quan la policia l’anava a capturar i oferir a l’espectador el plaer de la justícia, en Marc i la Consol ja són morts. Això causa una deliciosa sensació agredolça, ja que, malgrat que el malvat ha pagat pels seus pecats, la naturalesa del càstig i el fet que la mort del gran criminal es produeixi durant una el·lipsi narrativa ens obliga a reajustar les expectatives d’espectadors desitjosos de finals simples i moralistes. Al mateix temps, la decisió de fer recaure la pirotècnia emocional del final de la sèrie en el personatge del Lluís segueix la vocació general de la sèrie de fer-nos repensar la nostra noció de psicopatia. Dit això, em permeto assenyalar una pega que feia setmanes que temia: en Lluís ha tingut un paper massa secundari des de la separació i crec que es troba molt a faltar un seguiment més treballat de la caiguda en picat que ha sofert, encara més si havia d’acabar protagonitzant una seqüència tan important com la de la piscina.

Però no podríem acabar amb ningú que no fos la Sara. El personatge de Clara Segura sempre m’ha fet pensar en una frase de Nietzsche, que deia que “Qui lluita contra monstres han de vetllar perquè en el procés no es converteixi en un monstre. Quan mires durant prou temps a l’abisme, l’abisme també mira dins teu”. Una heroïna fosca i complexa que sempre ha estat el motor de l’acció, però de la qual ens queden mil coses per saber. Perquè la mirada de la Sara és la que recull l’essència de Nit i Dia, la d’algú que amaga molt més del que mostra -els possibles passats de la Sara, per posar un exemple qualsevol, em semblen camps a explorar interessantíssims- i que viu la lluita entre el bé i el mal dins seu. En definitiva, un personatge que esperarem amb delit fins a la temporada vinent.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

17 Comentaris
  1. Un dels grans problemes de la cultura catalana es,sens dubte, el poc sentit crític de molts dels seus crítics, especialment dels mitjans “patriòtics”. Sembla que en el fons, la seva guia es aquella de Francesc Pujols, allò de que el català etc.etc.etc. . Així, les series de la “nostra”, com son de la “nostra” han de ratllar l’excel•lència. Ho sento respectat crític però Nit i dia a resultat un producte d’allò mes justes i poc reeixit, amb algunes actuacions que rallen el patètic, un guio poc hàbil i gens, però gens, original i un excés de pretensions. D’acord, la Senyora Segura es una autentica crack, i nomes per ella, valia la pena perdre els minuts de la cosa; també una bona realització no es pot negar, i el treball dels directors s’hi nota. Però una sèrie negre a distancia sideral de “Hapy Valley”, molt lluny de “Braquo” i molt mes fluixa que “Crematorio”. Clar, si ho comparem amb “El Principe” guanya ( amb l’excepció d’en Coronado que allí ho feia molt mes be) . Però per alguns, tot el que surt de les factories satèl•lits de “la nostra” es una meravella…..

  2. Shakespeare hi ha estat massa absent. La cosa s’ha de millorar molt per arribar a ser excel·lent, com aquest comentari de Joan Burdeus ens vol fer veure.

  3. Intuïa que la Cònsol tindria el seu protagonisme, i així ha estat.
    Molt bona crítica Joan, però al meu parer carregues massa el pes de la perversió del cristianisme i de l’educació franquista en la mare. No sabem res del pare del Marc Ramos, però si no l’esmenten mai ni la Cònsol ni el fill, és que probablement era una perla… Sembla que la convivència de mare i fill ve d’anys enrera.
    Que la mare tingués alguna patologia, el seu final no ho subscriu del tot. Una dona adulta que sap que ha fet el seu fill i el que continuarà fent, que sap com li va tornar de la guerra d’Irak, que per molt que ens mostrin la tendresa del Marc amb el seu fill -de vegades també li ha donat conselles erronis-, i que en aquella escena a l’esglesia, quan per enèsima vegada anava a la recerca de suport i de cònsol -justament com el seu nom-, es troba amb un capellà que no respon al que no només ella, sinó tots esperàvem, crec que aquesta dona va sumant motius per prendre la decisió que pren. Per tenir-ho clar del tot només li faltava veure les imatges que li mostra la Clara.
    Segur que amb molt de dolor la Cònsol agafa la directa, ella li va donar la vida al Marc i ara abans de que el seu fill faci més mal, es faci més mal i el que és pitjor, destrossi la vida al seu net, farà l’acció decisiva, i en aquesta acció acompanyarà al seu fill. Jo diria que aquí la Cònsol passa de l’educació patriarcal que va rebre a tots nivells i potser és ella la que per primera vegada pren una decisió amb tanta seguretat.
    Execel.lent l’escena de la Clara obrint la nevera i comprovant que realment en Marc està mort…

  4. Creo que el crítico está en nómina de la productora, sino no entiendo tantas alabanzas por un producto que no pasa de normalito, generosamente hablando, aunque esté hecho en catalán lo cual siempre es digno de agradecer, en cuanto a tener series con cierta tensión argumental ambientadas en nuestra particular sociedad.

  5. La sèrie ja s’ha tancat completament perquè l’èxit no es preveia i ha estat inesperat i el guió no s’esperava que pogués quedar obert. La segona temporada seria un nyap, amb la majoria dels personatges fent malves. Caure en la temptació de la seqüela li faria mal. Millor que els creadors en pensin una altra de la mateixa qualitat.

  6. No n’hi ha per a tant.
    Els personatges estan poc o mal perfilats: en Marc és pla, “no calen excuses per fer mal”, diu. Psicòpata d’una peça, d’acord, però hauria calgut seguir el fil de les insinuacions sobre la mort del pare i el tracte que va rebre de la Consol, la mare, segons li retreu el mateix Marc. Per cert, el personatge de la mare també queda una mica difuminat. De debò una dona amb una dependència tan gran del seu director espiritual mataria el fill i se suïcidaria? (Oh, oh, condemnació eterna per a tots dos). La veig més aviat negant-se tota evidència fins al moment de d’una epifania/confessió. Al capellà, és clar.
    Si la intenció era ressaltar les misèries del nacionalcatolicisme s’ha perdut una bona ocasió. Llàstima. Tal com queda, podria arribar a interpretar-se en sentit contrari, és a dir, que el mal no rau en qualsevol fanatisme religiós si no en un anticlericalisme “obsessiu”. Si és que el mal necessita excuses…
    Els personatges que queden per a una segona tongada espero que s’expliquin més i millor, també; especialment la Sara. I estaria bé fer seguir la Wendy, mostrar aquell món sòrdid amb realisme… O que l’Aitor tingui algun cop amagat (el trobo massa bon jan). La neboda del jutge i les seves gaies aventures són força prescindibles. Ja hem tingut la dosi necessària de correcció política sobre el tema.
    I si tot plegat ens distreu una estona i ens fa tornar a parlar-ne, doncs va, que continuï.

  7. Molt bona anàlisi i molt bona sèrie. De les millors ficcions de TV3 els darrers anys. Ara bé, em van quedar dubtes que crec que els guionistes no van resoldre prou bé:

    1- Ho diu en Joan Burdeus. En Lluís queda massa relegat en els darrers capítols, de manera que l’escena final queda massa deslligada. L’hauríem hagut de veure més.

    2- El paper de l’advocada que interpreta la Mar Ulldemolins decau de manera abrupta. Simplement de cop s’adona que en Marc és l’assassí i ja està. Podrien haver-ne pogut treure més suc.

    3- La reacció de la Miren vers l’acte d’espionatge cibernètic del seu pare és absolutament inversemblant tractant-se d’una adolescent. És una resposta tan plena de maduresa que simplement no em resulta creïble, i puja massa els nivells de sucre de la sèrie.

    4- Podrien haver arreglat aquest últim punt matant l’Aitor en l’escena de la piscina, però tot plegat acaba massa bé: l’Aitor intervé per salvar la Sara, aconsegueixen fugir sense matar en Lluís, de manera que s’estalvien un problema. Massa perfecte tot plegat.

  8. Bastant d’acord amb tot. Per fi una serie catalana més fosca i on no em dona la sensació que tota l’estona em volen dir que esta bé i malament. Tot i això, hi ha bastant sucre en alguns personatge. I no acabo d’entendre perquè en totes les sèries tots els secrets sempre han de sortir a la llum, quan a la realitat la majoria mai es saben.
    Quan has anomenat la frase: “Quan mires durant prou temps a l’abisme, l’abisme també mira dins teu.” M’ha recordat la frase de American Horror Story de la segona temporada de “If you look in the face of evil, evil’s is gonna look right back at you.”.

    • Tot i això no arriba ni de bon tros al nivell d’algunes americanes o angleses. Clar que els recursos són bastant diferents, però almenys se surt de la sèrie típica de TV3

  9. El que no m’ha agradat d’aquesta sèrie és la seva agresió al català: castellanismes a cada episodi. Un dels motius del naixement de “La Nostra” era ajudar a la gent a parlar bé el català. En altres paraules: la TVC té l’obligació de parlar el català com la BBC parla l’anglès.
    Per altra banda, torna la quota de castellà que hi va haver a sèries com El cor de la ciutat. I el tòpic que als barris conflictius no es pot parlar català. El català s’hauria d’utilitzar amb la mateixa naturalitat que el castellà a TVE. Si la sèrie és catalana i es fa a una cadena catalana, els personatges de l’ex-militar i entrenador de boxa, del camell (Jose Coronado), de l’amo del bar o de l’amiga de la Wendi haurien de parlar català. Segur que si aquesta sèrie es porta a una cadena espanyola, com s’ha fet amb Merlí o com es va fer amb Poblenou, en el doblatge ningú parlarà català.
    “El català és cosa de tots”, deien. Que ho apliquin.

  10. De les sèries que s’han esmentat més amunt no n’he vista gairebé cap. Però aquí estem parlant de “Nit i dia” i el que sí que puc dir és que des del primer capítol em va enganxar i això és el que li demano a una sèrie, que com en una bona novel.la m’engresqui per saber quin serà el seu final. I “Nit i dia” l’he viscuda així.
    La perfecció no existeix, però em sembla que guió i actors han superat la prova.
    Totalment recomanable.
    Potser que ens estimessim una mica més no?

  11. Totalment d’acord amb l’opinió anterior. He viscut la sèrie des del principi amb una lògica surrealista. Dins meu l’atencio no tenia fi, i es que Cansada de sèries americanes versemblants i topiques que sempre havien sofert els meus propis ulls; no hi ha dret que escupin amb exigents crítiques de pa sucat amb oli.
    Des del principi he viscut els capítols amb una sensació de plaer dins meu. Els primers resultaven Excel. lents obres de moviment de cada personatge a cada escena. Com si cada trencaclosques fos adequat a cada gest i diàleg.
    És massa llarg explicar el que li falta i el que no. Potser la religió ha tingut unpaper molt pprotagonista des del principi. I està clar que no ens hem adonat que ha estat l’objecte principal des del principi. NO tant com les morts de les iaies. Si cal remarcar que els últims capítols he trobat a faltar l’essència que havia trobat perfecte dels primers; però no podria deixar d’esmentar que es la primera sèrie catalana descrita dins el gènere negre, i que com a tal, necessito felicitar als autors i no desmerèixer aquesta felicitat que fos dilluns per veure-la.
    No cal ser tant crític i desmesurat. Com diu el crític anterior : estimem-nos més!

  12. I el tatuatge que el “mataiaies” du al muscle? Al principi de la sèrie serveix per relacionar-lo amb l’exercit, d’acord, però, quan aconsegueix fugir després de quedar atrapat a l’ascensor, un veí (el personatge que interpreta el Joan Dausà) li veu i ho diu a la policia, però ningú en fa cas. Ni tan sols quan el detenen i ha de passar una roda de reconeixement. O m’he perdut alguna cosa o és una badada com una casa de pagès!
    I em poso tan tiquismiquis perquè la sèrie em sembla molt bona, que consti!

  13. Jo diria que han tancat l’aixeta del pressupost… Ha estat un final precipitat i de molt poca qualitat tenint en compte com s’anava construint el perfil dels personatges i les expectatives que generava el desenvolupament del fil argumental.

  14. El final del 13è. capítol no em sembla un final-final, m’inclino a pensar que ha estat un final-obert per quan hi hagi pressupost. De fet, gairebé les diferents trames que ens trobàvem a la sèrie continuen obertes … Fins i tot podria passar que quan anessin a fer l’autopsia d’en Marc Ramos es trobessin alguna sorpresa. Voldria pensar que els diferents comentaris que s’han fet de punts que han quedat deslligats, ho estessin per alguna finalitat.
    Confesso que m’agradari que fessin una segona temporada, però sense preses i del nivell i fins i tot millor que el de la primera.