Nit i dia. Aneu amb compte amb les iaies

La Sara tanca la porta del calaix del dipòsit de cadàvers, pantalla en negre, entren els crèdits i així ens acomiadem de la primera temporada de Nit i Dia. Déu n’hi do, que diria la mare d’en Marc Ramos. Comença el llarg procés de digestió que segueix el final d’una obra excel·lent com la que ens ha ocupat durant tretze setmanes i el primer que penso és que seria molt difícil d’entendre que, tal com ha sonat els darrers dies, TV3 convertís el que hauria de ser un punt i seguit en un punt final. Perquè Jordi Galceran i Lluís Alcarazo han construït un món sense precedents a la petita pantalla catalana, un ecosistema que respira autenticitat i personalitat pròpia, poblat per personatges d’una complexitat magnètica. La gran novetat que suposa la sèrie és que ha aconseguit elevar un thriller policíac al llistó de qualitat a què, fins avui, només s’havia arribat en el gènere de la comèdia. I ara que ja podem mirar enrere amb certa perspectiva, és un bon moment per intentar explicar per què el món de Nit i Dia funciona on altres havien fracassat.

Mar Ulldemolins a Nit i dia

Un dels secrets de Nit i Dia és que aconsegueix farcir el món de la sèrie amb l’imaginari col·lectiu del país sense caure en la importació forçada ni en el provincianisme exagerat. La virtut del terme mitjà mai falla. I és que la fília perfectament justificada que desperta l’audiovisual anglosaxó ha fet molt de mal a generacions de creadors que intentaven imitar els formats estrangers sense adonar-se que la còpia mai pot igualar l’original. Però Nit i Dia ha demostrat que no tots els assassins en sèrie s’han de dir Hannibal Lecter, sinó que poden dur el nom de Marc Ramos. Només calia saber trobar un detonant de psicopaties que fos tan nostrat com versemblant. Quin? Les misèries de l’educació nacionalcatolicista.

El darrer episodi de la sèrie porta fins a les últimes conseqüències la lògica de la relació malaltissa entre el Marc i la Consol Jané, la seva mare. Es tracta de la manifestació extrema d’una perversió del cristianisme que és un lloc comú a Catalunya: una religió que hauria d’estar basada en l’amor viscut des de dins, en l’expressió màxima de l’empatia; va acabar indentificant-se, per la instrumentalització que en va fer l’església reaccionària que va controlar la major part del sistema educatiu durant el franquisme, en una doctrina de la repressió i el càstig que es es viu com la imposició externa d’un codi moral dogmàtic que només genera culpabilitat. La Consol és incapaç de veure la contradicció en què ha estat educada i, en comptes de respondre amb la compassió infinita que exigiria la fe catòlica original, opta implacable per repetir allò que li han ensenyat des de sempre: la penitència. Un cas patològic que ens toca la fibra perquè tots hem tingut contacte amb versions menys dramàtiques d’aquest pòsit cultural perniciós que va educar a les que avui dia representen l’arquetip de iaia.

Així com hem conegut a un pertorbat fruit dels monstres de l’educació religiosa, també hem descobert un altre psicòpata nascut dels dimonis d’un fenomen laic fins al moll de l’os com és el capitalisme salvatge. El final de la sèrie ens confirma com en Lluís Forés ha estat l’altra cara de la moneda del Marc Ramos, fins al punt que ha acabat amenaçant la vida de la Sara més que el mateix mataiaies. Durant l’intent de violació, en Lluís -un cop més, interpretació brutal de Pablo Derqui- acaba colpejant el vidre de la piscina i cridant a la Sara amb un gest exactament igual al que va fer en Marc Ramos a l’habitació d’hotel on van acabar amb la nostra protagonista al cinquè capítol (una picada d’ullet per als espectadors atents que demostra que estem davant d’una sèrie que no té por d’exigir esforços interpretatius a l’audiència). Hom es pregunta sobre el gust de la Sara pels homes fins que pensem en els episodis d’adulteri gratuït als inicis de la sèrie que ens recorden que ella no és pas un angelet.

Clara Segura a Nit i dia

A l’últim, els dos malvats han tingut desenllaços interessants que reforcen la prioritat dels personatges sobre els tripijocs detectivescos. La mort d’en Marc Ramos a mans de la sopa que li ha preparat sa mare (arma del crim de proximitat) significa una resolució anticlimàtica en el millor sentit de la paraula. Just quan la policia l’anava a capturar i oferir a l’espectador el plaer de la justícia, en Marc i la Consol ja són morts. Això causa una deliciosa sensació agredolça, ja que, malgrat que el malvat ha pagat pels seus pecats, la naturalesa del càstig i el fet que la mort del gran criminal es produeixi durant una el·lipsi narrativa ens obliga a reajustar les expectatives d’espectadors desitjosos de finals simples i moralistes. Al mateix temps, la decisió de fer recaure la pirotècnia emocional del final de la sèrie en el personatge del Lluís segueix la vocació general de la sèrie de fer-nos repensar la nostra noció de psicopatia. Dit això, em permeto assenyalar una pega que feia setmanes que temia: en Lluís ha tingut un paper massa secundari des de la separació i crec que es troba molt a faltar un seguiment més treballat de la caiguda en picat que ha sofert, encara més si havia d’acabar protagonitzant una seqüència tan important com la de la piscina.

Però no podríem acabar amb ningú que no fos la Sara. El personatge de Clara Segura sempre m’ha fet pensar en una frase de Nietzsche, que deia que “Qui lluita contra monstres han de vetllar perquè en el procés no es converteixi en un monstre. Quan mires durant prou temps a l’abisme, l’abisme també mira dins teu”. Una heroïna fosca i complexa que sempre ha estat el motor de l’acció, però de la qual ens queden mil coses per saber. Perquè la mirada de la Sara és la que recull l’essència de Nit i Dia, la d’algú que amaga molt més del que mostra -els possibles passats de la Sara, per posar un exemple qualsevol, em semblen camps a explorar interessantíssims- i que viu la lluita entre el bé i el mal dins seu. En definitiva, un personatge que esperarem amb delit fins a la temporada vinent.