Anarquia i efectes especials a Terrassa

4.10.2016

Ara ja ho podem dir: el TNT ha sigut un èxit absolut. Amb un 97% de l’ocupació, 21 funcions exhaurides i quasi 90 professionals acreditats, la novena edició del Terrassa Noves Tendències ha demostrat com un equip molt reduït pot organitzar un festival molt gran. I és que tot i el retard amb el qual van començar moltes funcions, el TNT ha anat com una seda. En alguna cosa s’havia de notar el passat tèxtil de la cocapital del Vallès Occidental. Aquesta és la segona crònica d’Oriol Puig Taulé.

Una imatge potent, només entrar a 'Anarchy'. Fotografia d'Oriol Puig Taulé

Una imatge potent, només entrar a ‘Anarchy’. Fotografia d’Oriol Puig Taulé

El bar dels Amics de les Arts és un cafè d’aquells amb personalitat i història, on encara hi ha les taules i cadires de tota la vida i els mateixos quadres a les parets. Entitat cultural fundada el 1927, els Amics tenen més de 500 socis que organitzen activitats de tota mena durant l’any (concerts, conferències, projeccions de cinema, espectacles teatrals…) i al seu cafè s’hi poden trobar cada tarda tertúlies, improvisades o no, dels seus socis i simpatitzants. A la planta baixa, però, el passat divendres va tenir-hi lloc una acció teatral, una performance física i sonora que va deixar ben tocats els espectadors que la van veure, i no sabem si també els socis de l’entitat.

 

Trucupa-trucupa-trucupà!

De la unió de la Societat Doctor Alonso amb la creadora i alma mater de l’Antic Teatre Semolina Tomic n’havia de sortir, per força, alguna cosa bona, i Anarchy n’és la prova fefaent. El crític i cronista servidor de vostès es debat entre explicar poc o molt de l’espectacle, ja que darrerament les acusacions de fer spoilers ho envaeixen tot: des del cinema i les sèries fins al teatre i les ballades de sardanes, passant pels aplecs de puntaires de coixí. Però per parlar de les coses s’ha de poder explicar què hi passa, per tant aquí desvetllarem què vam veure dins la sala d’actes dels Amics de les Arts.

Només entrar una imatge colpidora: Semolina Tomic estirada a terra, amb les cames obertes gairebé en espagat, i el tronc, els braços i la cara en contacte amb el linòleum. A la platea, moltes guitarres elèctriques i amplificadors. Exactament quaranta de cada, que indiquen on han de seure els espectadors (una guitarra per persona) i tres fileres al fons sense guitarres reservades per als més tardans. L’anarquia comença en el mateix moment que tenim una guitarra elèctrica a les mans: abans i durant la funció, l’acompanyament musical serà constant. Ja sigui amb puntejats estil Concierto de Aranjuez, acords de hits del grunge o sorollisme pur i dur, la distorsió esdevé un dels protagonistes de l’espectacle. Toquin el que vulguin. Toquin si vulguin. (i la cosa funciona sense instruccions, oh senyor!).

'Anarchy' té una platea molt musical. Fotografia del TNT

‘Anarchy’ té una platea molt musical. Fotografia del TNT

Però què és Anarchy? Podríem definir-la com una performance a mig camí entre la conferència i l’acció teatral, una reflexió sobre el concepte d’anarquia i la seva vinculació amb el punk, i una reivindicació de la importància del moviment anarquista a la Catalunya del segle XIX i inicis del XX (recordem el gran Mateu Morral, sabadellenc il·lustre). Tomic és un cos que parla, immòbil, una veu amb un deliciós accent exioguslau que ens explica com l’anarquisme  va ser eliminat a Espanya, literalment, pels feixistes i els comunistes, i de quina manera George Orwell es va meravellar de la potència i eficàcia del moviment, com tan bé plasma al seu llibre Homenatge a Catalunya. La banda sonora de l’espectacle està feta en directe pels espectadors, i l’acompanyament musical evidencia com de vegades no cal que hi hagi regles perquè les coses funcionin: el volum i la potència flueixen, harmoniosos, com el text mateix del discurs parit per Semolina Tomic i amb dramatúrgia de Tomàs Aragay.

A la segona part de la performance, Semolina Tomic s’aixeca i inicia un al·legat a favor del moviment punk, el més democràtic i natural del món (tothom que tingui una guitarra a les mans pot tocar punk), i als moviments creats per Tomic i coreografiats per Sofia Asencio se li suma un text que acaba reivindicant la puresa del hardcore i la poètica del trucupa-trucupa-trucupà. Una experiència sonora, física i escènica, molt ben il·luminada per la bona gent de cube.bz, on l’espectador que més gaudeix és aquell que no deixa la guitarra elèctrica en cap moment. Els tímids patiran els decibels del veí, mentre els agosarats s’ho passaran teta.

No sabem si els socis dels Amics de les Arts sentien la música que sortia de la sala d’actes de l’entitat, però el que ens hauria encantat hauria sigut presenciar un passi de l’acció destinat a ells. Segur que les guitarres elèctriques no haurien deixat de sonar ni un sol moment.

 

Home sol amb pizza davant televisor (i molta imaginació)

“Al seu pis, un personatge anomenat Serge ofereix cada diumenge als seus amics actuacions d’un a tres minuts. En aquests xous, Serge crea sorpreses a través d’absurditats de la vida quotidiana amb petites joguines amb control remot, bengales blaves, raigs làsers, …”. Aquesta és la sinopsi de L’effet de Serge, l’espectacle de Philippe Quesne que vam poder veure divendres a la nit al Teatre Alegria (juntament amb La Faràndula de Sabadell, el nom de teatre més bonic de Catalunya). En escena hi ha Gaëtan Vourc’h, un home sol, llarg i prim, que amb una aparent mirada inexpressiva ens explica moltes coses.

'L'Effet de Serge', de Philippe Quesne. © Martin Argyroglo

‘L’Effet de Serge’, de Philippe Quesne. © Martin Argyroglo

Un pis gran, allargassat, amb una taula de ping-pong com a gran protagonista, moqueta, fluorescents i parets buides. La poètica de l’home sol que es menja una pizza mentre mira un DVD al televisor ens arriba al cor gràcies a la direcció minimalista de Quesne i a la interpretació de Vourc’h, que de tan continguda sembla la no interpretació. El món de Serge, aquest home sol de quaranta anys i samarretes divertides, està poblat de joguines i aparells comprats als basars xinesos, bosses de patates fregides que es mouen soles i espectacles de tres minuts per als seus amics. Aquests el visiten cada diumenge, puntualment a les sis de la tarda, i després de treure’s la jaqueta i decidir si volen beure vi, aigua mineral o suc de taronja, s’asseuen a una cadira o al terra per veure les creacions de Serge. Essencials, mínimes, però amb la presència de la música, la llum i els efectes especials més variats. La delicadesa de l’espectacle ens fa riure i al mateix temps sentir una mena de dolça compassió pel seu protagonista, que sembla tret d’una pel·lícula del director suec Roy Andersson amb l’afició de la tecnologia analògica de Michel Gondry.

Un dels encerts (que són molts) de l’espectacle, són els actors amateurs o gent real que fa el paper dels amics de Serge: molts recordarem durant molt de temps el primer senyor (de Terrassa), prototip del pare català amb panxa, i la seva bicicleta amb cadireta inclosa. I una idea brillant, per simple i ben executada, és com Philippe Quesne fa començar i acabar el seu espectacle: amb el final de l’anterior i l’inici del següent que farà. Això converteix L’effet de Serge en una espècie de contínuum teatral deliciós, com si el Serge (o en Gaëtan Vourc’h) estigués destinat a inventar i representar històries davant dels seus amics fins a l’eternitat.

 

 

Postdata: Anarchy es podrà veurà al festival Sâlmon del Mercat de les Flors i més endavant a l’Antic Teatre, durant tres setmanes. Aquí podeu llegir aquesta interessant conversa entre Rubén Ramos Nogueira i Semolina Tomic sobre el seu procés de creació, a Teatron.

Postdata 2: programadors de Catalunya, porteu Philippe Quesne als nostres escenaris. Com a mínim un cop a l’any, si us plau. Gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Trobo que és un insult a la memòria històrica performances d’aquest caliu com a “reivindicació de la importància del moviment anarquista a la Catalunya del segle XIX i inicis del XX”.
    Però d’argumentaris que intenten -estèticament, i encara…- emparentar els moviments anarquistes ibèrics de finals del segle XIX i primeries del XX amb el moviment punk, pot sortir qualsevol cosa; com pot ser l’exhibició d’una dona tatuada/tunejada. Ignorancia? No: punk! (per a vomitar sobre l’art i amics d’aquesta mena).
    Atentament