Ampliació del camp de batalla

17.06.2016

Postil.les a la crítica del recital de Jonas Kaufmann i Helmut Deutsch al Palau de la Música Catalana

El recital de Jonas Kaufmann al Palau de la Música, el passat dijous 9 de juny, ha despertat entre crítica i afeccionats, en línia general, onades d’entusiasme. Vaig tenir l’oportunitat de cobrir el concert per l’emissora Catalunya Música/Catalunya Ràdio i les meves sensacions van ser menys entusiastes, tot i la indiscutible qualitat dels intèrprets i l’interès del programa. A causa del poc espai que ofereix el format del Contrapunt de Catalunya Ràdio, voldria aprofitar l’oportunitat que m’ofereix el portal cultural Núvol, i malgrat que altres companys ja han donat la seva opinió aquí mateix, per ampliar i aprofundir alguns aspectes d’una de les vetllades musicals més esperades dels darrers anys.

Jonas Kaufmann

Jonas Kaufmann

Material sensible

El recital de Lied, o Liederabend, és un dels formats musicals més sensibles a qualsevol disfunció en la seva dinàmica. Els petits detalls poden acabar convertint el que havia de ser una gran vetllada en un esdeveniment frustrant. I això és el que ha passat, en bona mesura, amb l’esperat recital del tenor del moment, Jonas Kaufmann, al Palau de la Música. Massa entrebancs van acabar sent un llast insuperable per poder gaudir d’aquest recital com desitjàvem. Alguns atribuïbles als mateixos intèrprets i d’altres, la majoria, no. D’entrada, un Liederabend amb el cantant enganxat al faristol ja no fa esperar res de bo. El gran recital de Lied es sustenta, entre altres coses, en la capacitat de l’intèrpret de fondre text i música en un sol missatge poètic i és difícil fer-ho quan el text no està prou interioritzat. I no es pot menystenir la comunicació visual de l’intèrpret amb el públic.

En la primera part, Kaufmann va estar en excés pendent de llegir, sobretot en uns decebedors Lieder eines Fahrenden Gesellen de Gustav Mahler que, crec que equivocadament, obrien el recital. Un respectat crític musical va comentar en certa ocasió, en referència a una altra Liederabend d’una, per altra banda, excel.lent cantant, que entre ella i el públic es va aixecar un “Mur de paper”. I és que el faristol no només delata la poca seguretat de l’intèrpret en la seva memòria sinó que sovint esdevé un element escènic distanciador. I no deixa de sorprendre que un cantant de Munic, amb una trajectòria a la qual el Lied no li és en absolut aliena, no tingui apamats uns textos com els d’aquestes conegudes cançons. Unes cançons que crec que s’adapten amb dificultat a la mecànica vocal de Kaufmann, ja que estan escrits per a una veu més greu i juguen constantment amb dos registres vocals que en el cas de la veu de baríton són més contrastats: el central, on es desenvolupa la narració i un registre agut, atacat en general en piano o pianíssim (Die Zwei blauen augen), de major subjectivitat i lirisme. Kaufmann, per la seva veu de color marcadament baritonal i la seva capacitat per a la mitja veu pot assumir-ho, però no li és còmode i en general va quedar curt en expressivitat. Potser aquestes peces, situades més endavant en el programa i amb l’instrument més caldejat, haurien tingut una resposta vocal més rotunda i una interpretació més colpidora. Òbviament, la cançó que millor va funcionar va ser Ich hab ein Glühend Messer, en la que Kaufmann va poder exhibir el gruix d’una veu extraordinària i un registre agut, a plena veu, d’una impactant bellesa i seguretat. Tot i això, crec que li va mancar a la seva versió i a la del gran pianista Helmut Deutsch, la urgent desesperació que requereix aquesta cançó.

Més interessants van ser els Seven Sonnets of Michelangelo de Benjamin Britten, on Kaufmann ja va poder lluir una mica més l’expansió del seu instrument que, finalment, va esclatar en algunes de les cançons de Richard Strauss de la segona part, ja sense els ulls clavats al faristol. L’elecció d’aquestes sensacionals cançons de Britten amb textos de Michelangelo em sembla molt interessant, no només per la bellesa intrínseca de les mateixes, sinó que podria indicar un interès de Kaufmann per incorporar, en algun moment, el rol de Peter Grimes al seu repertori, un paper del qual podria fer una creació molt interessant. Però tornant als Michelangelo’s Sonnets, una vegada més on es va lluir el tenor alemany va ser, sobretot en el darrer, Spirto ben nato, on la línia de cant és més heroica i pot lluir la veu i el registre agut. En canvi, en aquella meravella titulada Veggio co’bei vostri occhi, l’excés de cobertura característica de Kaufmann va treure naturalitat i fluïdesa a una línia de redefinit belcanto. Sense dubte una de les grans cançons de Britten! En definitiva, que la versió que vam escoltar de tot el cicle no va tenir ni la intensitat d’un Peter Pears o un Mark Padmore, ni tampoc la italianitat d’un Francesco Meli, qui va enregistrar una interpretació sorprenentment interessant. Crec que a la de Kaufmann li falta trobar el seu caràcter. Quan el trobi, pot ser, sense dubte, una interessant tercera via interpretativa que pot oferir matisos diferents dels que ofereixen els cantants esmentats.

La segona part del recital va estar dedicada exclusivament a Richard Strauss i en el llenguatge del compositor bavarès és on Kaufmann es va trobar més còmode, com ja va demostrar en l’excel·lent CD dedicat exclusivament als seus Lieder amb el mateix Helmut Deutsch. No només perquè li permeten lluir les seves millors característiques vocals, sinó perquè semblen més properes a la seva sensibilitat. Destacable la versió de Die Nacht, dita amb gran elegància i amb un control sensacional de les dinàmiques mentre que, per altra banda, a Zueinung, que va obrir la segona part, li va mancar efusivitat. El tenor i Deutsch van tancar aquest primer grup straussià amb Allerseelen, una cançó plena d’intimitat i nostàlgia cantada amb distant elegància. En canvi, el segon bloc de cançons de Strauss em va semblar el millor del recital. Dicció perfecta, el grau de teatralitat exacte en unes peces menys populars (Wozu noch, mädchen), que demanen sentit de l’humor, un altre tipus d’expressivitat i gran precisió en la dicció. Tot això amanit amb un timbre que, ara sí, ja sonava vibrant i potent, de fàcil i preciosa emissió, especialment en una memorable Freunliche Vision.

Però el problema principal de la vetllada va ser que en cap moment es va aconseguir el grau de concentració i intimitat necessari per gaudir d’aquest preciós programa. Kaufmann ha esdevingut un fenomen que s’ha de veure per força i això arrossega molt públic poc interessat en aquest tipus de repertori. La remor al Palau va ser constant durant tot el recital. Es palpava la inquietud i, tant és així, que el gran Helmut Deutsch, potser menys inspirat de l’habitual, no deixava ni respirar entre cançó i cançó per tal d’evitar l’allau de soroll i estossecs que s’intuïa inevitable. Semblava que tothom tenia ganes d’arribar com abans millor a les propines. Si a això afegim que el Palau, malgrat les bones intencions dels seus gestors, és un espai massa gran per a un Liederabend, fet que dificulta aconseguir el grau d’intimitat necessari, no és sorprenent que l’únic moment de veritable recolliment arribés amb la propina, una emotiva versió de Morgen ja en els bisos finals, quan ja mitja platea s’havia buidat incomprensiblement. Això sí, després d’una surrealista desfilada de groupies portant rams de flors, bombons i regals a l’escenari. Tot plegat, prou pintoresc.