‘Ample vol de la nit’

17.03.2018

Tal com es va anunciar a la Nit de Santa Llúcia, la Festa de les Lletres Catalanes, Josep Maria Fulquet va guanyar el premi Carles Riba 2017, amb el poemari Ample vol de la nit. Aquest segell significa, també, el reconeixement a tota una trajectòria literària, que compta amb altres poemaris com Perillosa Riba (1978), Platges de temps (1980), De plata pur (2007), Morir com un riu (Premi Miquel de Palol 2016) o Natura d’infinit (2017); a més de traduccions de l’anglès, el francès i l’italià i d’articles de premsa. Des del mes de febrer, el llibre ja es troba a la disposició dels lectors.

Josep Maria Fulquet | Ester Roig

Ample vol de la nit és un poemari estructurat en VI cants d’extensió variable que, d’altra banda, no interrompen una lectura contínua, de principi a fi. Entremig dels versos, s’hi poden rastrejar citacions d’altres obres, com ara el Paradise Lost, de Milton; els Sonnets pour Hélène, de Ronsard; o Espacio, de Juan Ramón Jiménez. Així, el lector s’adonarà que té al davant un text en forma d’infraestructura literària, alhora, complexa i rica, plena de lectures superposades, d’incrustacions i de préstecs que acaben convertint el poemari en un constructe. Els versos de Josep Maria Fulquet transpiren moltes influències i contenen ressonàncies de la tradició que, en el seu cas, va des d’Homer fins a Vinyoli.

El mateix concepte de constructe també resulta útil per explicar la manera com el poeta ha elaborat els seus versos, tractant amb molta cura els mots i organitzant aquest material poètic a través de les síl·labes, des del ritme, a partir de seqüències mètriques que recuperen els peus de la poesia clàssica. Ample vol de la nit està escrit en iambes, és a dir, en unitats mètriques de tres síl·labes que ja es trobaven en la poesia homèrica i que permeten entendre perquè, en els seus orígens, la poesia s’anomenava lírica i perquè els rapsodes s’acompanyaven d’un instrument musical o, simplement, d’un bastó per senyalar els accents prosòdics d’aquests versos estructurats en batecs. Això, també explica perquè la poesia de Fulquet és sobretot una construcció.

«Aquest és el paisatge que s’obre al lentíssim procés de triar
la paraula adequada; perquè no, no elegim les paraules (paraules
que caminen erràtiques, a l’atzar, indiscretes); són els mots,
les paraules que ens trien, des d’antic, a nosaltres; i la seva eficàcia,
o a la nostra manera de treure’n profit, d’acostar-les, si es pot, a un
petit rendiment de sentit»

A través d’aquest ritme dosificat però constant, el poeta és capaç d’enllaçar un bon nombre de frases i d’oracions fins al punt d’allargar el discurs i d’ampliar els límits de l’expressió que a algú li podria semblar proustiana. En alguns casos, la distància del vers pot donar-li una aparença hermètica i sobrecarregada que acabi resultant feixuga. Cal prevenir al lector contra aquesta dificultat per evitar el seu possible descoratjament. Ample vol de la nit conté moltes virtuts poètiques i seria una llàstima que les particularitats del text impedissin al públic gaudir-ne plenament. Per això, és necessari fer pedagogia del vers i explicar al lector quines són les intensions de Josep Maria Fulquet, precisament, perquè l’entenguin millor i puguin apreciar tota la qualitat de la seva lírica. Com ja hem dit, es tracta d’una poesia incontenible i desbordant.

La musicalitat de les paraules conviden a recitar en veu alta mentre es gaudeix de la cadència dels accents. Aquesta virtut fa que el poemari es pugui fruir com una experiència de valor performatiu, més enllà de la lectura mental. Si el lector es deixa emportar pel ritme embriagador i contagiós, entendrà les raons d’aquesta sintaxi abundant i, fins i tot, desitjarà que no s’esgotin els mots perquè el ritme perduri.

«No hi ha paradís, ni cap consol possible.
I a la platja distant del teu mar inflamat, com joguines trencades
que un nen deixa de banda, inservibles, inútils,
hi agonitza el jardí; i estroncat el doll d’aigua que l’heura amagava,
a l’estany de llum iridescent, ja s’assequen la molsa i els lliris
i el vent plora entre rengs de xiprers, per davall les escales d’accés
al teu temps més remot que habita per sempre una altra memòria.»

Darrere el verb exuberant de Josep Maria Fulquet, la temàtica es va afeblint o desdibuixant fins a quedar en segon terme. Ample vol de la nit és, sobretot, un poemari metafísic on s’insinuen qüestions transcendentals, com ara el sentit poètic o banal de l’existència. Cal connectar aquests versos, per exemple, amb els de T.S. Eliot –The Waste Land, o The Hollow Men– però, també, amb una lírica més propera com la d’Estances, de Carles Riba. Les estrofes de Fulquet recullen aquestes influències i, a vegades, sembla voler desbordar-se en un gran projecte literari de milers de versos, com si volgués emular el Paradise Lost, de Milton, encara que finalment, acaba contenint-se. En aquest sentit, es podria pensar el poemari com la maqueta d’una obra monumental, pel fet d’emprar un estil elevat i una retòrica abundant, però que, en canvi, està plasmada en unes dimensions assumibles per a una lectura àvida i breu.