‘Amor mundi’ o com estimar bé els altres

5.07.2019

Aquests dies es representa Amor mundi de la Victoria SzpunbergSala Beckett, una obra que forma part de la programació del Festival Grec. Una mestra, veient que una nena pateix assetjament escolar per part d’algunes alumnes de la classe, decideix intervenir en la situació de manera violenta per impartir-hi justícia i això, evidentment, desencadena una polèmica.

Blanca Garcia-Lladó a ‘Amor mundi’, de Victoria Szpunberg. © Kiku Piñol

L’obra parteix del context físic concret de l’escola, però al darrere hi ha un debat moral molt més essencial i profund: quins són els límits de les intervencions que fem per ajudar els altres i, consegüentment, què és realment estimar els altres?

Amb música de la Sia de fons barrejada amb crits i imatges de nens mig esborrades, aquells gestos entre mecànics i maquiavèl·lics de la coreografia de la nena ballarina del videoclip de Chandelier i una il·luminació especialment suggeridora que ens acosta a les ombres xineses, Szpunberg ens va transportant de l’inconscient a la realitat. Hi ha alguna cosa de malvada en els nens, i més si s’apropen a la preadolescència. Hi ha alguna cosa de certa en la ràbia de la mestra. Danses i cossos preadolescents, somnis de màscares de porc.

A Amor mundi la pedagogia és teló de fons i motiu per parlar d’altres coses, i, veient-la, no podia evitar pensar en dues obres més que he vist aquesta temporada: A.K.A. i El chico de la última fila. L’escola és tema del teatre. Hi ha molt de teatre a l’escola. Hi ha molt de real a l’escola per fer-ne teatre.

Marta Angelat a ‘Amor mundi’, de Victoria Szpunberg. © Kiku Piñol

La primera, A.K.A. (que ha arrasat tant que ara l’han programada fins i tot al Teatro de la Abadía de Madrid!) parla de com vivim en una societat profundament racista (d’un racisme amagat, però present) fins al punt d’inculpar de violació un noi menor racialitzat. Un noi adoptat que està al llindar d’una societat que l’accepta i el rebutja alhora. L’escola: un context que no apareix, que no sap ben bé com encarar el fet que un adolescent no se senti del tot integrat, o que s’hi senti a mitges. Una escola obligatòriament absent. Simplement com a no-espai.

A la segona, El chico de la última fila, l’escola és l’espai de creixement (o de perversió?) d’un adolescent que, per escriure una novel·la incentivat pel professor de literatura, acaba anant al límit del llindar entre realitat i ficció i apropant-se excessivament a la intimitat d’un company i la seva família. Un professor, el de literatura, que il·lusionat per trobar-se amb un alumne que el segueix en els seus desitjos, per un alumne que està aparentment motivat, perd el domini de la situació.

Quin és realment el paper de suport humà del professor? Fins on n’ha d’arribar la intervenció? Quins són els límits de l’amor mundi (d’un amor que no parteix ni del desig ni del record, com diu Arendt, sinó de l’acceptació)? Que el nostre teatre parli d’encreuaments entre immigració i escola, intimitat i escola o altruisme i escola em sembla que ens ha de fer pensar, com a mínim, en què volem que facin, els nostres mestres i professors, amb els nostres nens i adolescents, en un context malauradament racista i ple de violències com l’actual.