Amor i alegria a FiraTàrrega

10.09.2018

La gent que pensa que a la fira de les Arts de Carrer més important del sud d’Europa només es veuen espectacles amb xanques, malabars i foc, és que fa molts anys que no hi ha anat. Jordi Duran, que acaba de finalitzar el seu càrrec com a director artístic, ha omplert la capital de l’Urgell de propostes polítiques, instal·lacions artístiques i reflexions sobre el gènere o tants altres temes candents. En resum, ha portat l’actualitat al carrer, ha impulsat la formació i la creació i ha convertit FiraTàrrega en una cita molt més multidisciplinària i rica. Aquesta edició ha sigut, com la cirereta al capdamunt del pastís, la prova fefaent que unes altres arts de carrer són possibles. Celebrem-ho.

La peça de Caterina Moroni es va poder veure al cementiri de Tàrrega. © Núria Boleda

Dijous tarda a Tàrrega. Carrers amb gent però sense aglomeracions, actuacions de titellaires als racons del centre destinats a la programació Off, calor i ganes de veure coses. Ens plantem a la Plaça Major per veure Painball, el primer espectacle de carrer de Les Impuxibles. Les germanes Peya, acompanyades d’Helena Gispert, parlen, ballen i fan música sobre la llibertat. Les paraules de Bel Olid desconstrueixen idees que de tant que ens han volgut entaforar al cap hem de treure amb tenalles (“Dibuixa una casa”). L’espai i el vestuari de Marc Udina són un encert absolut: el piano de cua engabiat (una imatge que hauria encantat a Carles Santos), les pilotes de tenis i el vestuari negre amb tocs fluorescents interactuen a la perfecció amb les llums dissenyades per Jordi Berch. Colors blaus i un final amb llum negra de gran potència plàstica. La dansa d’Ariadna Peya sempre conté un punt de violència, per això s’agraeix enormement una escena com la del monòleg dit i interpretat amb llengua de signes. Els micròfons grocs són les veus silenciades, que van d’una mà a l’altra, com projectils que colpegen consciències. Pensàvem que Painball contenia una part més lúdica, per com ens havien explicat l’espectacle. Creiem que, si hi hagués alguna mena d’interacció amb el públic, la peça guanyaria més capes. Un bon debut de Les Impuxibles al carrer, d’això no n’hi ha cap dubte.

La inauguració oficial de FiraTàrrega va tenir lloc al Parc de Sant Eloi, on la companyia francesa Lucamoros va presentar La tortue de Gauguin. Un espectacle visual de pintura en directe, molt bonic pel caràcter efímer (i la qualitat pictòrica) de les imatges que es van creant davant nostre, i més feble per una dramatúrgia que, de tan poètica que vol ser, enfarfega (moltes enumeracions i frases molt llargues, sabeu?). Als targarins, crítics exigents d’arts escèniques, sembla que els va agradar la proposta, per la quantitat de fotografies i vídeos que es van fer durant l’espectacle. Molt bonics els “Oooh…” que se sentien quan els intèrprets destrossaven les peces que acabaven de pintar.

A la nit, a l’Ateneu, vam descobrir la companyia xilena La Laura Palmer, capitanejada, a la direcció i la dramatúrgia, per Pilar Ronderos. Hija de tigre és una peça de teatre documental, on els objectes i el vídeo en directe ens expliquen la relació de tres filles amb els seus pares. Els textos que diu la directora, introductora de l’espectacle, són els que contenen més tòpics, sobre la fotografia i el seu poder, però cadascuna de les tres històries traspua veritat i calidesa. No són grans drames, ens trobem amb representants de la classe acomodada xilena, però les històries de pares separats i infàncies felices ens són presentades amb gran honestedat. Reflexió interessant: a nosaltres (blanquets i riquets) ens fa molta gràcia allò que alguns indígenes no es deixin fer fotos, perquè tenen por que els robin l’ànima. Tot i això, quan veiem com algú crema una fotografia en directe no podem evitar sentir cert esglai. És ben veritat.

 

 

Divendres matí a Tàrrega. Ens dirigim a Les Sitges, un espai semiabandonat al costat de les vies del tren. Tha Tzpar (L’espera) és el debut d’una altra companyia, en aquest cas Hui Basa, amb una peça de carrer. Lali Álvarez i Pau Matas volien fer un espectacle sense text, van inventar un idioma, i han acabat estrenant un espectacle amb molt text. La guerra, els refugiats i la por al foraster són els temes d’una proposta amb encerts i desencerts. Comencem amb el que és millorable. L’idioma inventat que xerren els protagonistes és una mescla interessant de llengües romàniques, anglès i alemany, una mena d’Esperanto free style, però sembla que els directors no hi acaben de confiar plenament perquè les paraules importants es diuen sempre en català. Sembla que dubten de la capacitat de l’espectador d’interpretar allò que veu, perquè algunes coses se’ns expliquen diverses vegades. O els personatges se les diuen un parell de cops, perquè ens quedi ben clar. La interacció de disciplines funciona la major part del temps –la dansa i la música queden ben integrades en la història–, per això sorprèn l’inevitable número de Jorge Albuerne al pal xinès (molt més ben integrat com a talaia per vigilar l’exterior) o el violoncel nou de trinca que apareix cap al final, quasi per art de màgia. Ens ha agradat, i molt, la utilització de l’espai que té la peça: la porta d’entrada, la caseta, les vies del tren, la distància entre intèrprets i públic… tot això aporta molt a l’espectacle. El site specific era això, senyores. Menció especial mereix també l’espai sonor de Pau Matas i Tute Salazar, que aconsegueix crear una atmosfera inquietant amb els greus i la vibració metàl·lica. La veïna que vam sentir, a mitja funció, fotent la bronca al seu fill des d’una casa a l’altra banda de les vies, formarà part per sempre més del nostre record de l’espectacle. Coses que passen a Tàrrega.

Una tarda al cementiri. L’espai públic també és on descansen eternament alguns dels nostres conciutadans. I allà hi vam poder veure dues peces, molt diferent de fons i forma. Un.Habitants_ to make room for us (quina mania amb els títols complicats!) és una proposta de la italiana Caterina Moroni, on l’espectador és avituallat amb uns auriculars connectats a un reproductor de mp3. Amb un mapa hem de trobar el lloc on descansa la nostra protagonista, diferent per a cada espectador, i tindrem el privilegi d’estirar-nos sobre la suau gespa que cobreix la tomba, per mirar el cel i pensar per què ens agradaria ser recordats. Ballarem també sobre la tomba, en un acte poètic, senzill i alliberador, i regarem les flors que hi hagi. La peça, de quaranta minuts, se’ns va fer curtíssima. I això sempre és bo.

La mateixa tarda vam poder veure Prácticas de vuelo para acabar con el olvido, l’espectacle polèmic d’aquesta edició de FiraTàrrega. La peça havia de tenir lloc dins del cementiri, però un grup de veïns s’hi va oposar, i el que semblava un contratemps ha acabat donant més força a la peça. Situats al descampat adossat al cementiri, els nínxols serveixen de teló de fons d’una proposta que a servidor de vostès el va semblar força desconcertant. Una barreja d’homenatge als brigadistes internacionals enterrats a Tàrrega, un diàleg entre un avi mort i el seu nét, nombroses referències a El petit príncep i un musical per a tots els públics. No vaig entendre, principalment, el to de la peça: del drama passàvem a la comèdia, de la poesia a l’acudit fàcil. Uns esforçats Jorge Velasco, Neus Suñé i Georgia Stewart feien el que podien per defensar un text d’Antonio Zúñiga tan poètic que fregava l’autoparòdia involuntària. Potser és que aquest espectacle en contenia diversos al seu interior? Misteris de Tàrrega.

 

 

A  la nit vam anar a passejar per la Via verda de la mà de Claudia Lizeth, creadora mexicana exalumna del Màster de Creació en Arts de Carrer. Ohtli significa “camí” en nàhuatl, i és un espectacle itinerant on la seva única intèrpret ens portarà pels camins de la seva memòria, en un recorregut nocturn on també aprendrem com es viu la mort a Mèxic. Es tracta d’una peça senzilla, però honesta, que funciona perquè no enganya. Als nostres companys que la van veure en un passi de tarda no els va agradar tant, perquè de nit la màgia apareix de forma quasi automàtica. Claudia Lizeth ens va atrapar des d’un bon començament, i va saber controlar un espectador que semblava que volia tenir molt protagonisme (“La que ens espera…” pensàvem els altres). Si s’ha vist l’esplèndida pel·lícula Coco segurament tot el que explica la peça ja ho sabem. Però sempre està bé dedicar una estona a pensar en els nostres morts.

Mèxic, país amic de FiraTàrrega des de ja fa unes quantes edicions, també va ser el protagonista obvi de Mexicatas, que vam veure dissabte al vespre. L’espectacle de la companyia Cor de Maguey està interpretat per vuit actrius mexicanes residents a Catalunya, a partir d’una dramatúrgia de Sergi Belbel, codirector de la peça juntament amb Antonio Calvo. La proposta té un aire als anys noranta, com aquells Homes! que Sergi Belbel va dirigir a la companyia T de Teatre. Caixa negra i absència d’escenografia, per tant és el vestuari i els objectes els que ajuden a situar cada escena. El to desenfadat i gens ambiciós de Mexicatas funciona perquè totes les actrius dominen el registre de la comèdia, i defensen amb gràcia acudits o diàlegs bastant infantils o previsibles. Un Teatre Ateneu ple fins a la bandera va riure amb ganes les seves reflexions sobre els catalans, que tot el dia ens diem “puta” els uns als altres, o la importància de dominar la vocal neutra. Ja se sap, si vols fer feliç a un català, fes que un actor estranger (ja sigui mexicà, japonès o lituà) digui quatre coses en la nostra llengua: la felicitat serà automàtica. Vam haver de marxar de la funció perquè teníem entrades per a un altre espectacle. Mexicatas es podrà veure a La Seca durant el mes de novembre. Hi tornarem. Ens falta veure el final!

Una escena de ‘5.102 m/s’, de Joan Català a FiraTàrrega 2018. © Núria Boleda

Talent català per donar i per vendre. Dos dels millors espectacles que hem vist a FiraTàrrega són de quilòmetre zero. Joan Català va presentar 5.102 m/s. Aquesta és la velocitat en què el so es transmet a través del ferro, el protagonista d’aquest espectacle. I sí, senyor Català, diem espectacle, encara que vostè s’entesti a dir que la peça és un work in progress. Ja els agradaria, a molts espectacles, estar tan (ben) acabats com aquest muntatge que s’estrenarà al 2020. La música (metall, òbviament), la dansa, el circ, el teatre d’objectes i la poesia visual són les claus de l’èxit d’una proposta feta per un dream team de creadors. La nau de Cal Trepat (volem el Centre de Creació d’Arts en Viu de Cal Trepat JA!) és utilitzada en tots els seus racons, i els espectadors mandrosos que seuen així que poden són obligats a moure’s. En finalitzar la peça vam poder participar en el solo que Joan Català prepara per l’any vinent. Si a Pelat era un pal de fusta tot el que necessitava, aquí el ferro és protagonista. Si en aquella peça treballava amb voluntaris homes, aquí ho farà només amb dones. I les farà treballar de valent. Estarem atentes.

També és de quilòmetre zero la meitat de la proposta de l’anglesa Becki Parker i la catalana Vero Cendoya. Hunting for the unicorn és una peça de dansa que pot semblar la juxtaposició de dos solos, però és també una delícia coproduïda per FiraTàrrega i TIN Arts, una productora anglesa. Quina és la particularitat de l’espectacle? Becki Parker és una coreògrafa i ballarina amb autisme, i la intenció de la peça és explicar aquesta malaltia mental amb la dansa. La proposta comença amb totes dues en escena, amb un camí fet de quadres pintats de colors alegres que Cendoya col·loca i Parker camina. El solo de l’anglesa és una mescla de dansa clàssica, gimnàstica i contemporània, que la ballarina interpreta amb un somriure als llavis mentre sentim un text d’una mestra renyant-la per ser massa activa, per no escoltar, per no fer cas. La presència de l’unicorn és el do, el secret que tenim cadascú de nosaltres, i que hem d’aprendre a acceptar i estimar. Vero Cendoya apareix en escena i ens regala un solo, asseguda en un banc, al costat de l’unicorn, que és una pura delícia: la repetició obsessiva de moviments que tenim tots plegats (cadascú se sap els seus) ens demostra que tots estem molt més propers a les patologies mentals del que ens pensem. No hem de tenir por de la malaltia malalt perquè: qui de nosaltres està absolutament bé del cap? A l’interessantíssim col·loqui postfunció amb les dues intèrprets i Martin Wilson, coordinador de la proposta, Cendoya va confessar la dificultat que va tenir de treballar amb Parker en un principi, a causa de la negativa de la primera d’enviar correus electrònics o parlar per Skype. La trobada de les dues creadores a Anglaterra, però, va basar-se en l’obertura, l’honestedat i la confiança. I això es nota en una peça deliciosa que hauria de rodar per tot el món.

Avis rebels a ‘Issue de secours’, a FiraTàrrega 2018. © Núria Boleda

Aquests francesos en saben un niu, de fer teatre al carrer. No sabem si és per allò de la presa de la Bastilla o per haver decapitat els seus reis, però els nostres veïns de dalt són especialistes a aprofitar l’espai públic al màxim. Els tres espectacles de carrer que hem pogut veure de la companyia Adhok ens han meravellat. Vam començar per L’envol (Emprendre el vol), el segon de la trilogia. Una peça on es dona veu a joves amb una vintena d’anys, que ens expliquen les seves inquietuds i preocupacions. Apareixen pel carrer ballant una coreografia i es presenten a una entrevista de feina, on se’ls faran moltes preguntes i se’ls exigirà posseir una experiència que, evidentment, és impossible que tinguin a la seva edat. Dues coses ens van fascinar de L’envol: la qualitat de tots els intèrprets i la gestió de les masses que fa la companyia. Si un bon càsting és la meitat de l’èxit d’un projecte, els directors d’Adhok són uns genis: els vuit joves actors de la proposta són tots boníssims i, a més, tenen personalitat i gràcia. Per fer teatre de carrer també es necessiten excel·lents intèrprets, i aquest és el cas. La gestió dels espectadors també és digna de menció: tres regidors, estrictes però no violents, feien seure, aixecar o moure’s a la massa de públic amb una naturalitat i eficiència envejables. Fer teatre de qualitat per a molts espectadors i al carrer és possible.

En segon lloc vam veure la tercera peça de la trilogia, Issue de secours (Sortida d’emergència). Set avis surten de la residència d’ancians de la plaça del Carme, en processó amb la seva safata del berenar a les mans. La infinita tristor del got d’aigua, el tros de pa i el iogurt natural. Aquesta tristor es transforma en rebel·lia, perquè no hi ha millor punk que el punk vell, i del robatori de xurros a la parròquia es passa a les corredisses i l’alliberament. Le nid (El niu), el primer espectacle de la trilogia, és interpretat pels vuit joves intèrprets de L’envol i és una meravella: un niu gegant d’on neixen uns pollets que passaran de la infància a l’adolescència davant nostre. Teatre popular, per a tots els públics i d’excel·lent factura artística i tècnica. Què més ens pot demanar? Le nid s’acaba amb els actors marxant d’escena, fent una coreografia que de sobte veiem que és la mateixa amb què comença L’envol. Pell de gallina de servidor de vostès. Chapeau, mes amis.

Una intèrpret sortint del niu a ‘Le nid’, de la companyia francesa Adhok. © Núria Boleda

Hem vist més coses, a FiraTàrrega. Hipopòtams ballant, un pescador vestit de groc pescant bitllets en una façana, capgrossos seriosos recorrent els carrers o dues núvies barallant-se per un mateix pretendent a la Plaça Major. Tàrrega és això i molt més.

Si en aquestes darreres edicions servidor de vostès ha gaudit com un xaval a FiraTàrrega, és gràcies al seu equip artístic i tècnic, als seus voluntaris, als seus veïns i a tots els que, com jo mateix, ja ens sentim mig targarins. Al novembre s’anunciarà el guanyador (o guanyadora) del concurs públic, i sabrem qui ocuparà la direcció artística de la fira els pròxims quatre anys. Té el llistó molt alt. Un consell: amb alegria el teatre també funciona.